Detall intervenció

RE: REPTE XXXVIIJo,de gran ,vull ser com tu

Intervenció de: Tetris | 16-10-2005


Mira avi,jo no sé si la meva condició genètica m'ho permetrà,pro jo, de gran, vull ser com,tu.Quan parlo amb persones que t'han conegut al llarg de la teva vida ,no diuen altra cosa que lloances del teu saber fer i saber estar,complidor a la feina ,respectuós amb els demés i sempre dedicat a la família,recordo el teu somriure i també que quan ja les forces t'abandoven,assegut al teu silló,portaves sempre un mocador a la ma i l'agafaves com si fos un tresor,el mateix hauries pogut agafar una cullera o una sabata ,ja que per desgràcia el teu cervell ja es mostrava irregular,amb records lúcids de la teva joventud ,pro incapaç de recordar.te del meu nom o del de la meva mare,la teva filla. Aquesta situació , fòbica per a mi ,em fa pensar que potser la única cosa que em sobra es aquest final,aquest si que no el vull per a mi,de tú tindré totes les qualitats i cap de les xacres ,ho tinc decidit i aixi serà.
Ho explicat a la mare tot el que penso i ella s'ha posat a riure,diu que no pot ésser que un nen de la meva edat pensi semblants coses,que ja tidré temps per a capficar-me,que arta haig de jugar i aprendre de llegir i quan sàpiga fer-ho escrigui tot el que ara penso.


Respostes

  • RE: REPTE XXXVII
    Alorma | 16/10/2005 a les 22:40

    una pregunta biel(sempre acabu preguntant jo...xq seraXD)

    aixo de fobic...exactament q voldria dir? xq se q es la fobia pero ser fobic....
    • bbpp18 - fòbic
      Biel Martí | 16/10/2005 a les 22:49

      Hola bbpp18. Una persona fòbica és aquella que té fòbia a alguna cosa, és a dir, que hi ha alguna cosa que li fa pànic. Per exemple, jo sóc fòbic a les altures, perquè tinc vertígen (sí, sí, de debò).

      Exemple: "En Joan, fòbic de mena..." (això voldria dir que el tal Joan, és algú amb moltes pors).

      Es pot ser fòbic a tantes coses que em moriria amb els exemples. Simplement doncs, un fòbic o una fòbica és algú que té fòbia.

      Biel.
      • RE: bbpp18 - fòbic
        Alorma | 16/10/2005 a les 22:56

        mercis;p

        ya estoy en ello
  • Biel!!
    Gemma34 | 16/10/2005 a les 22:58

    Has llegit tot el meu comentari? perque justament dic, que el que si em sap greu, es no poder preparar els resptes nous! Tinc un tou d'ideas que us posaria a prova jejeje... Però jo deia... que el que em feia mandra era la feinada de PEN-JAR-LOS.
    I Biel, tu que ja ho has fet més d'un cop, ho veus com una cosa facileta, però, explica'm com va anar el primer cop que ho vas fer? D'això... el primer cop que vas penjar un repte, eh?

    I, sinó... per què cada vegada que surt un guanyador nou, que mai abans havia estat guanyador, demana AUXILI perquè l'ajudint?
    Informaticament sóc un desastre pssh... no ho diguis a ningú. Es per això que em fa por guanyar.

    Però tranqui. De totes maneres si em presento al teu repte faré el que sigui per quedar descalificada jejeje...

    Que no veus que faig broma? No t'enfadis Biel, que les cares llargues tenen més superficie per afeitar!

    Un petó.
    • Gemma!!
      Bruixot | 16/10/2005 a les 23:05

      Gemma, si la teva excusa és que tens por de penjar el repte guanyador, no et preocupis, ja ho faré jo (o una altre ànima caritativa).
      Que per mi és molt fàcil!!! (I ara no vull xulejar, però és així, fàcil).

      Au, i ara ha escriure un repte guanyador!

      Bruixot
      • RE: Gemma!!
        Gemma34 | 16/10/2005 a les 23:10

        Pssh... bruixot. I ara que dire a la mamà quan vegi que no he guanyat??
        Quina excusa li donaré ara??
        jejeje

        Moltes gràcies Bruixot!!
        Dimarts, si vens, et convido a un refresc 0% alcohol, sense gas (que es dolent per la panxa), sense colorants, sense sucre (que fa malbé les dents), que tal un got d'aigual? jejeje

        No. De veritat. Et convido a una cerveseta! Pel teu oferiment. GUAPO!!

        Gemma34
        • OK
          Bruixot | 16/10/2005 a les 23:18

          OK, si vinc em deixarè convidar a una cervesa o a una aigua, si és que m'has donat feina!
          Però no asseguro res (de venir), o potser només vinc una estoneta curteta (ja semblo una mareta amb tants diminutiuets).
          I deixem lliure això que se suposa que la gent penja els seus reptes aquí!
  • RE: REPTE XXXVII
    Alorma | 16/10/2005 a les 23:10

    Tenia fama d'home dur, rigurós amb tot aquell que l'envoltava, tractava la gent com un mocador de paper, d'aquells d'usar i tirar, sense cap valor per a ell.

    Era una cosa genètica, no ho podia controlar, el fet de ser una persona fòbica com era, l'havia blindat davant gairebe totes les situacions.

    Pero evidentment el desti és irregular i les coses no sempre surten com un voldria.

    Un nen, potser l'esser més inofensiu, el va fer canviar del tot.

    S'havia endinsat en un barri d'aquells que l'ajuntament no reconeix.

    Badant amunt i avall per aquells carres marginals va veure una de les escenes que farien que el mur que s'havia anat construint a força de molta voluntat es desfés.

    Una senyora gran cridava, aferrant-se al bolso negre que el lladre li volia pendre. Auxili auxili atrapeu al lladre!!

    L'home es va acostar a l'escena, el lladre va arrencar a correr, després d'una estona de persecució, en que va perdre la pista del lladre, va sentir uns sorolls extranys al carrer del costat, es va girar, alla estava el lladre acompanyat d'un nen que no aixecava més de sis pams de terra li deia: - Papa jo quan sigui gran vull ser com tu!
    • RE: RE: REPTE XXXVII L'home(el mateix q avanç evrsio definitiva)
      Alorma | 17/10/2005 a les 00:31

      Tenia fama d'home dur, rigurós amb tot aquell que l'envoltava, tractava la gent com un mocador de paper, d'aquells d'usar i tirar, sense cap valor per a ell.
      Era una cosa genètica, no ho podia controlar, el fet de ser una persona fòbica com era, l'havia blindat davant gairebe totes les situacions.

      Pero evidentment el desti és irregular i les coses no sempre surten com un voldria.

      Un nen, potser l'esser més inofensiu, el va fer canviar del tot.

      S'havia endinsat en un barri d'aquells que l'ajuntament no reconeix.

      Badant amunt i avall per aquells carres marginals va veure una de les escenes que farien que el mur que s'havia anat construint a força de molta voluntat es desfés.

      Una senyora gran cridava, aferrant-se al bolso negre que el lladre li volia pendre. Auxili auxili atrapeu al lladre!!

      L'home es va acostar a l'escena, el lladre va arrencar a correr, després d'una estona de persecució, en que va perdre la pista del lladre, va sentir uns sorolls extranys al carrer del costat, es va girar, alla estava el lladre acompanyat d'un nen que no aixecava més de sis pams de terra li comentava, sense cap mena de remordiment extrany,: - Papa jo quan sigui gran vull ser com tu!
      • RE: RE: RE: REPTE XXXVII L'home(el mateix q avanç evrsio definitiva)
        Alorma | 17/10/2005 a les 00:33

        perdo pel Papa jo quan sigui gran vui ser com tu

        ...

        era Papa jo quan sigui gran vui ser com tu

        no u tinguis en compte...error d' html
  • RE: REPTE XXXVIIJo,de gran ,vull ser com tu
    Tetris | 16/10/2005 a les 23:28

    Mira avi,jo no sé si la meva condició genètica m'ho permetrà,pro jo, de gran, vull ser com,tu.Quan parlo amb persones que t'han conegut al llarg de la teva vida ,no diuen altra cosa que lloances del teu saber fer i saber estar,complidor a la feina ,respectuós amb els demés i sempre dedicat a la família,recordo el teu somriure i també que quan ja les forces t'abandoven,assegut al teu silló,portaves sempre un mocador a la ma i l'agafaves com si fos un tresor,el mateix hauries pogut agafar una cullera o una sabata ,ja que per desgràcia el teu cervell ja es mostrava irregular,amb records lúcids de la teva joventud ,pro incapaç de recordar.te del meu nom o del de la meva mare,la teva filla. Aquesta situació , fòbica per a mi ,em fa pensar que potser la única cosa que em sobra es aquest final,aquest si que no el vull per a mi,de tú tindré totes les qualitats i cap de les xacres ,ho tinc decidit i aixi serà.
    Ho explicat a la mare tot el que penso i ella s'ha posat a riure,diu que no pot ésser que un nen de la meva edat pensi semblants coses,que ja tidré temps per a capficar-me,que arta haig de jugar i aprendre de llegir i quan sàpiga fer-ho escrigui tot el que ara penso.
  • RE: REPTE XXXVII - El mocador
    Màndalf | 16/10/2005 a les 23:40

    Ell era un mocador dels d'abans, dels que servien per mocar-se. El seu amo era com ell, dels d'abans i, si algun cop la seva filla li havia insinuat que existien els mocadors de paper, ell sempre deia: això són mariconades! Per això el portava rebregat a la butxaca dreta dels pantalons i el treia quan en tenia necessitat. El mestre, per una malformació genètica, tenia el nas irregular i era fòbic a la pols, cosa que li provocava esternuts freqüents i una moquera insistent. Per postres, era dels del puny tancat i només tenia tres mocadors. Així que al mocadoret li tocava treballar de valent dos cops per setmana. I no li agradava massa, això de treballar perquè sempre anava brut, rebregat i ple de porqueria,... qui la vol una vida així, pensava.
    Aquell dia que el van deixar planxadet damunt del llit, a sobre d'aquell llençol de cotó, tan enorme, tan potent, i amb aquell objectiu tan noble d'embolcallar el descans dels seus amos, va quedar bocabadat i des de les profunditats dels seus desigs va deixar anar una exclamació: "Jo, de gran, vull ser com tu!" Quan va sentir la veu de la mestressa que deia: Mariano! Mira que n'ets de marrà ! Ja tinc que canviar els llençols un altre cop!"

  • Experimentant amb un mateix
    Gemma34 | 17/10/2005 a les 00:15

    Abans de sortir del laboratori agafa l'aranya de la vitrina 42/3 i la guarda a dins del mocador. Sent com és belluga dins dels pantalons, i per un moment té el desig de donar-se un cop per aixafar-la, però no ho fa. El seu pare havia experimentat amb insectes, i ell, de petit, sempre havia volgut ser com ell.
    Té ganes de treure-se-la del damunt. Es maleeix de no haver posat aquest fastigós i pelut bitxo dins d'un pot. En la vitrina semblava morta de tan quieta.
    Puja les escales de forma irregular, d'un costat a l'altre, pendent de que no s'escapi. No vol alarmar a la Carme. Sap que la seva dona es fòbica a les aranyes. I aquesta que porta a casa li posaria els pels de punta. L'ha retocat genèticament, enllaçant a la taràntula amb l'aranya Sfinger. L'avantatge d'aquest animal és molt simple: Sempre té gana!
    Obra la porta, i s'assegura que la Carme dorm.
    Desfà el mocador i l'agafa pels costats. El seu color negre destaca del blanc dels llençols, i fins i tot, li fa fàstic de tenir-la a casa.
    S'ajup. La deixa sota el llit, enganxada al somier.
    Obra la finestra i es posa a dormir.
    Aquesta nit vol provar si funciona el seu experiment. Vol patentar-la com anti-mosquits.

    Gemma34

  • REPTE XXXVII - La filla que, volent ser com els seus pares eufemistes, es va tornar una mica rara.
    quetzcoatl | 17/10/2005 a les 03:10

    De petita odiava els eufemismes. L'omplien de desconfiança: alguna cosa li era ocultada. Segurament quelcom plaent i trapella alhora, perquè observant sons pares aprenia que els adults no deixaven de tenir jocs i secrets que no volien compartir.

    Estudiant preogenitors i diccionaris amb perspicàcia, un canvi en la seva genètica i psicologia la va fer defallir de l'ofici: tanta era la curiositat, la passió, l'odi i la torbació, que va desenvolupar fòbia als eufemismes. Però no era una fòbica corrent. No li feien simple basarda, sinó que li despertaven una dependència física al sentit real que s'ocultava rere la paraula. Era vertiginós: la seva adolescència es consumia entre la feredat que suposava una paraula misteriosa i l'ànsia de descobrir què significava, per posteriorment interactuar plena, física i cagadament de por amb allò al que es referia.


    Els pares, preocupats pel seu comportament irregular, la dugueren al psiquiatre.

    -Un ocellet m'ha dit que tens un petit transtorn. De qu...?

    S'escolà ràpidament sota la taula, tremolosa: la de l'ocellet se la sabia(!), d'una nit que havia espiat els pares jugant...

    El psiquiatre, apartant-la del seu entrecuix, va dir, alterat, "Nimfomania...".

    El pare es tapava dramàticament la boca amb un mocador mentre la mare cridava "Una dona del carrer noooo!!!"; i la filla sortia, esperitada, per la porta.

    • nota al senyor jutge
      quetzcoatl | 17/10/2005 a les 03:22

      Se m'ha colat una e de més a progenitors.

      I també (per si tens el cap espès com jo i molts relats a analitzar) volia afegir que he escollit aquest títol perquè s'entengui que el relat es relaciona amb el tema, de la mateixa manera que del què tracta el relat: un transtorn genètic i psicològic causat per l'obessió de ser com els seus pares.

      El fet que ella sigui neurotiqueta i rareta com vos, sí que és pura coincidència (per la resta no se sap si està basat en fets reals o no).



  • REPTE XXXVII. Jo, de gran, vull ser com tu
    Carme Cabús | 17/10/2005 a les 05:41

    Al Departament de Genètica tothom corria i els investigadors s'eixugaven la suor del front amb un mocador. Havien aconseguit aïllar el gen del comportament fòbic i tots se'n sorprenien i congratulaven.
    El director del Departament, el professor Roviralta pare, va congregar els seus col·laboradors i va improvisar un petit discurs:
    -Bé, val a dir que fins ara la nostra investigació havia estat irregular i errabunda, però us puc ben assegurar que avui és un gran dia per a la ciència. El color carabassa intens que presenta la nostra fórmula significa el triomf de la nostra llarga recerca. En aquest sentit, i sense voler penjar-me cap medalla, la meva intuïció anava per bon camí.
    El químic Roviralta fill, que també formava part de l'equip de científics, va llançar a la sala un crit emocionat:
    -Pare, jo, de gran, vull ser com tu!
    A una cantonada de la sala, l'Antonieta, dempeus i amb l'escombra en mà, s'eixugava la suor amb la punta del davantal. Es repetia a si mateixa que mai, per res del món, ningú havia de saber que el vespre abans li havia caigut dins la proveta aquell tall de xoriço que a l'acte s'havia corroït. Ella no tenia els estudis d'aquells senyors i enlloc li pagarien tan bé per fer les feines de neteja.


    • RE: REPTE XXXVII. L'Albert és mort
      teixidora | 17/10/2005 a les 12:21

      Al cementiri, la mare s'eixuga les llàgrimes amb un mocador tan blanc com el seu rostre.
      El capellà, sense massa sentiment i amb la mirada perduda, acomiada el cos de l'Albert. Se sent algú gemec en un racó on hi ha els més joves assitents a la cerimònia.
      Dues xafarderes remuguen alguna cosa tot mirant amb certa llàstima la mare del difunt. Quan arriba el moment de ficar el taüt dins el nínxol, la germana petita de l'Albert, la Mireia, superant aquell moment fòbic i adonanat-se que mai més veure el rostre del seu germà, hi posa també una rosa. No espera que la brigada acabi la seva feina i decideix marxar caminant lentament per aquell terreny irregular on cada pedra li fa perdre el poc equilibri que ara té.
      Un cop a casa, mira i remira les fotografies del seu germà. Que somrient se'l veia el dia que van celebrar que ja era un advocat, com el seu pare!
      Encara avui la Mireia es pregunta si és una qüestió genètica.
      El pare de l'Albert també s'havia suicidat.

  • Model de conducta
    pivotatomic | 17/10/2005 a les 09:55

    En Mansur no pot apartar els seus ulls de l'home de les ulleres. El nen observa, fascinat, aquell personatge de mirada severa i escrutadora. I això que la genètica no ha estat precisament generosa amb ell. Al contrari. Baix, exageradament prim i desairós, i amb un rostre irregular i de faccions afilades, l'home no destaca entre la gentada que abarrota aquell mercat afganès. Tampoc ho fan els seus vestits: camisa blanca i bruta, pantalons i armilla d'un negre esmorteït i mocador al coll. Però el que li falta de presència física ho recupera, multiplicat, gràcies al posat d'autoritat absoluta i al fusell AK-47 que sosté entre les mans.

    Sense entendre encara gran cosa de la vida, en Mansur s'adona que aquell personatge és especial.

    Llavors, l'esguard fòbic de l'home trepa la multitud per fixar-se en una noia que ha sortit al carrer duent només el chador enlloc de l'asfixiant burka. Impel·lit per un resort invisible, salta vociferant tota mena d'improperis. Ella protesta, respectuosament, i ell, simplement, li descarrega un cop a la cara amb el fusell que li trenca el nas i la fa caure. La noia plora i sagna mentre, al seu voltant, la gent mira amb rostre d'aprovació al policia religiós.

    I llavors, en Mansur ho sap.

    De gran, vol ser com ell.
    • RE: RepteXXXVII- Replantejament
      Josep Bonnín Segura | 17/10/2005 a les 16:57

      Jo de gran vull ser com tu. Amb una vida guiada.
      Sens tindré que estudiar, ni decidir en quina professió o ofici hi deixaré una gran part de la meva vida.
      Malgrat ara la genètica sigui una ciència prou avançada, molts de cops els resultats dels seus assajos solen ser irregulars. Supós que és qüestió d'esperar, de temps.
      A vegades he trobat a alguna de la teva família enganxada al mocador, quan deix el reciclatge orgànic a la compostera.
      Nosaltres els humans vivim en un món molt més fòbic.
      Molts pocs estan contents amb el que tenen. Lluiten, s'escarrassen, compren de tot el que els hi han dit, malgrat no ho necessitin.
      La vida, excepte per alguns i comptats, és una gran carrera d'obstacles: Sempre corre. Mai tindre ni uns segons de temps per reflexionar si val la pena el que fan
      Decidir sempre, malgrat els dubtes en l'encert.
      En canvi tu, sempre acompanyada. Sens cap preocupació, ni tan sols quant et moris .El que ocorrerà després, ja està marcat.
      Vós contemplo, com caminau, en línia recta, sense cap mal de cap.
      Idó si estimada formigueta, moltes vegades em canviaria amb tu, ja que em sembla, des de fa molta estona, que estàs més a prop de la Unitat que jo.

  • RE: REPTE XXXVII
    Jere Soler G | 17/10/2005 a les 16:43

    La nena dorm quan el monstre s'atansa a la seva cambra.
    Ja s'hauria d'haver acostumat a la visita irregular i nocturna de l'espectre; però, quan el veu, encara tremola, i un udol animal li neix del pit. La força genètica del pànic instintiu la fa bramar.
    Al fantasma, quan camina, li oneja la túnica; i es mira la nena mentre agita el rostre cadavèric.
    Lligat al cap, li branda un mocador ensangonat.
    -Anna... - mormoleja amb un xiuxiueg.
    La nena ja sap què ha de fer.
    Es despulla i s'agenolla, clavant el rostre damunt la fredor del mosaic.
    -T'has portat bé...?
    -Sí -respon amb la veu trencada.
    -Has fet mil petons...?
    -Sí
    -Mil petons damunt del terra?
    -Sí.
    -I et fan por les rates...! oi...?. Ets fòbica...!
    -Sí.
    -No sé si posar-te dins d'un sac ple de ratots...
    -No...! -el gemec se li fa esgarip.
    -Saps què faràs...?
    -Què?
    -Menjar-te una sargantana. Si no... al sac...!

    L'endemà, l'oncle, amb qui la nena viu, la desperta amb un petó.
    -T'estimo.
    -Jo també -fa la nena. -. Quan sigui gran vull ser com tu.

    Després, l'Anna es passa el matí caçant sargantanes; i l'oncle se la mira mentre una excitació perversa li bull al baix ventre.

  • RE: REPTE XXXVII
    agripas | 17/10/2005 a les 16:43

    No parlem des de fa anys i encara arribes tard. Com sempre, com ja havia d'haver endevinat perquè les teves maneres sempre han estat molt arrelades i així és impossible canviar. Per sort no es tracta d'una qüestió genètica o familiar, ets tu i el món tan petit on vius que tot sencer podria ésser embolicat en aquell mocador fastigós que sempre portes a la butxaca. Ets tu i les teves manies que van engolir la mare fins convertir-la en una dona petita i fòbica, aterrida pel fet de llevar-se i trobar-se amb tu, amb tu, sempre amb tu. Pobreta... i pensar que jo de gran volia ser com tu i mirar el món des de la distància, des d'aquella posició tan estranya on, tot i mai no haver aconseguit res, sempre deies que guanyaves: ni ric ni pobre, ni maco ni lleig, ni bo ni dolent, només tu i aquell terra tan irregular que trepitjaves que sempre et permetia acabar al damunt . Me'n vaig, no vull esperar-te més, potser al final sí que sigui com tu i hagi arribat l'hora de créixer i oblidar-te. Adéu benvolgut, adéu, ha arribat l'hora de expulsar-te del meu món.
    • El violinista
      foster | 17/10/2005 a les 20:45

      El violinista

      -I tu, xato, què voldràs ser de gran, violinista, com el teu pare?
      -No ho sé... suposo que sí.

      Sempre la mateixa pregunta i ell sempre la mateixa resposta. Quina mania, aquelles velles pesades, com si la genètica pogués transmetre l'art!
      El pare d'en Ned tocava el violí, era un veritable artista. Això deia la mare quan li explicava que aquella era una feina molt difícil, sempre assajant, a hores intempestives, vivint de forma irregular, viatjant massa.
      -Ell ho fa per nosaltres, perquè ens estima, i perquè li agrada. Però tu... tu seràs diferent, tu estudiaràs.

      Sí, jo estudiaré, pensava en Ned; s'havia convertit en fòbic a la música, als artistes, a aquella vida desordenada. El seu pare no hi era mai, mai li feia cas.

      Però tot canvíà el dia que l'acompanyà a la feina perquè la mare estava malalta.
      En Ned s'havia de quedar fora, esperant, mentre el seu pare assajava, però la curiositat el féu espiar-lo. El veié mig ocult rere la finestra, amb el rifle de mira telescòpica a punt. S'eixugava la suor amb un mocador. L'estoig de violí era al terra, obert. En Ned llavors ho va entendre tot.

      I l'endemà, i ja sempre més, quan li feien la maleïda pregunta, responia orgullós:
      -Sí, violinista com el pare!!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: