Potser aquesta és una de les millors maneres d'acabar una relació, tant de bo fóra sempre així. Sense obviar la part dolorosa que tota ruptura comporta. Però tant de bo.

quan ens sentim fràgils ens tanquem amb nosaltres mateixa, apareix la incomunicació. les pors són males companyies contra les que hem de lluitar. i una de les formes és expresar-se, expresar la nostra fragilitat pot ser un començament

em fa pensar en algú que vol donar amor, que vol estimar. està bé ser pacient però també no deixar de buscar, no deixar de ser un mateix. ànim. crec que les frases estan molt en expresades

què musical, quin ritme. M'ha agradat. Molt bé!

respecte a la poesia (entesa com arts diverses), pense que sempre que aquesta no ens aparte, allunye, abstraiga o ens faça deixar de banda la realitat... bé estarà. Que l'art evidentment té tot aixó però crec que s'ha de retornar sempre a la realitat. Fins i tot diria que amb l'art i la poesia es pot fer canviar la realitat en la que vivim (a millor, s'enten) i això ja és sublim. Per això, per a millorar el dia a dia visca la poesia!!!
Salutacions!

Per a mi el millor vers és:
Vull ser arbre
perquè el teu vent del sur m’escalfe,

Benvingut/da a RC!

m'agrada tot excepte perdre la rebel.lia :(
Hi han moltes formes de rebel.lia!!!!
:)

moltes gràcies pels comentaris i per la benvinguda. Vos he estat llegint un poc, espere que ens tornem a trobar per aqui o per allà.
Ah! He fet una mica de saga per capítols amb aquest dos que es troben. Espere que vos agraden.
Besets i una abraçada! Ens llegim!

la cançó de l'Ovidi "Serà n dia que durarà anys".
Potser la coneixes però em prenc la llicència de reproduir-la:
Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil.la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.
Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta fort els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor

No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Jo pense que s'ha de tindre esperança i s'ha de lluitar i fer i dir, no ens podem quedar esperant, i és clar que patirem però si sabem que el final serà alliberador endavant no? Esperança sense només espera.
Molt bona idea la del teu poema. Fins una altra!

en que de vegades fugir és una necessitat irresistible. Després sovint tornem millorats.
Salutacions!
ei, m'encanta sants!

Es despren que tens molta imaginació. És com un somni que hagueres tingut. M'agrada molt quan dius: em vaig seguir despullant de dalt a baix fins que tot jo vaig ser de color de pell.
Veig que tens molts relats, jo acabe de començar i m'ha agradat molt llegir-te guapo!

i també senzill però que diu molt. és un tros de vida i de gent normal però no és gens típic ni tòpic. i m'encanta.
Felicitats!

pedra, paper o tisores no? doncs la pedra guanya a les tisores. punys en alt!!!!
i no em malinterpreteu. no vull tir que comencem a tirar pedres i a destruir, però si potser que per a construir un món just de vegades alguna pedra haurà de frenar alguna tisora ;)
ah! i també de vegades les tisores són tan maques: "tallarem la cua a Felip de Borbó" (Cant dels Maulets).
Hi han temes que em fan bullir i les retallades que patim en són un.
bona reflexió.
salut!

no de llegir ni d'entendre sinó la situacio que explica el poema. Estar atrapat en una relació és dur perquè estimes però no ets feliç, o no del tot. S'ha de parlar tot. I costa. Si no parles, escltarà i acabarà. Si parles potser també acabarà. I tenim por de que acabe de qualsevol de les maneres. Ai, la por... sentir-se sol... millor estimar!! I estimar és sinceritat, no enganyar ni enganyar-se i acceptar, no fingir o imaginar-se el que no és, i millorar i avançar, parlant, no estancant-se, immobilitzar-se, s'ha de canviar i accepatr-nos de ple. Quina lletania que he soltat. adèu!!

Hahahahaha! què ocurrent, m'ha agradat molt. Trobe molt dificil fer policiaca, també és un gènere que llig poc perquè hem costa. Només sé que les que porten un toc d'humor potser em poden enganxar. ben fet. salutacions!