RE: RE: REPTE XLIV... en marxa!

L'Helena recorda la tardor en què fou subhastada al mercat; acabava d'arribar a Barcelona, en un vaixell desbocat per la tramuntana.
Quan fou comprada, cercà la mort; però el tarannà del Senyor esdevingué el d'un pare que la tractà amb respecte i devoció: oca i taronja, en cada àpat; i protecció sens límit dins les reixes del palau del carrer Montcada.
Als setze anys, la casà amb un esclau.
De seguida nasqué la Penèlope.

Avui, el Senyor, ha parlat amb l'Helena.
Necessita diners.
És un cavaller cristià, però no és omnipotent.
No li queda altra sortida.
La Penèlope, que ara té dotze anys, serà venuda.

Quan la nena se'n va, la mare sent que li esgarrinxen l'ànima.
El comerciant contempla l'última abraçada entre mare i filla.
Somriu burleta.
-Jo només he comprat la nena. -fa.
-Com? -li pregunta, el Senyor.
-Que només he comprat l'esclava, no pas la seva roba...!
I esquinça el vestit de la criatura, deixant-la completament nua.
-L'acord no era aquest...! -protesta el Senyor.
-Doncs busqui algú que pagui més.
L'amo ajup el cap.
El comerciant li enganxa una cadena al coll i la tiba cap al carrer, mentre el bram de les dones reverbera a la portalada.

L'Agneta pujava contenta pel camí costerut. Feia un dia de tramuntana i l'aire li esborrifava els cabells, però ella ni se n'adonava.
Quan va arribar a la fàbrica, s'ho va pensar abans d'entrar-hi, i es va asseure al pedrís a menjar-se la taronja del berenar.
Era ja tardet, i va pensar que volia parlar amb el Ricard abans que les noies pleguessin.
Sabia que ell no li negaria el que volia demanar-li. Coneixia el seu tarannà de quan eren joves i ella treballava per a ell i durant un temps ell la va buscar. L'Agneta primer va cedir, perquè necessitava el sou, i després se'n va enamorar. Però, resignada, va comprendre que es casés amb la pubilla Riera.
Ara, però, sabia que no podria refusar-li l'ajut per pagar la dispensa del seu fill que l'eximís d'anar a la Guerra de Cuba. Tota aquella tardor l'Agneta no havia pogut viure amb l'angoixa de pensar que podria perdre'l, molt més que no pas per la falta que faria als camps.
Va entrar a la fàbrica alenant amb força.
En sortir del despatx del Ricard, estava trasmudada. Ell l'havia aviada com a una andròmina molesta.
L'Agneta se sentia defallir mentre, camí avall, s'eixugava les llàgrimes.

La Gigi havia arribat a Cal Batet, des del Rosselló. Havia de prendre cura d'en Daniel, un nen de tres anys.
El camí fins a Port-Bou va ser el més llarg de la seva vida, deixava als seus per anar a viure a una gran casa oberta a tramuntana.
Les esperances d'un nou despertar, sobtadament es varen esvaïr i el color taronja i ocre dels arbres a la tardor, va anar perdent-se en el negre obscur dels seus matinars.
- No vull - xisclava el nen.
Això ho va repetir cada cop que la Gigi, amb un tarannà pacífic, li deia d'anar al llit.
El que la Gigi no es podia imaginar era que aviat rebria la primera bofetada d'aquell malcarat dimoniot, després la segona, la tercera...... Després arribarien quatre germans més i no la deixaren marxar.
- N'estem tant de tu - l'afalagaven.
Van passar els anys i en Daniel es va fer gran. La Gigi també.
En Daniel es casà, i de seguida fou pare d'un nen, en Gerard.
La seva primera bofetada la rebé sense motiu, mentre son pare seia al sofá i amb un somriure als llavis la reprenia:
- Gigi, no faci enfadar al nen.

Vaig entrar a treballar pel senyor Ansel a la innocent edat de 12 anys, aviat havia aprés el tarannà de la casa, ajudat en tot moment pel servei, la major part d'ell format per nens i nenes de més o menys de la meva edat.

L'amo un dia ens porta a uns quants al seu iot, ja que anava r a fer una volta pel mediterrani i necessitava part del servei.

Jo ja tenia 13 anys i me'n havia enamorat, desobeint els consells de la resta de companys, que m'advertien dels problemes que això comportaria.

Era un vaixell antic, de vela, aquell dia empesos per la tramuntana ens vam posar a preparar el dinar, i el senyor va manar que fos jo qui li portes, sabria alguna cosa?

Era un dinaret tranquil, pasta amb xampinyons, bacallà de segon i una fruita del temps, la tardor, per tant una taronja ben dolça.

Vaig anar a picar a la porta de la cambra, però vaig sentir uns sorolls estranys, com una mena de crits, vaig deixar la safata i vaig obrir la porta. Dintre estava el senyor, i una de les companyes del servei… Però que feien!

Així que això feia l'amo amb nosaltres…

Qui podia pensar que aquella tarde de tardor,descobriria que era aquell personatge a qui sempre havia respectat pel seu tarannà obert ,sempre somrient ,i que semblava que, pels seus treballadors, podia ésser un "pare pedaç",o al menysSIi, fins aquell fatidic dia.Com he dit era una tarda tardoral,desde feia ja dos dies no deixava de bufar la tramontana i, pel que semblava ,no deixaria de bufar en una quantes hores ja que els núvols presentaven un magnífic color taronja a la posta del sol,ja se sap "cel rogent pluja o vent".Bé el que vull dir-vos és la sorpresa i desengany que ens va donar a tots quan ens comunicà que com que l'empresa era deficitària,(ell fumava cigars dels més cars,disposava d'un cotxe Mercedes de gama alta i el mateix la seva esposa,els fills anaven al millor internat de Suïssa,i ell no parava d'anar al Casino a jugar a tots els jocs)
dons faria una reducció de plantilla ,sentint una gran pena pels seus" estimats assalariats"que tantes castanyes li havien tret del foc, és per això que estic dolgut ,decepcionat i emprenyat jo sóc un dels escollits.

[nota: el Word em compta els asteriscs com a paraula, però si els borres surten 202]


L'eterna espera.


S'està allà, al costat de la carretera: mira els camps presos de nostàlgia per la tardor freda que s'aproxima; els sentits atents per si algun moviment, xiulet o cantarella delata l'ansiada tornada.

Recorda les passejades per la fageda, sentint udolar la tramuntana a la vall i damunt la serra; l'olor humida del sotabosc, la complicitat, les carícies.
Junts havien ordit una gran amistat, de confiança cega: allò que els va servir per coure a foc lent un amor incondicional. Però ja deia Márquez que el cor té més habitacions que una casa de putes. No s'haurien de fer promeses, i encara menys mentir a l'amor.

*

Quan arribà ella, de tarannà arrogant, descapotable taronja i l'olor de ciutat enganxada als talons de les sabates, tot canvià. Un sol dia de convivència, una rotunda desaprovació:

- O ell o jo -va fer, amb cara de fàstic.

*

No és ni millor ni pitjor que un idil.li: es resumeix en trista dependència.
No cerca compassió, no es fa la víctima; no et mira així perquè te l'enduguis a casa i li diguis que tot anirà bé. La seva mirada trista només evoca la por del que ja sembla una evidència: l'amor etern del seu amo era bescanviable.

En Màrius l'home dels òsculs sensuals, havia deixat a na Mariona ben satisfeta. Ella com totes les dones de la seva edat estava molt preocupada pel defalliment de l'edat. Tot i que havia passat feia dos anys pel cirurgià encara li quedava la pell de taronja dels seus malucs.

Ell, home expert en sentiments sempre li donava a entendre que era la millor, sobretot quan la tenia ben disposada a rebre totes les carícies.

Era a finals de tardor quan els primers freds començaven. La tramuntana repicava cada cop més fort a les finestres. Avui seria l'últim dia que ho farien, tot i l'amor que ella li professava.

Estaven a sobre el llit, i mentre na Mariona acariciava suaument les espatlles d'en Màrius, ell començava a lligar-li les extremitats al llit amb els mocadors de seda del primer calaix de la còmoda amb els moviment harmoniosos i sensuals del seu marcat tarannà. Un cop lligada, va buscar allargant la mà a sota el llit i va extreure un fuet de fustigament. En Màrius va realitzar tot allò que havien acordat fins al final.

L'endemà en Màrius recollia les seves pertinences i la quitança acordada, i deixava definitivament el servei de la senyora.

La mare ja em deia de ben joveneta: noia, amor d'amo, aigua de cistella. Jo no comprenia aquella dita i la mare era d'un tarannà alegre, així que jo no preguntava. Després vaig recordar les nafres, els morats i els plors i vaig comprendre. Llavors em vaig negar a veure la maldat del meu pare, i després em vaig negar a veure la maldat del meu marit. Fins i tot quan els meus morats eren tan grans com una taronja. Els homes som els únics animals que ensopeguem dos cops en la mateixa pedra. Ara que de vegades sí que aprenem. Que jo hagués rebut clatellades era per no recordar com volia ell que li planxés la camisa, que em fuetegés amb el cinturó era per oblidar que el vi li agradava ben fred. Però ella només tenia 3 mesos, què li havia fet, ella? Només plorar, plorar perquè tenia gana. La Myri ha tingut el seu primer morat aquesta tardor. Però jo per fi he après. La tramuntana bufa fort. Em costa arrossegar la cistella fins l'espadat. La mar espetega a sota. Jo ara sóc l'ama de la meva vida i de la cistella només raja la sang del meu marit.

Aquesta història es d' un altre temps A l'Ampurdà aquesta tardor fa dies bufa una tramuntana molt forta .En els pobles costers les platges de sorra grossa i pedregosa estan buides i encallades les barques de pesca Avui la mar braveja esculpint el rocam a cops de fortes onades I ha un concert de sons d'aigua i vent per oïdes sensibles, el sol està enteranyinat i l'hora de la posta es queda el cel pintat d'un color vermellós que enamora i que els artistes pintors intenten plasmar en les teles.
.La gent de aquestes contrades son de tarannà reposat. Asseguts en cadires mitjanes a les portes de les seves cases ,abrigats amb gorra, bufanda i gruixuts jerseis de coll alt perden la mirada entre el cel i el mar .Fan petar la xerrada i juguen a la botifarra mentres una dona diligent posa damunt la tauleta uns gots de vi i un plat amb trocets de taronja agra preparada amb vi ranci i sucre.
La mar, la del seu guany es a voltes com amor d'amo,torna la cistella buida (xarxa) i engoleix barques i homes.
Pescadors de cara bruna i esperit resignat
Mireu la mar
Avui estalvi
Demà
S i Deu vol
sortireu de nou a pescar.