Detall intervenció

RE: REPTE CLÀSSIC DCCXVI -716 - MAGDALENA - CONVOCATÒRIA

Intervenció de: marialluïsa | 21-12-2021


COM ET DIUS?
L’àvia Magdalena i la mare de la criatura es fiten l’una a l’altra al voltant de la pila baptismal. El duel entre es dues començà el mateix dia del comunicat oficial: la Roser i jo tindrem una nena, fou la cirereta de les postres del dia de la Puríssima.
La Roser, només per estalviar-se els maldecaps imaginats, hauria preferit infantar un nen, però la combinació de cromosomes decidí per ella. La sogra se’n va alegrar d’allò més, en seria la padrina com mana la tradició i prou que li tenia el nom triat: Magdalena.
Mossèn Pau aviat conegué les martingales i intencions de la vella: a efectes canònics poc hi podia fer. L’únic consell que li podia donar a la Roser consistia a afegir-hi el nom de la Verge que ocupava el retaule central en inscriure la criatura al Registre Civil. No li resultà massa complicat convèncer al seu home ni fer-li prometre que no en diria res a la seva mare. Un cop fet els tràmits ella ja es cuidaria prou de dir-li Maria i menjar-se la magdalena.
—I jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant com a Magdalena, Teresa i Carme.
La padrina, contenta i enganyada, somriu en foteta. La Roser s’empassa una riota encoberta en una tendra abraçada a la nena que ara mateix i fent honor al mig nom oficial, plora desconsolada.


Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXVI -716 - MAGDALENA - CONVOCATÒRIA
    kefas | 15/12/2021 a les 00:32
    Gràcies, JaumeBalcells, per recordar el tema de la mida.
    La mida, de 20 a 300 paraules, mesurat sense cinta mètrica.
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCXVI -716 - MAGDALENA - CONVOCATÒRIA
      Prou bé | 30/12/2021 a les 15:56
      Hola Pere, només és que estàs enfeinat?
      Salutacions amb total cordialitat
  • El mag de la Lena
    Mena Guiga | 15/12/2021 a les 21:52
    El mag de la Lena

    Una nena que es deia Helena havia vestit un nino de mag amb roba fosca (la tallà i cosí l'àvia) on pintà estrelletes brillants de purpurina daurada (restes de material nadalenc que va pispar d'un calaix de la mestra, que sinó s'assecaria i malaguanyada, ni la trobaria a faltar). Li afegí una vareta en una mà. El feia dir paraules estranyes que, divertida, s'empatollava i, mostrava llavors, des de dins del barret de copa que li treia, un regal sorgit del no res: una magdalena. De les petites, no massa flonja (la pressió del barret l'hauria engrunat) i, al·legava, es tractava, alhora, d'un tros de cervell de l'il·lusionista. I el de qui la rebia, no obstant, perdia llum. Els pares de la Lena, que regentaven una dolceria, i que cada pasta tenien comptada, trobaven a faltar aquelles miniatures i es pensaven que hi havia algun ratolí que la gata no havia ensumat. La nena pispaire somreia d'amagatotis, escoltant-los, pel plaer de no haver estat descoberta.
    Ignorava que l'àvia, a qui amb afecte li representava cada aparició màgica d'aquelles masses esponjoses, havia acordat amb els pares que la nena no fos renyada. A la dona li venien sempre bé, les esmicolava i les menjava mentre la nena continuava distraguent-la graciosament. Millor esmicolar magdalenes que tenir els records esmicolats, encara podia pensar, al principi de la malaltia.
    Fins que un dia, no massa llunyà, les estrelles del trajo del mag van perdre aquell pols finíssim de bronze i la Lena, si volia entregar magdalenes baby a la iaia, ja no era tan petita com per a pensar en un astronauta en una nau i enviar-les-hi al cel. Les hi dibuixava a l'ànima.


    Mena

  • Magdaleníssima (fora de concurs)
    Tanganika | 15/12/2021 a les 22:16
    Era l'estrella fulgurant de la Passió segons sant tal i sant qual: així s'anunciava, d'amagatotis, en segons quins religiosos espais on la clientela seria més que assegurada.
    Realment es tractava d'una passió eròtica al Molí de les Desvergonyes, en aquella ciutat cosmopolita polida quan convenia.
    La Magdaleníssima, centre de les mirades babaioses i dels mascles clam, els encenia amb desfilada i ballaruca amb final 'tots sou comensals' i comença per un i acaba per l'altre, tots, per torns grupals, i segons el preu de l'entrada que haguessin abonat, s'abocaven a l'escenari a devorar-li les magdalenes que li decoraven les altres magdalenes, veritables pits de sultana, un plaer de setè cel. La Magdaleníssima els mirava somrient amb afecte sensual assajat alhora que estava ben al cas de substituir les magdalenes arrencades per altres quan el següent torn excitat es presentés. Les podien tastar de molts sabors que els delien-desfeien orgàsmicament, recordant la cançó central de l'espectacle: 'les tinc de suc vaginal, les tinc de suor aixellar, les tinc de quisca de mugró, les tinc de saliva pregona, les meves, meves, meves magdalenes, magdaleníssimes'.
    Fins que un croissant ben provist de banya i amb una de recanvi a l'altre extrem les va rebentar. Enveja pura i...dura. Les noves sessions canviaren de públic i el venerat fou Croissantíssim, el dotat per dos.


    TGNK
  • Mer(g)dalena (fora de concurs)
    touchyourbottom | 15/12/2021 a les 22:53
    El sogre, pobre, tenia un problema logopèdic que a la seva edat no arreglaria ni voldria. Van oblidar tenir-ho en compte en posar el nom a la nadona.-Oh, que maca, la 'Megdalena'!- no cessava d'exclamar, cofoi, davant la primera -i única- néta, el dia del bateig.
    En dir-ho davant els convidats, la jove no se'n va estar, irada, d'engegar-lo a la merda. La gent, pensant que ho havien preparat per divertir-los, rigué complaguda, i a l'uníson esclataren:'Megdalena, Megdalena, Megdalena!'.Li quedà, doncs, Megdalena.
    La iaia, perruquera antigota, la pentinava amb un monyo alt i, en tenir els cabells marró torrat, algú de l'escola va trobar una nova associació: magdalena de merda. Megdalena.
    Però el motiu no fou motiu de baixa autoestima ni mandangues per a la nena. Al contrari: li feia gràcia, la feia única. La faria, intuïa, ser famosa. I amb aquella idea al cap tan ben protegida per la flonjor dels cabells imitant massa flonja dolça, muntanyeta pastissera, arribà a l'adolescència. Les seves dues amigues, Felicíssima i Crescència, que li tenien fals afecte, envejoses van aconseguir que fos cridada a un programa televisiu que, sota l'aparença de l'interès per persones peculiars, s'enfotien molt i més. El plaer de la burla. La Megdalena s'hi presentà més megdalena que mai. Es vestí amb una faldilla prisada blanca, samarreta, mitges i sabates color de la seva pell. De lluny i força a prop semblava, ben bé, una magdalena bruna que, a més, en desprenia flaire de sucre i de vainilla i d'essència de cafè selecte. I de caca de gripau amable (la seva mascota), fortor afable.
    Els enlluernà. La Megdalena comptava amb el do afegit de la parla enginyosa i d'una gràcia peculiar pel ball. L'adoraren, esdevingueren devots d'ella. I se'n feien creus que no hagués estat descoberta abans. Diamant en brut trobat, la Megdalena ascendí com escuma de cava de qualitat sublim i mentre les bombolles de sana alegria pel camí d'èxit que li obria el destí i la vida l'abraçaven, les dues amigues s'estiraven els cabells que no eren d'àngel i l'avi de la noia, que encara circulava i s'aguantava uns quants pets, anava exclamant: 'Megdalena, megdalena, megdalena!'.


    tyb
  • Sobrer
    Iona | 16/12/2021 a les 18:32
    Tot i que tinc un paper essencial i el repte pel que he estat dissenyat, l'aconsegueixo amb molta facilitat, sempre passo a un segon pla i mai aconsegueixo ser el centre d'interès. Només els més llaminers, un cop han menjat la magdalena i es queden amb ganes de més, m'escuren abans de llençar-me a la brossa.

    I aquesta és la trista vida d'un motlle de paper de magdalena, que espera que algú innovi i em redissenyi per esdevenir irresistible.

    Iona
    • RE: Sobrer
      Iona | 23/12/2021 a les 10:20
      Fora concurs.
      Vaig llegir amb diagonal la proposta i ara veig que no compleixo els requisits.
  • La nena de Magdala
    Prou bé | 17/12/2021 a les 11:54
    Es deia Maria i tenia deu anys. Vivia a prop del llac a un poblet de nom Magdala.
    Era inquieta i belluguet. Li agradava jugar al carrer, però ho havia de fer amb els nens, les nenes no sortien gairebé de casa si no era per anar a buscar aigua a la font. La vida pròpia de les nenes no li procurava cap plaer. Ella s'esmunyia per la portella del darrere del pati i anava saltironant a trobar la colla dels nens.
    Tanmateix, els nens no la volien a jugar i, a vegades, fins i tot li tiraven pedres per tal de foragitar-la.
    Així i tot, ella insistia. Li cridava molt l'atenció un nen nou al poble que en poc temps havia esdevingut el cap del grup. Era més amable que els altres i a vegades la somreia!
    De mica en mica la van anar acceptant a la colla. Potser el nou vingut hi va tenir alguna cosa a veure… Amb el temps va sorgir entre ells un gran afecte i van esdevenir molt amics.
    Un dia va haver-hi una baralla entre els nens. S'anaven fent grans i les enveges i rivalitats cada vegada sovintejaven més. Alguna rancúnia es covava en el si de la colla i el que havia comandat tots els jocs i aventures ja no era ben vist per tots.
    La baralla va anar pujant de to i, sense saber què havia passat el company, l'amic, l'estimat, era estès a terra en un toll de sang.
    La Maria va córrer a cercar ajuda mentre la resta dels nens s'ho miraven esglaiats. No tots, però. Un va marxar rabent. Era, i ho sabia, el culpable.
    No van poder fer-hi res. Al cap d'unes hores el nen, malferit, va morir.
    La Maria va fer costat a la mare del nen i les dues, abraçades, el van acompanyar fins a l'últim moment.

    Al poble i a la història, sé la va conèixer per sempre més amb el nom de Maria Magdalena.



    • RE: La nena de Magdala
      Prou bé | 17/12/2021 a les 12:06

      Es deia Maria i tenia deu anys. Vivia a prop del llac a un poblet de nom Magdala. Li agradava jugar al carrer, però ho havia de fer amb els nens, les nenes no sortien gairebé de casa si no era per anar a buscar aigua a la font. La vida pròpia de les nenes no li procurava cap plaer. S'esmunyia per la portella del darrere del pati i anava a trobar la colla dels nens, els quals no la volien a jugar i, a vegades, fins i tot li tiraven pedres per tal de foragitar-la.
      Així i tot, ella insistia. Li cridava molt l'atenció un nen nou al poble que en poc temps havia esdevingut el cap del grup. Era més amable que els altres i a vegades la somreia!
      De mica en mica la van anar acceptant a la colla. Potser el nou vingut hi va tenir alguna cosa a veure… Amb el temps va sorgir entre ells un gran afecte i van esdevenir molt amics.
      Un dia va haver-hi una baralla entre els nens. S'anaven fent grans i les enveges i rivalitats cada vegada sovintejaven més. Alguna rancúnia es covava en el si de la colla i el que havia comandat tots els jocs i aventures ja no era ben vist per tots.
      La baralla va anar pujant de to i, sense saber què havia passat el company, l'amic, l'estimat, era estès a terra en un toll de sang.
      La Maria va córrer a cercar ajuda mentre la resta dels nens s'ho miraven esglaiats. No tots, però. Un va marxar rabent. Era, i ho sabia, el culpable.
      Al cap d'unes hores el nen, malferit, va morir.
      La Maria va fer costat a la mare del nen i les dues, abraçades, el van acompanyar fins a l'últim moment.

      (Al poble i a la història, sé la va conèixer per sempre més amb el nom de Maria Magdalena.)
    • RE: La nena de Magdala
      Prou bé | 17/12/2021 a les 12:08
      M'he passat del nombre de paraules i l'he tornat a enviar ajustat
  • L'excursió
    JaumeBalcells | 19/12/2021 a les 20:48
    Hola, em dic Magda i no conec ningú, m’ha dit la noia nova. Té els ulls verds i la cara pigada. Jo li he dit que, si vol, pot venir amb mi, que tenim per davant onze quilòmetres per conèixer-nos. Ella ha somrigut i s’ha quedat a prop.
    El grup s’ha posat en marxa a l’hora en punt. Som una quarantena, cadascú amb el seu parell de bastons. La noia nova, caminant a la meva esquerra, m’ha explicat que va veure l’anunci de l’excursió i, com que no tenia res a fer ni ningú amb qui no fer res, va decidir apuntar-s’hi. Parla mirant endavant. El vent que ens ve de cara li fa voleiar els cabells rogencs i li deixa al descobert l’orella dreta. La duu farcida d’arracades, uns cèrcols prims de diverses mides, platejats, que li’n ressegueixen el perfil. La resta del cos, la samarreta granatosa sense mànigues i els pantalons curts de color beix, l’he guaitat de reüll. La veritat és que em moro de ganes de separar-me’n per poder-la mirar amb més perspectiva.

    La pista s’ha fet cada cop més estreta i finalment s’ha convertit en un senderó costerut per on s’hi ha de caminar en fila índia. He fet un gest a la Magda perquè passi al davant. El cel està net i és molt blau.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCXVI -716 - MAGDALENA - CONVOCATÒRIA
    marialluïsa | 21/12/2021 a les 11:07

    COM ET DIUS?
    L’àvia Magdalena i la mare de la criatura es fiten l’una a l’altra al voltant de la pila baptismal. El duel entre es dues començà el mateix dia del comunicat oficial: la Roser i jo tindrem una nena, fou la cirereta de les postres del dia de la Puríssima.
    La Roser, només per estalviar-se els maldecaps imaginats, hauria preferit infantar un nen, però la combinació de cromosomes decidí per ella. La sogra se’n va alegrar d’allò més, en seria la padrina com mana la tradició i prou que li tenia el nom triat: Magdalena.
    Mossèn Pau aviat conegué les martingales i intencions de la vella: a efectes canònics poc hi podia fer. L’únic consell que li podia donar a la Roser consistia a afegir-hi el nom de la Verge que ocupava el retaule central en inscriure la criatura al Registre Civil. No li resultà massa complicat convèncer al seu home ni fer-li prometre que no en diria res a la seva mare. Un cop fet els tràmits ella ja es cuidaria prou de dir-li Maria i menjar-se la magdalena.
    —I jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant com a Magdalena, Teresa i Carme.
    La padrina, contenta i enganyada, somriu en foteta. La Roser s’empassa una riota encoberta en una tendra abraçada a la nena que ara mateix i fent honor al mig nom oficial, plora desconsolada.

    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCXVI -716 - MAGDALENA - CONVOCATÒRIA
      marialluïsa | 21/12/2021 a les 11:12
      COM ET DIUS?

      L’àvia Magdalena i la mare de la criatura es fiten l’una a l’altra al voltant de la pila baptismal. El duel entre es dues començà el mateix dia del comunicat oficial: la Roser i jo tindrem una nena, fou la cirereta de les postres del dia de la Puríssima.
      La Roser, només per estalviar-se els maldecaps imaginats, hauria preferit infantar un nen, però la combinació de cromosomes decidí per ella. La sogra se’n va alegrar d’allò més, en seria la padrina com mana la tradició i prou que li tenia el nom triat: Magdalena. Un plaer que encara no havia pogut tenir; la filla ja tenia tres xicots i havia tancat la parada.
      Mossèn Pau aviat conegué les martingales i intencions de la vella: a efectes canònics poc hi podia fer. L’únic consell que li podia donar a la Roser consistia a afegir-hi el nom de la Verge que ocupava el retaule central en inscriure la criatura al Registre Civil. No li resultà massa complicat convèncer al seu home ni fer-li prometre que no en diria res a la seva mare. Un cop fet els tràmits ella ja es cuidaria prou de dir-li Maria i menjar-se la magdalena.
      —I jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant com a Magdalena, Teresa i Carme.
      La padrina, contenta i enganyada, somriu en foteta. La Roser s’empassa una riota encoberta, amb tot l’afecte matern, en una tendra abraçada a la nena que ara mateix i fent honor al mig nom oficial, plora desconsolada.

      Aquest és el definitiu amb els mots obligats.

  • Migdàlia (o Artròpodes)
    deòmises | 27/12/2021 a les 00:04
    Nit de Sant Esteve, i la seva fotografia —ulls pregons, llavis molsuts, tristesa velada— encara no apareix. Tan sols un fred vist fa molt de temps que em corca l'ànim. No sé quan tornarem a parlar amistosament,tot comunicant-nos per Telegram, ni quins nous detalls de la seva vida em deixarà conèixer. L'espero amb la paciència i l'afecte intactes, per no espantar-la ni foragitar-la, com aquell artròpode que fuig en pressentir el possible depredador. Des que va informar-me de la seva absència i del seu silenci, he estat pensant en el seu nom —la torre forta— i en les seves circumstàncies vitals —aquest setge que la fa encauar-se i evitar qualsevol bri d'aire fresc del contacte humà—.

    I endrapo carn d'olla freda del dia de Nadal, per no comptar quants minuts he estat esperant la seva nova salutació, i xiuxiuejo el seu nom amb la boca plena del plaer de l'esdrúixola, Migdàlia, de Magdala, de la torre, i el ressò bíblic em fa pensar en la Magdalena tot i que metamorfosada en Jesucrist al bell mig de la muntanya de la calavera. El Gòlgota només té reminiscències de crucifixió i de martiri, de flagells i de crueltat. I el camí de la creu és la pedra per ensopegar-hi, una vegada i una altra, fins que sigui precís aprendre dels errors. Així en la muntanya com es fa en el matrimoni.

    Nit de Sant Esteve, i la seva fotografia, en aparèixer, al mateix temps que el càlid en línia em provoca taquicàrdies. Aguanto la respiració i espero ben impacient aquell ··· està escrivint que anunciï el nou missatge tan anhelat. Però sé que he de contenir-me i no precipitar-me, deixar que sigui ella qui saludi. No vagi a ser que es tracti del seu marit, que li revisa constantment el mòbil.


    d.
  • Set dimonis
    Homo insciens | 27/12/2021 a les 19:46

    «Dona. Adultera. Pecadora. Hauré de treure’t els dimonis de dins ―li va dir― hi estàs d’acord?» Ella se’l va mirar amb estupefacció. «Els dimonis dius?» «O és que t’estimes més morir lapidada?» Tenia tota la raó, no tenia gaires opcions, així que va fer cas a aquell xicot de mirada tendra, ple de bones intencions. El noi l’agafà pel braç i la retirà d’entre la gent que, esverats, bramaven i xiulaven. Atansà les mans al seu cos i cridà unes paraules, es movia tranquil, però enèrgic mentre s’encomanava a Déu i a la seva misericòrdia. «Fuig d’aquí; en nom de Déu: un... Abandona aquest cos mortal: dos... Rendeix-te a Nostre Senyor: tres...» Va seguir amb el ritu durant una bona estona fins que a la fi proclamà: «Atenció ciutadans! Set dimonis havien posseït a aquesta dama. De set dimonis l’he alliberat!» i va acabar amb un sonat: «Dona! Jo en nom de Déu et perdono pels teus pecats!» Ella es va inspeccionar cada centímetre i va pensar que se sentia igual que abans, però es va estimar més no dir res, li importava poc si amb això la deixaven en pau. Si hagués estat un home, ningú hauria qüestionat a qui lliurava el seu afecte o amb qui embogia de plaer, però una dona... és clar, una dona era només una possessió, un habitant de segona, un ésser inferior... Colla de tanoques!

    Un cop acabat el cerimonial es va tornar a mirar el xicot, era atractiu, una mica jovenet... «Em dic Maria Magdalena, gràcies per salvar-me d’aquestes bèsties» va dir fent-li ullets. «Jo soc en Jesús! Falta molt sentit comú encara, oi?» D’aquest primer encontre en va sorgir una intensa relació d’amistat ―i alguna cosa més― que va durar fins que la mort els va separar, o potser més.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: