RE: MINIREPTE 53 : LA MORT

Aquesta vegada sí. Tot se' m fa borrós, em costar respirar. M'acaronen, ploren, m'estimen. Me'n vaig. Amb el vent, les pluges i les fulles de tardor que tant m'agrada agafar.

Aquella vegada no. Visc al camp. Passo fam i misèria. Hi ha els conreus i oloro el fonoll dels marges, busco el sol i jugo entre les canyes.

Aquella vegada tampoc. Sento el frenar del vehicle, massa tard. M'esclafa.

Ni aquella altra. Suro en un pou, per jugar massa esbojarradament i caure. No puc agafar-me al verdet lliscós...no sé nedar...

Ni l'altra. Estic parint. La crueltat amb garrot se m'acosta...no em suporta, no em vol.

O aquell cop, no encara. Vomito un líquid lleig. El verí em crema els dintres...resto estirada, quasi inert, mirada vidriosa, sota la pita de l'eixida.

Ni aquell altre cop. Perdo la memòria? Em va mossegar un gos amb la ràbia o una infecta rata salamenya?

Però aquesta vegada sí. No em lleparé més el pèl ni els bigotis, ni trauré les ungles dels coixinets rere insectes i ocells, ni ronxaré de satisfacció, ni arquejaré i estufaré el llom. No.
Perquè és la vegada que fa set.





Mena

Just abans de morir, la pel·lícula de la meua vida feu intenció de passar-me per davant dels ulls. Tanmateix (coses de la tecnologia que, tard o d'hora, sempre acaba espatllant-se), resulta que va la maleïda cinta i s'enganxa; i el film s'atura, justament, el dia que em van encular a les dutxes de la presó; aquell trist moment, tot just després de caure'm la pastilla de sabó, que vaig fer intenció d'arreplegar-la i vaig oferir, inconscientment, el meu tercer ull a aquell famolenc i atlètic reclús (i no, no era negre; per sort!). I mira que aquesta escena és més que previsible!, que surt a totes les comèdies americanes de poca substància. Una errada fatal, tu! També s'haguera pogut encallar la cinteta aquell dia que aquella rossa... Però bé, aquest no és l'assumpte principal, que potser he donat massa detalls i tot. La qüestió és que fa tres anys que m'estic morint i no hi ha manera, tu. I tres anys veient com aquell fill de sa mare em dona pel darrere... Pot haver-hi alguna tortura més refinada? Ni els xinesos més inspirats la podrien haver inventat!
En fi, que tot això us ho explico per si hi ha algun tècnic en rotllos de pel·lícula d'abans de morir; alguna ànima caritativa que desenganxe la cinta i em deixe morir en pau d'una santa vegada.
Us espero impacient. Ah, no me'n recordava, estic ofegant-me al riu Ebre, un quilòmetre abans d'aplegar a Tortosa.
Maleïts cilurs, no paren de mossegar-me les orelles!

LA MORT RONDANT
Estic passetjant per la Rambla i no trobe a ningú. M'han informat que busque un banquet, amb una colla, potser menjant pipes. Però me l'he recorreguda sencera i res. He pensat que potser és al carrer de vianants que creua a meitat de camí. Vaig cap allà a veure si la trobe. M'han dit que és rossa, cabells llisos, llargs, que vesteix sempre amb texans i de les amigues és la que no es maquilla mai. Que no obsant el que li puga parèixer a algú, els xicons sempre la estan rondant. Que riu, que canta, que li costa estudiar, que no fuma. Que li agradaria ser cuinera però que encara no li ha dit a ningú. Que sempre acaba fent bogeries, com carreres impossibles o altres bestieses. Ara ha de creuar el carrer a cegues. Ara que es de nit i que els sorolls són més nítids. Només dos amics ho han fet una vegada i ella vol demostrar que també ho pot fer, que això no és res, que està tirat. Quan comença a caminar després que ha passat una moto i un camió, quan ja no sent res en la llunyaia i pensant-se que fins el so d'una mosca pot esbrinar, comença a caminar i una bici de sobte, silenciosa, d'aquelles sense seient, per a fer volantins, apareix del no res. Tot passa ràpidament i jo, faig la meua feina. Per sort he arribat just a temps i no, no aconsegueix la prova. Ja sóc amb ella.

La processó em va per dins. Sento un neguit forassenyat que em corseca. Sí, sembla talment que una munió de corcs vulguin niuar dins la meva pell per foradar-me-la i aniquilar-me. Déu meu i Senyor meu quina sensació més estranya estic vivint. Estic fet pols, i ja no sé si aviat hi estaré del tot amb aquesta angoixa que em mata. De fet, hauria d'estar preparat per afrontar-la, i, fins i tot, esquivar-la, com he fet en d'altres ocasions. En canvi, aquest cop ho veig tot negre. Serà que m'estic fent vell, i ella, la mort, no perdona.
Però avui, aquesta nit, he de tenir coratge. He de burlar-la amb més disposició que mai: molta gent estarà atenta als meus moviments, i no passarà cap entrebanc per alt. La gent és cruel, ben mirat!
L'hora és arribada. Sóc home seriós i m´he compromès amb mi mateix i amb el poble. No faltaré a la meva paraula: em vestiré amb la malla negra que em ressegueix el cos i l'esquelet blanc, impol·lut, lluirà més que mai triomfant pels carrers de Verges mentre ballo la Dansa de la mort. Maleïdes tradicions!
- Manel, que et deixes la dalla, home!

ATREVIMENT

Sovint la seva mare la renyava perquè els seus atreviments molestaven els amos de la casa i posava en perill la seva vida, però ella no en feia cas. Els seus germans reien quan la veien saltar i esquivar tots els obstacles que trobava pel camí, i quan més reien, més ho feia. Sempre deia que ja era gran i que volia viure la vida amb intensitat. La seva mare prou que li explicava els perills de la vida i que no havia de ser tan confiada. Que no es deixés temptar pels amics o desconeguts, però ella reia i deia que era la més llesta i que ningú ni res la posarien en perill.

Un dia de finals d’estiu, abans de començar l’escola, va decidir anar d’excursió, aprofitaria la carícia d’aquell sol que ja no cremava, i menjaria el que la natura li oferís i beuria en els rierols. El camí era llarg i quan va arribar a casa seva no hi havia ningú. Una temptadora olor de formatge la va dur cap a la cuina, tenia molta gana, però no va tenir temps d’agafar el formatge; la ratera es va disparar: ella no ho sabia tot...

Materile