Detall intervenció

RE: RE: El dia després(definitiu)

Intervenció de: Enús | 15-05-2006


El dia després, Paul estava menjant-se una magdalena sota el porxo aixoplugant-se de la pluja torrencial que queia. Tot i la pluja, la calor era bestial. Des del porxo Paul veia a un parell de grocs amagant-se sota una palmera. "Merda grocs dels collons", pensava. Paul es sentia molt bé, gràcies a les vacances merescudes que començaven avui, el dia després de la seva gran aportació al món. Tenia sota la pluja l'Enola que també descansava, i molt merescudament també, encara que en Paul sabia que l'Enola sense ell no era res. Ahir s'havia portat molt bé ,l'Enola, tot l'estona controlada, sense sortir del que en Paul marcava, sota control.... bé, com li agradava a en Paul. El dia abans d'ahir en Paul estava molt nerviós, quasi no havia dormit, ara però, estava exultant de felicitat, orgullós d'ell mateix. Ara els grocs sortien de sota la palmera i jugaven sota la pluja tot arrebossant-se de fang. L'única pega de la seva gesta era estar en aquest merda lloc recòndit, tant lluny de casa seva, però sabia que el que havia fet ahir, en el fons, era per els de casa sens dubte. Un groc es va acostar a l'Enola, la mirava amb uns ulls... estava al·lucinant amb la seva Enola....
- Tu, Cabró! Apartat de la meva Enola!
En Paul sabia perfectament que el groc no l'entenia pas, però com a mínim havia fugit corrent en mig de la vegetació. Havien estat tant de temps junts ell i la Enola, i el que va passar ahir junts no ho oblidaria mai, ni per mols anys que passessin. A casa els rebrien com uns herois, els néts del Paul no es cansarien mai d'escoltar la seva història! En Paul s'imaginava el seu gloriós futur. La veritat era que Paul W. Tibbets pilot del bombarder Enola Gay passaria a la historia de Amèrica, Hiroshima.... Mundial.


Respostes

  • L'endemà de la boda
    Yáiza | 14/05/2006 a les 23:24

    L'endemà de la boda el vaig començar a viure quan ja érem dalt del creuer, amb les maletes al camarot i una setmana de sol, mar i turisme per endavant. Des que m'havia llevat i fins aquell moment, tot havien estat presses i corredisses per deixar les maletes a punt i pujar al vaixell.
    Ara tenia els primers minuts per a mi sola. Mentre ens allunyàvem de la costa de Barcelona vaig deixar que els sentiments que durant tant temps havia reprimit, sortissin a la superfície i respiressin aire fresc. Havia estat exultant fins llavors, però la meva alegria es va anar esvaint poc a poc.
    M'havia casat amb en Gerard, un home de família benestant, amb negocis importants entre les mans, guapo i ben plantat. A més, em tractava d'allò més bé: era amable i atent, i es desfeia per complaure'm. De segur que era el millor partit que hagués pogut triar.
    Però en algun racó recòndit del meu cor una veueta em recordava en Manel, el xicot amb qui havia viscut durant sis mesos abans que en Gerard Puigdavall aparegués per la meva vida per demanar-me matrimoni. Recordo que vaig dubtar durant unes quantes setmanes, i que finalment vaig escollir en Gerard. La vida amb en Manel, tal i com la veia llavors, era insegura i arriscada, per motius econòmics i afectius. Quan li vaig dir que el deixava, vaig plorar com una magdalena, i vaig córrer a aixoplugar-me vora en Gerard.
    Ara, però, mentre en el meu marit s'apropava per dir-me que ja podíem anar a dinar, i jo l'acompanyava pels passadissos i escales de l'enorme embarcació, em vaig adonar que al costat d'en Manel hi havia estat completament feliç, tot i els problemes.
    I va ser en el moment en que el cambrer em convidava a tastar el vi de vés a saber quina collita, que ho vaig veure clar:
    L'endemà de la boda, començava la meva existència com a senyora Puigdavall, una vida que m'aniria apagant, consumint, fins que un dia prengués la decisió de deixar-lo... o no.

  • RE: El dia després
    Enús | 14/05/2006 a les 23:26

    El dia després, Paul estava menjant-se una magdalena sota el porxo aixoplugant-se de la pluja torrencial que queia. Tot i la pluja, la calor era bestial. Des del porxo Paul veia a un parell de grocs amagant-se sota una palmera. , pensava. Paul es sentia molt bé, gràcies a les vacances merescudes que començaven avui, el dia després de la seva gran aportació al món. Tenia sota la pluja l'Enola que també descansava, i molt merescudament també, encara que en Paul sabia que l'Enola sense ell no era res. Ahir s'havia portat molt bé ,l'Enola, tot l'estona controlada, sense sortir del que en Paul marcava, sota control.... bé, com li agradava a en Paul. El dia abans d'ahir en Paul estava molt nerviós, quasi no havia dormit, ara però, estava exultant de felicitat, orgullós d'ell mateix. Ara els grocs sortien de sota la palmera i jugaven sota la pluja tot arrebossant-se de fang. L'única pega de la seva gesta era estar en aquest merda lloc recòndit, tant lluny de casa seva, però sabia que el que havia fet ahir, en el fons, era per els de casa sens dubte. Un groc es va acostar a l'Enola, la mirava amb uns ulls... estava al·lucinant amb la seva Enola....
    - Tu, Cabró! Apartat de la meva Enola!
    En Paul sabia perfectament que el groc no l'entenia pas, però com a mínim havia fugit corrent en mig de la vegetació. Havien estat tant de temps junts ell i la Enola, i el que va passar ahir junts no ho oblidaria mai, ni per mols anys que passessin. A casa els rebrien com uns herois, els néts del Paul no es cansarien mai d'escoltar la seva història! En Paul s'imaginava el seu gloriós futur. La veritat era que Paul W. Tibbets pilot del bombarder Enola Gay passarien a la historia de Amèrica, Hiroshima.... Mundial.

    • RE: RE: El dia després(definitiu)
      Enús | 15/05/2006 a les 00:08

      El dia després, Paul estava menjant-se una magdalena sota el porxo aixoplugant-se de la pluja torrencial que queia. Tot i la pluja, la calor era bestial. Des del porxo Paul veia a un parell de grocs amagant-se sota una palmera. "Merda grocs dels collons", pensava. Paul es sentia molt bé, gràcies a les vacances merescudes que començaven avui, el dia després de la seva gran aportació al món. Tenia sota la pluja l'Enola que també descansava, i molt merescudament també, encara que en Paul sabia que l'Enola sense ell no era res. Ahir s'havia portat molt bé ,l'Enola, tot l'estona controlada, sense sortir del que en Paul marcava, sota control.... bé, com li agradava a en Paul. El dia abans d'ahir en Paul estava molt nerviós, quasi no havia dormit, ara però, estava exultant de felicitat, orgullós d'ell mateix. Ara els grocs sortien de sota la palmera i jugaven sota la pluja tot arrebossant-se de fang. L'única pega de la seva gesta era estar en aquest merda lloc recòndit, tant lluny de casa seva, però sabia que el que havia fet ahir, en el fons, era per els de casa sens dubte. Un groc es va acostar a l'Enola, la mirava amb uns ulls... estava al·lucinant amb la seva Enola....
      - Tu, Cabró! Apartat de la meva Enola!
      En Paul sabia perfectament que el groc no l'entenia pas, però com a mínim havia fugit corrent en mig de la vegetació. Havien estat tant de temps junts ell i la Enola, i el que va passar ahir junts no ho oblidaria mai, ni per mols anys que passessin. A casa els rebrien com uns herois, els néts del Paul no es cansarien mai d'escoltar la seva història! En Paul s'imaginava el seu gloriós futur. La veritat era que Paul W. Tibbets pilot del bombarder Enola Gay passaria a la historia de Amèrica, Hiroshima.... Mundial.

  • Em dic adéu a mi mateix)
    Gemma34 | 14/05/2006 a les 23:26

    Si ens deturéssim a analitzar tots els nostres actes, actuaríem diferent. De vegades, és més sensat no pensar, i deixar, que triï la nostra rovellada intuïció.
    Però sempre hem d'acabar sospesant-t'ho tot. Maleït destí! -dic mentre faig rodar l'aliança d'or-.
    Ahir, se suposa que va ser el dia més meravellós de la meva vida. Hauria d'estar eufòric i exultant. Això s'espera d'un nuvi que s'acaba de casar amb la dona que ell mateix va triar ara fa set anys. Sabeu per què la gent triga tant de temps a donar el pas? És per la por. Por a cagar-la!
    I ara, després del llarg festeig ens hem unit en matrimoni. Per què em dóna l'estranya sensació que si avui fos el dia d'ahir, no ho faria? Per què dimonis no tenia aquesta seguretat ahir? O fa un mes?
    He comès un error.
    Crec que descobriríem un tou de coses si féssim un interrogatori a totes les parelles que s'han acabat de casar. O potser m'ho sembla ara, que sóc dalt del pòdium del convenciment.
    Sempre he volgut conèixer aquella noia que em faci embogir els sentits. Una dóna que en només mirar-la una sola vegada ja en tingués prou per adonar-me'n, què és ella, la dona amb qui voldria passar la resta dels meus dies.
    Però és això el que hem de sentir per la persona que ens hem de casar? Hem d'estar eternament enamorats?
    A la Teresa li conec el tarannà, sense sorpreses ni canvis. La nostra convivència no estarà gaire carregada d'entrebancs. El seu temperament calmat fa que les nostres disputes durin el que dura un dia.
    Solia pensar que ella necessitava aixoplugar-se en la seguretat de tenir-me lligat.
    M'havia d'haver casat, sabent, que entre ella i jo, només hi ha una bonica amistat? Però... i l'amor?

    Ara, mentre esmorzo una magdalena, estic traient del meu recòndit subconscient totes les meves pors, sé que avui comença un nou dia, i no podia seguir endavant sense fer-me totes aquestes preguntes. Al cap i a la fi, el matrimoni no només és sexe esbojarrat. O si?


    Gemma34


  • RE: L' amant
    Baiba Liepa | 15/05/2006 a les 10:57

    Una imperceptible remor de fulls escampats per terra l'acabà de deixondir d'aquella mitja son que feia estona l'havia advertit del pas de la foscor a la llum grisa de l' albada, i d'aquesta, a la llum daurada del migdia.

    Un corrent d'aire empentant la finestra, havia estat la causa del petit enrenou.

    Aixoplugada entre els llençols, no s'atrevia ni a moure's per por de que els records del dia anterior se li esvaïssin en contacte amb la realitat.

    Se sentia exultant.

    L'experiència havia estat magnífica : el gust,la pell, la desesperació, la certesa de
    l' impossible,
    Per les coses que li havia demanat, que li havia fet i que no sabia que existien... aquella disposició en ella, de no tenir perjudicis ni vergonya.
    L'havia desitjat des del dia que el va sentir riure.
    No era per ella, ja ho sabia.
    Però el volia per que tenia un pressentiment, per que era com tornar a casa, com no tenir por, com tenir la certesa de que hi havia un més enllà, i que només ell podia fer el miracle.

    Aquella certitud de que el sexe era una altra cosa, i que en el més recòndit del seu ser desitjava saber, malgrat la seva estricta educació en el pecat i la virtut.
    Les experiències convencionals,que li havien proporcionat els dos únics companys que passaren les estrictes barreres que posava per accedir a la seva intimitat,l'havia decebut.

    Mandrosament passejà la mirada per aquella habitació que el dia anterior no va quasi ni veure, una cambra de turisme rural que li havia estat assignada el dia anterior als convidats que venien de fora pel casament.

    Mobles antics olorosament encerats, la cortina de brocat antic, i un quadre de colors esvaïts en que es veia la Magdalena als peus de Jesús.

    Una riallada li sortí del fons del cor, saltà del llit, i s'hi apropà. Sense deixar de somriure, repassà amb un dit la imatge de la pecadora i li feu un petó.

    Tot seguit obrí l'armari i deixà amorosament sobre el llit, el vestit que havia portat per assistir al casament del seu amant.





  • Jubilat a la força
    angie | 15/05/2006 a les 12:24

    - Doncs jo mai hagués pensat que per una baixa de sis dies i una setmana amb tos a ple més d'agost, quan tothom és de vacances, m'anessin a jubilar. Tants anys treballant per la companyia i mira com m'ho agraeixen… Què faré jo ara, si no sé fer una altra cosa que anar amunt i avall, fent encàrrecs d'una punta a l'altra de la ciutat?. Entenc que els joves són més atractius, tenen més energia i amb quatre duros els tenen contents, però…
    - Noi, jo de tu no em preocuparia, aquí tots estem igual, uns més tocats que els altres però amb una càrrega de decepcions a les espatlles.
    - Fa molt que hi ets?. A mi em van arrossegar fins aquí ahir al vespre, encara recordo com els va costar de lligar-me.
    - Doncs un mes i escaig, fins ara he tingut sort però aquest matí han arribat un grupet que s'esperen davant l'oficina per ser recol.locats i molt em temo que d'aquí unes hores ja tindrem algun d'ells per sobre nostre, això de les jerarquies arriba fins i tot aquí, després diuen de la modernitat… això és una piràmide egipcia… Ei, company, no et deprimeixis, he estat poc delicat, de vegades no hi penso en els nouvinguts… aquí t'ho passaràs bé, en realitat és un petit paradís : sol tot el dia, aire fresc de la serralada, sense tràfecs ni olors desagradables de benzina ni d'ambientador de llimona… a més a més, fem cura d'aprimament!...A que és millor del que creies?
    - Gràcies per les botzinades de suport però jo no puc estar tan exultant, m'hagués estimat més continuar sent un cotxe atrotinadet però útil, tenir un lloc on aixoplugar-me, (la humitat em comença a corroure), notar les pessigolles que em fan les engrunes de les madalenes quan s'escolen enmig dels seients, escoltar les darreres informacions del trànsit cada dia a la mateixa hora i descobrir paisatges recòndits després de molts kilòmetres de feina.
    Estàs plorant?...sí que ho sento. Espero em reciclin aviat i pugui gaudir de nou de la vida laboral.

    • ha de dir "magdalena" no +
      angie | 15/05/2006 a les 12:26

      • definitiu aquí, perdona
        angie | 15/05/2006 a les 13:54

        - Doncs jo mai hagués pensat que per una baixa de sis dies i una setmana amb tos a ple més d'agost, quan tothom és de vacances, m'anessin a jubilar. Tants anys treballant per la companyia i mira com m'ho agraeixen… Què faré jo ara, si no sé fer una altra cosa que anar amunt i avall, fent encàrrecs d'una punta a l'altra de la ciutat?. Entenc que els joves són més atractius, tenen més energia i amb quatre duros els tenen contents, però…
        - Noi, jo de tu no em preocuparia, aquí tots estem igual, uns més tocats que els altres però amb una càrrega de decepcions a les espatlles.
        - Fa molt que hi ets?. A mi em van arrossegar fins aquí ahir al vespre, encara recordo com els va costar de lligar-me.
        - Doncs un mes i escaig, fins ara he tingut sort però aquest matí han arribat un grupet que s'esperen davant l'oficina per ser recol.locats i molt em temo que d'aquí unes hores ja tindrem algun d'ells per sobre nostre, això de les jerarquies arriba fins i tot aquí, després diuen de la modernitat… això és una piràmide egípcia… Ei, company, no et deprimeixis, he estat poc delicat, de vegades no hi penso en els nouvinguts… aquí t'ho passaràs bé, en realitat és un petit paradís : sol tot el dia, aire fresc de la serralada, sense tràfecs ni olors desagradables de benzina ni d'ambientador de llimona… a més a més, fem cura d'aprimament!...A que és millor del que creies?
        - Gràcies per les botzinades de suport però jo no puc estar tan exultant, m'hagués estimat més continuar sent un cotxe atrotinadet però útil, tenir un lloc on aixoplugar-me, (la humitat em comença a corroure), notar les pessigolles que em fan les engrunes de les magdalenes quan s'escolen enmig dels seients, escoltar les darreres informacions del trànsit cada dia a la mateixa hora i descobrir paisatges recòndits després de molts kilòmetres de feina.
        Estàs plorant?...sí que ho sento. Espero em reciclin aviat i pugui gaudir de nou de la vida laboral.

        • Afrika, ara sí (perdona però tinc un corrector que va por libre)
          angie | 15/05/2006 a les 13:57

          Jubilat a la força.

          - Doncs jo mai hagués pensat que per una baixa de sis dies i una setmana amb tos a ple mes d'agost, quan tothom és de vacances, m'anessin a jubilar. Tants anys treballant per la companyia i mira com m'ho agraeixen… Què faré jo ara, si no sé fer una altra cosa que anar amunt i avall, fent encàrrecs d'una punta a l'altra de la ciutat?. Entenc que els joves són més atractius, tenen més energia i amb quatre duros els tenen contents, però…
          - Noi, jo de tu no em preocuparia, aquí tots estem igual, uns més tocats que els altres però amb una càrrega de decepcions a les espatlles.
          - Fa molt que hi ets?. A mi em van arrossegar fins aquí ahir al vespre, encara recordo com els va costar de lligar-me.
          - Doncs un mes i escaig, fins ara he tingut sort però aquest matí han arribat un grupet que s'esperen davant l'oficina per ser recol.locats i molt em temo que d'aquí unes hores ja tindrem algun d'ells per sobre nostre, això de les jerarquies arriba fins i tot aquí, després diuen de la modernitat… això és una piràmide egípcia… Ei, company, no et deprimeixis, he estat poc delicat, de vegades no hi penso en els nouvinguts… aquí t'ho passaràs bé, en realitat és un petit paradís : sol tot el dia, aire fresc de la serralada, sense tràfecs ni olors desagradables de benzina ni d'ambientador de llimona… a més a més, fem cura d'aprimament!...A que és millor del que creies?
          - Gràcies per les botzinades de suport però jo no puc estar tan exultant, m'hagués estimat més continuar sent un cotxe atrotinadet però útil, tenir un lloc on aixoplugar-me, (la humitat em comença a corroure), notar les pessigolles que em fan les engrunes de les magdalenes quan s'escolen enmig dels seients, escoltar les darreres informacions del trànsit cada dia a la mateixa hora i descobrir paisatges recòndits després de molts kilòmetres de feina.
          Estàs plorant?...sí que ho sento. Espero em reciclin aviat i pugui gaudir de nou de la vida laboral.

  • Ressaca de diumenge
    Sol_ixent | 15/05/2006 a les 13:25

    Són més de les dues del migdia d'un matí de diumenge de setembre. No sé a quina hora he anat a dormir ni què vaig fer exactament anit, tan sols sé que estic completament nu sota els llençols negres que la meva darrera amant va regalar-me en agraïment a les intenses i apassionades nits al meu apartament, amb la intenció d'aixoplugar-se en uns braços diferents als del seu marit.

    Tinc el record borrós d'haver estat al lloc més recòndit de la cuitat, en un local de mala mort en què punxaven de tot excepte música convencional. A la meva habitació sembla que tan sols hi he dormit jo; doncs al terra hi ha, escampada, la meva roba, de la qual devia desprendre'm en plena ebrietat. Cap resta d'altra vida humana.

    En un intent desesperat de combatre la ressaca, m'aixeco del llit i em poso a sota la dutxa, esperant que l'aigua freda m'aclareixi les idees. En plena èxtasi de recuperació, sento sonar el telèfon. I penso: Què carai! Ja tornaran a trucar! Continuo gaudint dels poders màgics regeneratius de l'aigua.

    Amb la calma, ja s'han fet les cinc de la tarda, però, sorprenentment, no tinc gens de gana. No obstant, em preparo un cafè ben carregadet i em menjo una magdalena mig resseca que he trobat en un dels calaixos de la cuina. En menys de cinc minuts ja ho tinc tot enllestit.

    Buff... i ara què faig? Ja tinc tota la feina pendent adelantada, i ahir ja vaig netejar el pis sencer. Mentres vaig cavil·lant sobre aquests temes intranscendents, els ulls se'm tanquen, i caic en un son profund i plaenter. Ja sóc al setè cel quan el telèfon torna a sonar. Merda! Jo que recuperava la son perduda! És la meva mare, que em parla amb un aire totalment exultant, perquè per fi li he contestat. Em recorda, per mil·lèsima vegada, el poc que la truco i que un dia haig d'anar a dinar a casa seva, que se sent molt sola des de la mort del pare. En acabar la conversa torno a recuperar el somni.
    • L'última postal
      foster | 15/05/2006 a les 15:38

      L'última postal

      Amb el cul recolzat al frontal del tot terreny i els peus a un sospir del buit, en Joan rosega una magdalena sense adjectiu i es deixa captivar per l'estesa de paisatge: el poble, als seus peus i com de joguina, amb els carrers deserts i costeruts buscant refugi a l'esgésia abandonada; i a dreta i esquerra la vall del Collnegre, amb els turons esglaonats de verd emmarcant l'última postal...abans de la inundació prevista oficialment per a l'endemà.

      -Uhmmm...-rumia i maleeix en Joan-. Dissabte no en quedarà res, res de res, només un llac blau recent parit per una resclosa que ha trencat aigües forçada per una política d'interessos...-Però és ja inevitable -fins i tot els més tossuts han hagut d'aixoplugar-se a corre-cuita amb els veïns, expulsats pels mossos-, i per això ha volgut acomiadar-se'n per darrer cop des d'aquell mirador privilegiat.

      De sobte, però, es gira brusc cap al nord on s'intueix, recòndita, la grisor de la presa, i somriu amb un somriure trapella i pervers alhora. I rere la idea, l'acció: corre al cotxe, busca frenètic les claus, arrenca...les rodes xerriquen pel camí que es queixa amb grans esgarips mentre el cotxe remunta decidit cap a al seu objectiu. En Joan ni mira, només condueix. Se sap els revolts de memòria; quantes vegades no hi ha pujat a fer algun arranjament d'urgència! Si és com la seva filla, aquella maleïda paret, monstruosa i bella alhora, eficient sempre...El vehicle s'atura precedit per la polseguera. En Joan obre el maleter i treu l'embalum amb nerviosisme: s'ha decidit a fer-ho en recordar que encara guardava la dinamita de la darrera explosió controlada. Amb aquells vint cartutxos en té per volar la muntanya sencera!... Tragina la càrrega amb cura per l'escala de ferro fins a la base de les comportes, connecta els cables i es fa enrere com un cranc, a petites passes i amb un fil de rastre fins a lloc segur.
      I en pocs segons: quatre...dos...un...booooooommmm...!

      LLavors, mirant orgullós el tsunami de pedres i aigua, sentencia amb ironia exultant: "No deixis per demà, el que puguis fer avui…"


  • Raigs de sol. (repte d'en pivotatomic)
    Àfrika Winslet | 15/05/2006 a les 20:05

    El dia després del desastre, la Jen decideix que no anirà a treballar.

    S'ha passat la nit davant del televisor, enganxada als informatius, contemplant una i una altra vegada aquelles escenes, més pròpies d'una superproducció de Hollywood que dels telenotícies. I només amb les primeres llums de l'alba, amb els ulls enteranyinats d'esgotament i la mirada tenyida d'incredulitat, ha aconseguit esgarrapar un parell d'hores d'una son inquieta i gens reparadora.

    La matinada, a més de veus de locutors i experts intentant racionalitzar aquells fets inconcebibles, ha estat plena de sirenes i gemecs. La immensa polseguera encara no s'ha aposentat, i el remor de milions de plors, desesperats o somorts, segueix sentint-se, com una amarga lletania, rere cada porta i cada finestra d'aquella ciutat, ahir orgullosa, i que avui mostra les seves entranyes sanguinolentes al món atònit.

    La Jen s'aixeca del sofà on ha passat la nit i deambula pel pis. En els seus 26 anys, mai ha viscut una situació semblant. Mentre el seu cervell torna un cop rere un altre a les visions apocalíptiques viscudes el dia anterior, se sent tenallada per un cúmul de sentiments fortíssims: por, desesperança, incredulitat i, per damunt de tot, una tristesa abassegadora que gairebé la colla al terra i li impedeix moure's i pensar.

    Sense adonar-se'n, les seves passes pesants la duen a la cuina. Mecànicament, obre la nevera i s'omple un got de llet. Després, treu un paquet de magdalenes de l'armari i n'agafa una. I llavors, mentre la rosega, se n'adona.

    La llum del matí il·lumina la seva cuina, fins llavors en perpètua penombra.

    I en un racó recòndit, una planteta gairebé pansida s'eleva, exultant, gracies a l'acció dels raigs solars que fins llavors li havia negat l'ombra ominosa de les torres caigudes.

    I tot contemplant com la planta s'obre a una nova i inesperada possibilitat de viure, la Jen plora i riu alhora i sent com aquella pressió que li impedia respirar s' alleugereix.

    I, mentre la seva ànima s'aixopluga sota el gentil paraigua de l'esperança, alguna cosa dins seu li recorda que, d'alguna manera, la vida sempre se'n surt.
  • RE: REPTE 124 !! El dia després
    rnbonet | 15/05/2006 a les 21:00

    Ahir havia encetat el seu primer negoci, matí de dimecres, al mercat de la plaça. Els homes passaven per davant la parada, i amagaven el cap, mirant al terra, i de gairó les fotografies. Les dones més atrevides l'esguardaven fixament; ella els aguantava la mirada.

    Avui ha estat citada al consistori.
    -Descarada, poca-vergonya, immoral,...! I ara, vens a aixoplugar-te a la batllia?
    - Senyor batlle, que m'ha cridat vostè, per no sé quina cosa del mercat ...
    -Xicota, tu m'has enganyat! M'havies demanat permís per posar una parada de carn ... I m'han informat que allà...de carn, de carn.... Ni vedella ni xai!
    I no em ploriqueges ara com una magdalena!
    -Senyor batlle... I jo, no era carn? I ben tendra, com afirmava el rètol... Per dir la veritat, porc, també n'hi havia!
    -Sí, de test! Que ací tinc la nota de l'agutzil: "Antònia. Metre quadrat de parada, sota un para-sol. Un cartells, i en lletres grans: 'Carn fresca. Fotos i records. Fotos, 6 euros. Records inoblidables, cada hora, 50 euros'. Fotos de l'Antònia: estesa a la sorra, entrant a l'aigua, sota la dutxa, al llit. Sempre nua, exultant. Una vidriola de ceràmica, forma de porquet, color rosa". Mira, xicona! Més bé sembla que oferies fruita i peix!

    La xicota creuà les cames, lentament. Per un instant, la mirada del batlle passà de la cara de l'Antònia al baix ventre. Una negror sobre una carn rosada li feu posar la pell de gallina. La xicota se n'adonà. El batlle resistí. Reaccionà.
    - Acabem! No pots continuar amb la parada! Et negue el permís! Era tan sols això el que volia dir-te!

    I l'Antònia, morena de sol i platja, corbes abundants, abandonà la casa del poble, pits alts, voluntat ferma, remugant al més recòndit del pensament: "Avui és el dia després del primer mercat...Aviat, batlle, tu també cauràs al bell mig de la ratera. Barata em trobaràs. I et pose data. La setmana que ve, a més tardar.Com que em diuen Antònia!".

  • Buscant-te
    perisci | 16/05/2006 a les 00:50

    El dia següent, el desfici se'm menjava. I ara el mateix desassossec em corroeix mentre segueixo, activament, buscant-te. Mentre escric al vent i contra el vent el meu desig de tu, que crema. Contra mi mateix, que t'he desitjat fins a l'ànima sabent tots els impediments per tenir-te.
    Perquè jo, amb el cor en un puny, recorria el teus passos. Darrere teu els caminava, tornant-te a cercar els desfeia, fins que, quan et veia, reposava en tu. Els llums de les barres del bar t'enfocaven i resplendia la teva imatge, que concentrava tots els abismes de la seducció.
    I no hi havia més món que la teva mirada, humana fins a desfer-me, que el teu cos que esbravava misteris, profunds fins a fer-me perdre. I al teu recer naixien les passions més recòndites, i no volia res més que endur-se-te'n a un lloc on poder oferir-me a tu i fer-te només meva.
    Meva ja ho eres alguna vegada asseguts tots dos en una taula de bar amagada, on ens aixoplugavem, i on alguns cops, també, ens besàvem. I tu et deixaves anar del tot en els teus petons, mentre les meves mans enamorades t'acaronaven la pell nua.
    I de la felicitat que la teva acceptació em provocava, al matí següent em llevava exultant, i era una sensació que m'acompanyava fins que tornava a buscar-te.
    Molts cops, però, no t'havia trobat: aleshores em desesperava. Sabia que aquella nit estaves encara entretinguda amb algun client, un d'aquells que podia fer-te servir perquè et pagava. I jo només pensava en com extreure't d'aquell infern.
    Només necessitava que m'acceptessis, i fruir la vida amb tu, i despertar-nos junts i esmorzar plens de la nostra escalfor un cafè amb llet amb magdalenes.
    Però tot era confús i angoixant, tret del meu desig, que entre aquella foscor tortuosa, i les amenaces del teu pinxo, triava el camí directe cap a tu.
    Fins una nit que no vas aparèixer, perquè, em van dir, t'havien "traslladat". I em segueix el mateix desfici que vaig sentir el dia següent, mentre no deixo, ni deixaré per res, de seguir buscant-te.

  • Tu?
    Joanra | 16/05/2006 a les 00:56

    El sostre semblava acostar-se'm, lentament però inexorable. Aixoplugar-se semblava tasca impossible davant aquella superfície pesant que pensava aixafar-me sense remei.

    Em vaig girar i et vaig veure, nua, sota l'edredó, i vaig descobrir un braç meu envoltant-te. Els cabells que m'havien recordat l'or, els ulls en què em vaig banyar el dia abans, com qui tasta l'aigua molt abans del que toca, exultant pels primers raigs de sol que li escalfen la cara, ara em semblaven maranyes i accidents, xarxes d'arrossegament i embassaments infectes.

    De cop, com qui desperta, desplomant-se a terra, després de mil intents de perdre el sentit, atordit per l'alcohol, vaig recuperar una mica de la consciència que, a jutjar pel que m'envoltava, feia unes quantes hores que havia perdut.

    La torpesa dels meus moviments em feu difícil aixecar-me i trobar les meves coses, sense despertar-te, companya de malsons i ressaques. Els pantalons al menjador, la cartera al moble més recòndit de tota la casa, els calçotets entre les teves cames. Vas fer uns sons, ho recordo molt bé, com uns grinyols, com si et faltés el lubricant que, a dojo, havies estat malgastant sobre el matalàs.

    Volia marxar corrents, fent un cop fort a la porta en sortir, per a què en fossis conscient, deixar-te una nota, no em miris més, si estic al bar on ets tu, prent-te la teva cervesa, mira el cul del got, xerra amb qui tinguis davant, però no em convidis, no em treguis de la meva infelicitat estable, de la meva estabilitat incolora. Ajunta les cames, abaixa't la faldilla, corda't bé la rebeca, no et desordenis els cabells ni pestanyegis més del necessari. Si em descobreixes mirant-te, fes veure que ets cega.

    Però no ho vaig fer com planejava silenciosament, sinó que vaig tenir temps per aturar-me a la teva cuina, arreplegar una fruita, una magdalena i una aspirina, i assaborir la mescla tan tranquil, amb la covarda seguretat del qui, impotent, s'allunya a contracor d'allò que mai podrà aconseguir.

  • L'endemà de tot.
    Jere Soler G | 16/05/2006 a les 15:30

    No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d'estiu que amaren el bosc i flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot segueixi com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l'aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant.

    I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça.
    I al més recòndit del bosc dos amants fan l'amor amb delir. L'essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre...
    I la mar exultant aixeca l'ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l'escuma, i la salabror esquitxa algú que s'ho mira embadalit, com ahir, com sempre...
    L'endemà de tot, és l'ara de molts, i fou el passat d'altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres...
    I perviu la rialla enmig de la nit; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l'alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d'estiu; els espetecs de Sant Joan sota d'un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s'ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d'un nadó a la seva mare; el vagit d'un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l'udol del mestral; la remor del blat agitat per l'oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...
    El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida segueixen existint encara que jo ja no hi sigui.

  • No t'espantis
    Carme Cabús | 16/05/2006 a les 18:08

    -Mama, m'estic morint.
    -No dona, no. Això només són efectes transitoris.
    -Mama, no puc amb la meva ànima. Estic marejada, tot em roda, no paro de vomitar. És com si em morís.
    -Tranquil·la. Fes llit i ja et passarà. I no t'espantis, sents?
    -I tu, no pots venir?
    -No, noia. Ara sóc al curs de boixets. I l'autobús no passarà fins d'aquí a mitja hora ben bona. Arribaria a casa teva que ja seria mitja tarda. A més, plou a bots i barrals. Vinga! Vés-te'n cap al llit ara mateix.
    -Està bé. Adéu.
    -Adéééééééu.
    La meva mare penja mentre jo resto agafada amb força al telèfon. M'havia abstingut de plorar, però ara que la meva mare m'abandona em deixo anar com una magdalena.

    -Rosa, Rosa, em trobo molt malament. El cap em rebenta, tinc basques, vomito per tot arreu. Em sento com si m'hagués de morir.
    -Caram, no m'espantis. Qualsevol ho diria. Tan exultant que et veies ahir, quan vas marxar del Jamaica abraçada al Carles.
    -Escolta, estic desfeta.
    -Truca al Carles. Ell vindrà. Almenys, també és responsabilitat seva.
    -No, no, el Carles no. No vull que em vegi així. No vull trencar la màgia d'ahir.
    -Mira, millor que et posis al llit. Al vespre ja t'haurà passat tot. No t'espantis.
    -Però no puc estar sola fins al vespre. No pots venir?
    -No, em sap greu, però m'espera l'Ernest. Perdona, però he de penjar. Sóc al porxo d'El Corte Inglés, aixoplugant-me de la pluja, però encara he d'anar fins al cafè Torino. Ens veiem el cap de setmana.
    -Rosa, no em deixis. De debò que...
    -He de penjar, perdona.
    Torno a restar amb la mà premuda al telèfon, tota jo contreta, mentre la salivera i les glopades de vòmit em tornen sense ni tenir temps d'arribar al vàter. Em surten violentes pel nas i per la boca, esquitxen fins els llocs més recòndits.
    Eixugant-me amb la tovallola, mig caient, a les palpentes, arribo fins al llit i m'hi esterraco. I em juro a mi mateixa que és l'última vegada a la vida que em prenc la píndola del dia després.


  • La bona nova
    Biel Martí | 16/05/2006 a les 18:17

    Goran Dravicic fumava la seva cigarreta tot mirant el cel cobert de petits núvols blancs, com ovelles pasturant. Des del campanar abandonat on es trobava, semblava molt més a prop i si allargava la mà s’imaginava prenent un dels núvols per guardar-se’l a la butxaca, recordant els camps de casa seva. Ahir havia rebut carta de la dona: la criatura havia nascut sana i estalvia, era un nen i es deia Ladislav, com l’avi. Avui s’havia alçat amb un altre aire, era un dia nou, diferent, radiant i ell es sentia exultant de joia, era pare.

    L’avantatge de la seva feina era la garantia de quedar aixoplugat de les pluges de bales en els moments de tensió, quan es dispara a tort i a dret. Rarament descobrien on era, tot aquell barri de Sarajevo derruït i el campanar envoltat de restes de cases igualment altes, amb finestres buides i espais morts. Podria trobar-se al més recòndit dels molts punts des dels quals un franctirador tenia blanc assegurat.

    Quan va sentir les passes va apagar la cigarreta i es situà panxa avall, recolzant la galta sobre la culata del DSV-Dragunov que l’acompanyava des del primer dia del conflicte. A través de la mira, va apuntar un dels soldats enemics que s’arrambava contra les parets. Disparà. Un crit fort, els demés soldats corrent a amagar-se i el ferit al terra, aferrant-se la cama i plorant com una magdalena. En tres minuts va sortir-ne un altre a cercar el primer. Un altre tret cert i un altre ferit. Sentia les discussions dels que s’ocultaven, debatent on deuria ser ell. Si eren mitjanament llestos ja haurien copsat la tàctica, així que no sortiren durant una estona.

    Va treure la foto de la seva dona que duia guardada a l’armilla i es sentí més enamorat d’ella que mai, l’havia fet pare! Era tot just el dia després de saber la notícia i el món semblava totalment diferent! Va tornar a mirar pel telescopi del rifle, aviat sortirien de nou, a buscar els ferits, faria un tret més i canviaria de posició.
    • La bona nova (versiò vàlida)
      Biel Martí | 16/05/2006 a les 18:21

      Goran Dravicic fumava la seva cigarreta tot mirant el cel cobert de petits núvols blancs, com ovelles pasturant. Des del campanar abandonat on es trobava, semblava molt més a prop i si allargava la mà s’imaginava prenent un dels núvols per guardar-se’l a la butxaca, recordant els camps de casa seva. Ahir havia rebut carta de la dona: la criatura havia nascut sana i estalvia, era un nen i es deia Ladislav, com l’avi. Avui s’havia alçat amb un altre aire, era un dia nou, diferent, radiant i ell es sentia exultant de joia, era pare.

      L’avantatge de la seva feina era la garantia de quedar aixoplugat de les pluges de bales en els moments de tensió, quan es dispara a tort i a dret. Rarament descobrien on era, tot aquell barri de Sarajevo derruït i el campanar envoltat de restes de cases igualment altes, amb finestres buides i espais morts. Podria trobar-se al més recòndit dels molts punts des dels quals un franctirador tenia blanc assegurat.

      Quan va sentir les passes va apagar la cigarreta i es situà panxa avall, recolzant la galta sobre la culata del DSV-Dragunov que l’acompanyava des del primer dia del conflicte. A través de la mira, va apuntar un dels soldats enemics que s’arrambava contra les parets. Disparà. Un crit fort, els demés soldats corrent a amagar-se i el ferit al terra, aferrant-se la cama i plorant com una magdalena. En tres minuts va sortir-ne un altre a cercar el primer. Un altre tret cert i un altre ferit. Sentia les discussions dels que s’ocultaven, debatent on deuria ser ell. Si eren mitjanament llestos ja haurien copsat la tàctica, així que no sortiren durant una estona.

      Va treure la foto de la seva dona que duia guardada a l’armilla i es sentí més enamorat d’ella que mai, l’havia fet pare! Era tot just el dia després de saber la notícia i el món semblava totalment diferent! Va tornar a mirar pel telescopi del rifle, aviat sortirien de nou, a buscar els ferits, dispararia un tret més i canviaria de posició.

  • Repte CXXIV: Jo, ja ho deia
    jordi domènech i arnau | 16/05/2006 a les 21:02

    Jo ja ho deia, encara que repetir-ho ara ja no serveix de res.
    Un nou virus, deien les primeres informacions d'ahir. Però semblava que ningú encara no l'havia aïllat. Poc més tard, des d'una xarxa de hackers, em va arribar el programa.
    Quan el vaig examinar, va ser com la magdalena de Proust, que el va fer evocar tot el seu passat, en retrobar aquell gust que havia tastat de jove: vaig recordar immediatament tot el treball que havia fet sobre una vulnerabilitat oculta del sistema operatiu més comú.
    Els governs, aixoplugant-se en impedir la creació de virus, però possiblement amb intencions més inconfessables, havien prohibit la difusió de qualsevol informació sobre errades als programes i sistemes operatius. Amb el problema que vaig descobrir, vaig complir la llei: senzillament, i sense publicitat, vaig prendre mesures conta la errada en els nostres servidors.
    Qui havia escrit el programa, explotava la mateixa vulnerabilitat; i el més important, també havia trobat -o havia aconseguit que li passessin- una "porta del darrera" del sistema. Es confirmaven les meves sospites paranoiques: dins de cada ordinador, recòndit en el codi, hi havia unes instruccions que permetien al fabricant -i a alguns governs, segur- accedir, via internet, a totes les dades del disc dur.
    El programa que tenia entre mans, aprofitant-se de l'errada, ho posava a l'abast de tothom, sols calia introduir l'adreça d'internet de l'altra màquina, i sense cap contrasenya s'hi podia examinar, copiar o esborrar qualsevol arxiu. Els ordinadors sota la meva responsabilitat no eren vulnerables, jo, exultant per haver fet prèviament la meva feina de seguretat, vaig plegar ben tranquil pensant que aviat es neutralitzaria el problema.

    Avui és el caos. La Xarxa ha caigut en més del 50%. Els avions no volen, els semàfors no funcionen, les televisions donen notícies confuses sobre els fets. Més d'un diari ha publicat secrets als quals no hauria mai d'haver tingut accés. El caixer automàtic, afirma que tinc un saldo de 9.999.999.999,99 euros, però que se li han acabat els bitllets.
    Riu-te'n de la crisi de 1929. El dia després ha arribat.
    Jo, ja ho deia.
  • Paraulotes!
    mjesus | 16/05/2006 a les 22:16

    M'he llevat enfadat, ahir va ser el meu primer dia d'escola i em sembla que avui també hi he d'anar. Els grans no t'expliquen res, ells van fent i quan és l'hora au, som-hi a córrer!. Em fa mal l'orella i no vull anar a escola, vull quedar-me a casa, amb la mare. Si li pogués explicar bé, però el que passa és que no em surten les paraules, ho tinc tot al cap, però la llengua va a la seva i "cofenzo afir bezpiefes"; em ve la ploranera, fins que em torno vermell com un tomàquet.

    Ho faig expressament eh!, per fer-la enfadar. Així, sabrà que no vull anar a l'escola!
    «Va no ploris, Rogeret, vine cap aquí preciós, té la motxilla -diu la mare ajudant-me- penja-te-la…així, …així, …molt bé!»
    M'agafa i em puja a coll. Que maca que és!, ara li veig bé la cara de prop, li toco les galtes amb les meves mans petites, ella riu i riu exultant i em fa mil petons. És tan dolça, que me l'estimo fins al cel!
    Però… em deixa, es clar que em deixa, ha d'anar a treballar. I jo què? I a sobre per acabar-ho d'arreglar em dóna una magdalena pel camí, quin consol!

    No us ho volia dir però ahir, m'ho vaig passar bé a l'escola, la Núria, la nostra mestra ens va demanar que féssim una rotllana, i ens vam conèixer tots. El millor va ser el pati, si no fos perquè,…jo estava al costat de la Mariona, la veia tan maca que li volia explicar un secret. Havia sentit una nova paraulota als nens grans: "recòndit", -no sé que vol dir però em volia fer l'important-, em vaig acostar per dir-li fluixet i …, aggggggghhhhhhhhhhhhhhh!, m'ha mossegat l'orella! Quin mal m'ha fet! He anat corrents a aixoplugar-me sota les faldilles de la mestra. «No vull veure més a la Mariooooonaaaaaa! -li he dit enrabiat.» i al final ens ha renyat a tots dos.
    Ho veieu ara, perquè no vull anar a escola? Tinc raó o no?

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: