RE: Repte 183. Paradis personal.

Uumm, sí, quina calor!, estic suant, bullo, em rosteixo.
És com una sauna, em fonc, em desfaig.
Certament podria fregir un ou a la meva panxa.
Qui no gaudiria amb això?, genial, formidable, meravellós.
Sóc incapaç de baixar al món real.
Aquest estat d'èxtasi me'l mereixo, l'he guanyat a pols després d'haver trepitjat un camí ple d'espines durant una pila d'anys. A Hamburg em va quedar el cul pelat. Qui vol viure a Hamburg?, fa fred, és depriment com una claveguera, cares llargues, gent gris robotitzada sense una espurna de llibertat fora de les normes establertes.
Prefereixo la calor: Mèxic és una altra cosa, massa calor?, per a mi no, m'encanta!.
Un parell de cerveses és el que necessito, el cos m'ho demana.
La roca crema i un dragonet s'hi passeja esmaperdut, tan marejat com jo d'aquesta calor impossible.
I tu nena, princesa meva. Nit, música, ballar amb tu, petonejar-te, cavalcar-te i després sopar musclos i beure vi.
No és res del altre món, però jo amb això ja en tinc ben bé prou. Ja he oblidat els paranys que la vida em va parar, he aprés la lliçó i ara tan sols gaudeixo d'aquesta realitat tan meva, tan petita i insignificant que es reflexa en els teus ulls blaus quan et miro bocabadat. Encara em pessigo per comprovar que aquesta meravella no s'ha esvanit com la sorra de la platja després de quedar coberta pel mar obert.
El preu del meu paradís, tu.


gypsy

Per fi m'he tret l'espina
Per fi m'he tret l'espina i he trobat un noi dolç a qui li agrada passejar en bicicleta els dissabtes al matí, fins a la platja i amb qui moltes tardes anem a jugar a tennis. El meu esport favorit.
Per fi he trobat un noi que practica el tao sexual i que m'ofereix un rosari d'orgasmes tendres i tranquils, sense gimnàstiques forçades.
Que no m'obliga a sortir de nits pels baretos de Barcelona. Que em sap cavalcar suaument sense parar i que em deixa llepar-li el dragonet, que és incapaç d'enganyar-me i que m'escriu un haiku cada matí.
Que em respecta la independència però que em reclama amb paciència quan cal, que m'escolta amb deler i que em somriu, que no està pendent de les meves febleses i amb qui comparteixo somnis.
Quina llàstima que sigui completament al·lèrgic als gats i que no puguem fer l'amor a casa meva, on visc amb la gateta, la meva amor principal. L'habitació de la casa els seus pares on hem d'anar a boixar fa pudor d'humit i quan hi entro és com si em clavessin una corona d'espines, com la que li van posar al Carod.
Irina P.

No vull un camí farcit d'espines. No vull un conte de fades amb dracs, dragons i dragonets. No vull tampoc ser un cavaller que cavalca a lloms del seu bell corser per salvar la seva dama. No vull ser heroi. No necessito grans gestes. En sóc incapaç.
Només vull una tarda de sol al parc, un dia de cançons sota la pluja, el somriure d'un infant, el riure feliç d'algú al meu costat, un bon llibre davant la llar de foc. Vull també repartir el meu menjar i que ningú no passi més gana, repartir la meva pau i que no hi hagi més guerres, repartir els meus diners i que no hi hagi més pobres, repartir els meus llibres i que no hi hagi més incultura, repartir la meva alegria i que no hi hagi més plors. Vull no tenir res per a que tothom tingui de tot.
El meu paradís, tan a prop i tan lluny.

No és que m'agradin els nens : m'encanten!. Em passo les estones passejant pels parcs, escullo un banc i observo les àvies com vigilen els seus néts. Elles em donen conversa però jo només tinc ulls per les criatures que fan piletes de sorra i s'arrosseguen com si fossin dragonets perseguint formigues. Mentre els miro, somiejo amb una taula plena de nens i nenes. Ells amb pantalons curts i samarretes de colors , elles amb vestidets de fil i mocadoret al cap. Adoro el xivarri de les seves rialles i com els més grans prenen cura dels més menuts. Les tovalles de quadres són llenç de dibuixos fets amb molles de pa i pinzellades de xocolata desfeta, la llum del sol entra pel finestral de la cuina i els crida des del jardí.
Quan torno sota el salze que dóna ombra als meus pensaments ja són quarts de cinc. La nena surt de l'escola. És llavors quan reprenc el somni. Ella em rep amb una abraçada i jo volo. Tot són corredisses i cents de peus cavalquen sobre el pati de grava que separa l'edifici del carrer. I allà enmig de la polseguera que em submergeix en la infantesa, una espina de desig em punxa ben endins i em sento incapaç d'explicar a la meva filla perquè se m'escapa una llàgrima mentre somric.

Aquest és el meu segon repte. M'han convidat personalment a participar-hi i sóc del tot incapaç de negar-me. Sé que és molt difícil, però tinc una espina clavada...En el segon rengló ja porte dues paraules-clau, i això abans d'entrar en matèria.
Quan em pose a pensar en allò que demanaria si vingués el follet de la llàntia meravellosa, de seguida se m'acut la imatge del meu amic Andreu, empleat de Banesto, que treballava a la sucursal del nostre poble. Ara farà dos anys que el prejubilaren. És veritat que el seu treball era d'aquells que no maten, a més, estava a una pedrada de casa, però ara ja no té que aguantar a ningú. És el més ric del món, doncs té tot el temps per a dedicar-lo a allò que més li agrada. S'ha apuntat a natació, va a fer senderisme, i pensa aprendre a tocar la guitarra. El passat estiu va fer el Camí de Sant Jaume. Això sí, sense cap pressa. Es va tirar més de trenta dies al seu aire. Tot això que dic ho ha fet en menys de dos anys que duu prejubilat. Imagineu tot el que li queda per fer! Tanmateix, per fer totes aquestes activitats, cal tenir una salut de ferro, que és el segon desig que li demanaria al geni. Una salut com la que gaudeix Andreu, i que així sia per molts anys... I ja per finalitzar, què ens queda? Heu encertat, l'amor. Jo em conformaria amb continuar cavalcant com fins ara amb la meua dona, i perdoneu l'expressió, però on collons voleu que pose el verb? Tindria tot el temps per gaudir de la vida, i així podria dedicar-me a escriure l'obra que sempre he volgut fer: "El dragonet de Beniatrol", història dels nostres avantpassats al període Juràssic en versos alexandrins.

6/XI/2.006

Estic convençuda que el meu paradís es va acabar amb aquell adéu a la platja.

El meu paradís era la mà de la mare, el pare al cap de taula, els macarrons del dissabte o les baralles amb les meves germanes. El meu paradís era fer els deures al pati, córrer fins a casa, queixar-me de les espines del peix o veure passar els tres Reis.

Però sobretot era feliç cantant la cançó del dragonet màgic que cavalcava entre les ones amb el nen petit que se l'estimava molt. La trista tonada i la pluja del final de la història ja m'enunciava que la vida m'obligaria a descobrir altres móns. El dia que em vaig haver d'acomiadar del drac vaig ser jo la que més va plorar. Ara, cada matí baixo a la platja esperant veure la cua de l'entranyable bèstia.

Fa uns minuts em veia incapaç de tornar-me a imaginar altra vegada en un paradís que creia perdut i llunyà, però vet aquí que ara l'estic sentint. Potser serà que el meu paradís de veritat és tan senzill com la màgia d'aquestes lletres traçades en un paper en blanc.

A l'hospital esperem la mort. Són llargues les hores i només resten les petites coses necessàries que ens acompanyen, que de cop han pres una importància insospitada: la palangana, per si hi ha vòmits, la manteta, per si té fred als peus, el gotet d'aigua, per amorosir la sequera de boca. Aquests són els objectes en els quals s'aferra la darrera vida.
A fora, pel gran finestral de l'Hospital de Barcelona, lluu la tarda lluminosa, en la qual circulen els cotxes lluents i s'alcen, amoroses, les palmeres. Un sol que enlluerna com l'or i que, en contrast, torna negríssimes les ombres.
Just aquest finestral de l'onzena planta separa la decrepitud i l'enfonsament incapaç de redreçar-se del fascinant paradís.
Cavalca l'amplitud de la Diagonal l'energia de la vida, s'obre pels carrers perpendiculars el misteri del seu tràfec, la seva capacitat generadora, el seu inexorable intríngulis.
Aquí, fent guàrdia davant el llit d'un moribund, vetllant les seves darreres hores, el paradís és simplement ser i viure, i caminar pels carrers entre els altres, badar davant els aparadors de les botigues, prendre un tallat a un bar tumultuós, comprar el berenar en un forn olorós de pa. I ser viu entre els vius que t'escalfen, com un dragonet pren el sol a l'estiu a recer d'un mur.
I treure't altre cop l'espina que s'endinsa -perquè el moment és tan important que res no importa- de saber que qualsevol dia un mateix, bé estès al llit o en qualsevol altra circumstància, serà l'indefugible moribund.

Aquest matí m'he llevat d'hora. Estranyament, he estat incapaç d'estar-me al llit més tard de quarts de set.

Així que he decidit anar a veure sortir el sol. He despertat qui dormia al meu costat, i travessant la granja de bens i la casa amb cavalls, a qui ningú cavalcava a aquestes hores, ens hem assegut de cara a l'est.

Ja clarejava. El cel era cobert de núvols, una capa espessa i plana com l'edredó que hem deixat enrera, a l'habitació. Però entre les muntanyes i aquest gruix de cotó fluix hi havia uns nuvolets efímers que ens han fet de filtre i ens han permès veure com apareixia el disc groc, viu, per darrera un turó, per tornar a desaparèixer sota el seu edredó.

En tornar la mirada cap al poble, hem vist alguna cosa estranya. Ens hem mirat, simultàniament sorpresos, i hem tornat la vista cap a les cases. Alguna cosa havia canviat. Però no n'era l'aspecte: era el soroll de fons. Havia desaparegut.

Un soroll de fons que ens havia acompanyat durant les primeres hores del matí: cotxes que portaven gent a la feina, a comprar, a l'escola. Ja no hi era. Com si s'hagués amagat darrera el gran jersei que cobria el cel. Com qui treu amb pinces una espina d'un dit que ja ni recordàvem que hi era.

Tot el dia que sento ocells, galls, i fins i tot passes de dragonet. Només he gosat escriure-ho. Per no trencar aquest paradís.

Rere les dunes, i un xic alçada, se m'apareix la cabana de parets de pedra i sostre de bambú. Vint-i-cinc quilòmetres al voltant, no hi ha res de tot allò que diuen que importa; ni carreteres, ni pobles... ni gairebé camins; glops de vent, les espines d'algun cactus malgirbat, esquirols de roca, dragonets d'ulls de vidre, i algunes cabres despistades.
Pel damunt, la volta atzurada d'un cel esbandit.
Per l'est, l'estesa de l'oceà amb tot el seu ventall de blaus encesos, des del lapislàtzuli d'ultramar, fins al turquesa del trencant.
Demà arribaran els amics, alguns fins i tot hi portaran els fills. Tots plegats gaudirem d'aquesta manera salvatge de passar les vacances. Molts ens traurem tota la roba i no ens la tornarem a posar fins al dia que marxem, d'altres seran més pudorosos. N'hi haurà que parlaran de política pels descosits, i que tombaran cap a l'esquerra, d'altres cap a la dreta. Alguns afirmaran la seva fe en Déu, d'altres seran incapaços de plantejar-s'ho.
Sigui com sigui, aquí tots som iguals, però diferents; normals, però únics; lliures, però respectuosos amb la resta de companys. I, fet i fet, tenim suficient espai per a cercar la solitud quan ens plagui, llibres per a descobrir móns enmig del paisatge, i fulls en blanc per a crear.
I cada dia, quan flamegi el crepuscle, ens asseurem davant la pilota roja del sol, que cavalcarà sobre l'horitzó de la mar. Després, cantarem amb la balalaica, recitarem poemes, i ens banyarem sota la celístia.

El meu Paradís és eteri i accessible,dibuixa un Arc de San Martí amb moltes tonalitats de colors. Està badat i ara pren unes dolces tonalitats de rosa i de blau cel. Es tancarà quan l'ànima meva deixi el cos feixuc i voli no sé on.
Cada to és un dels diversos moments originats per la superació d'una fita. Tenen tanta pau!,m'hi trobo tan bé!, com entre plomes i cotó fluix, sense espina que dolgui i amb els dragonets vençuts i arrugats allà en un racó fosc. Em sento una amazona enmig d'un prat verd
No hi ha cap to repetit i són molts, doncs molts són els fulls de calendari arrencats al llarg dels anys i que han fet canviar els meus delers i també m'han fet vèncer inevitables episodis durs amb satisfacció del deure complert.
Els Reis,la nina que jo tan desitjava!, l' excel·lent d'una assignatura !,el ball amb el noi d'ulls blaus!aquell primer petó, la nit de noces, tocar per primera vegada al meu fill,ajudar en l'adéu als éssers estimats i ara la placidesa de la companyia del net.
La vida empeny i potser que sols tingui uns instants per complaure'm ,aleshores un color més i ha engruixir el meu arc de San Martí .
Si a la nit soc incapaç d'agafar el son, no conto ovelles vaig baixant del cel ara el color vermell, ara el vermell clar, ara,..ara.... i..m'endinso en el meu paradís... , m'adormo plàcidament i somio amb aquelles sensacions en les que vaig ser feliç.

Roncs enllaunats a cada cantonada i passos distants que s'allunyen com trens, nosaltres, passatgers abandonats i perduts on comencen les vies.
Abans la lluna no aparegui a l'estació algú m'abraçarà amb força i sorpresa per l'esquena, i sentiré llavors al cos la calor d'un foc que no consumeix flama, que engendra desig, visions... voldré que arribi l'hivern i amb la brasa que queda del foc veure'm a glops de llum la calma d'aquesta troballa: els cossos nus de les muses, totes elles mig endormiscades passejant-se pel bell cant de la fatiga... però no alcis el cap, no busquis més cels, la setena conversió és a la terra, tindré allà cor d'infant i crearé un somni que vulgui ser somni en tu. Ets tan quiet i tan silent, avançant sense temps, que les frases més belles et segellen el pas, i que d'aquelles tecles negres fruits d'estacions darreres, arbres allargassats t'engendren espigues de blat a la mà.
Digerint l'eterna cançó m'enduré dragonet als llavis, on llacs de mandra i de llum s'escampen cavalcant damunt la flama blanca del migdia. Tot sorprès d'aquest instant descansaré el cap damunt el pit d'un àngel despertant primaveres dins la placenta de la mare. I és allà on em trobaràs amb la pell ratllada d'espines, brànquies i flux maternal.
Seré com aquell que viu, que existeix i que com un nen, dona gràcies al crit per apaivagar el cop sord i sec de quan el colom cal al terra. Incapaç de veure'l mort.