Detall intervenció

Paràbola

Intervenció de: perisci | 21-05-2007



El matalàs fa olor de romàtic. Les parets són humides i, reposat a terra, hi queda acostat per dos angles. Si l'en separo, resten marques de verdet. Però jo hi dormo bé, feixuga, botida, amb la panxa de set mesos on dins s'hi remou i colpeja un criatura. La vida fueteja en mi, en aquest inflor colossal i de textura llisa del ventre.
Ignorant, sense saber-ho, aquest és el meu lligam essencial amb la terra, el veritablement conscient, el definitiu, el que fa allò que jo encara crec que és impossible: transcendir l'amor. Però ara encara no ho sé.
Com la mateixa vida, que se'ns va revelant quan ja ha madurat, amb els seus significats amorosos com un petó o tallants com un làser, encara he de descobrir que aquesta és la realització per a la qual tinc sentit al món: per al mateix món que, com cadascú de nosaltres, s'importa a si mateix, passant per sobre de mi.
Estic astorada davant la reacció de l'home que hi ha pres part, amb més mala sort que jo, perquè la vida no se li revela amb aquest esclat, com ho fa amb mi, llançant arreu espurnes de significat. I és potser per això que, adduint la humitat del matalàs, dorm colgat, aliè de la vida, a l'altra habitació.
Jo no podria dimitir. La vida m'ha triat per lliscar com una serp, dificultosament, cap al futur, i no puc deixar de mirar-hi, encara que no sé què m'hi espera. Ara que sóc sola, encara no sé què significa que serem dos, encara no puc ni imaginar i ni tan sols creure que és veritat que la vida es multiplica i que jo he estat escollida per aquest miracle que es repeteix, i que rebla en l'últim significat, ineludible, que és seguir renaixent.


Respostes

  • Paràbola
    perisci | 21/05/2007 a les 12:26


    El matalàs fa olor de romàtic. Les parets són humides i, reposat a terra, hi queda acostat per dos angles. Si l'en separo, resten marques de verdet. Però jo hi dormo bé, feixuga, botida, amb la panxa de set mesos on dins s'hi remou i colpeja un criatura. La vida fueteja en mi, en aquest inflor colossal i de textura llisa del ventre.
    Ignorant, sense saber-ho, aquest és el meu lligam essencial amb la terra, el veritablement conscient, el definitiu, el que fa allò que jo encara crec que és impossible: transcendir l'amor. Però ara encara no ho sé.
    Com la mateixa vida, que se'ns va revelant quan ja ha madurat, amb els seus significats amorosos com un petó o tallants com un làser, encara he de descobrir que aquesta és la realització per a la qual tinc sentit al món: per al mateix món que, com cadascú de nosaltres, s'importa a si mateix, passant per sobre de mi.
    Estic astorada davant la reacció de l'home que hi ha pres part, amb més mala sort que jo, perquè la vida no se li revela amb aquest esclat, com ho fa amb mi, llançant arreu espurnes de significat. I és potser per això que, adduint la humitat del matalàs, dorm colgat, aliè de la vida, a l'altra habitació.
    Jo no podria dimitir. La vida m'ha triat per lliscar com una serp, dificultosament, cap al futur, i no puc deixar de mirar-hi, encara que no sé què m'hi espera. Ara que sóc sola, encara no sé què significa que serem dos, encara no puc ni imaginar i ni tan sols creure que és veritat que la vida es multiplica i que jo he estat escollida per aquest miracle que es repeteix, i que rebla en l'últim significat, ineludible, que és seguir renaixent.

  • Del 1984 al 2019: una odissea del futur
    manel | 22/05/2007 a les 20:22

    1984: La novel·la de George Orwell marcava un futur que ja hem superat i convertit en passat. Potser la fredor amb què l'escriptor anglès tractava la societat ens pot semblar un pèl distant (els petons i carícies humanes sempre existiran), però el control per part d'un ens superior vinculat a l'estat és cada vegada més evident (càmeres al carrer, identificació digital, control fiscal,...) , i la simplificació del món en dues parts, els bons i els dolents, el si no estàs conmigo, estás contra mi, ha arribat fins a límits intolerables. Per no parlar del fet que, avui en dia, la majoria de la gent relaciona el Gran Germà només amb un impresentable programa de televisió.

    2001: Aquí hem d'anar a l'adaptació cinematogràfica de Kubrick (de l'any 1968), més popular però també més complexa que la novel·la original d'Arthur C.Clarke. En aquest cas l'espai descrit a la nau espacial Discovery encara ens remet al futur, però cal anar a buscar la reflexió en l'ordinador que controla aquesta nau: l'inquietant i poderós Hal 9000, segurament la primera màquina en el cinema que es rebel·la de manera creïble contra l'home, mostrant allò que sembla exclusiu del món animal: l'esperit de supervivència.

    2019: El futur, l'any en que potser haurem enviat màquines més enllà d'Orión i prop de la porta de Tannhäuser. Màquines reblades amb les nostres pròpies mans divines. Màquines gairebé perfectes que prendran consciència d'un principi i final de l'existència, i que exigiran respostes a les mateixes preguntes que ens formulem els humans: qui som, d'on venim, on anem. Tan sols espero que no haguem de contractar Blade runners perquè les retirin de circulació seguint la pista d'una pell de serp artificial.

    Les espases làser de l'Obi-Wan Kenobi i companyia són una altra història.

    • A cara o creu
      foster | 22/05/2007 a les 20:47

      A cara o creu

      Jo sabia que ell sabia que es moria, però havíem decidit fer com si res i seguir rient per bajanades. S'apagava com una espelma i el seu rostre era el de la mort, però encara feia broma parlant del futur, dels projectes i somnis per realitzar.
      De sobte, agafant-me per sorpresa, em deixà anar un mastegot de pregunta:
      -I tu, ja te l'has feta?
      -Jo? No, per què hauria de fer-me-la? Ja saps que…
      -Sí, amb les drogues i les agulles sempre vas anar amb molt de compte, i aquella teva obsessió t'ha salvat. Però, i el sexe, i els polvos bojos sense cap precaució amb ties de les quals no en sabies el nom ni amb qui més s'ho feien?
      -(…).
      -Mira Pol, jo ja marxo, ja ho saps, però abans vull que em prometis que t'ho miraràs ja mateix, i que si ets positiu t'apuntaràs a un dels programes. Es veu que han trobat un combinat que funciona…i tu encara has de fer molt mal, eh col.lega? Vine, fes-me un petó i vés-te'n, estic cansat, molt cansat.

      ***

      En sortir de l'Hospital del Mar, el cap em bullia de preguntes i respostes com claus que calia reblar…sí, no, positiva, negativa…La promesa a en Kim em martellejava durament, i vaig fer camí per la sorra fins a tocar del mar. No podia respirar, no veia res més que la nit negra d'un horitzó sense lluna, una foscor només trencada per un estrany làser amb forma de serp verda que pampalluguejava rere l'escullera. Esperava en silenci i en silenci plorava…per ell i per mi, ara tot sol i amb una incògnita de mort que em perseguiria fins que no em decidís a fer-me la prova definitiva.

      I me la vaig fer. I va sortir cara. Ara fa tretze anys.

      • A cara o creu (corregit i definitiu)
        foster | 22/05/2007 a les 23:05

        A cara o creu

        Jo sabia que ell sabia que es moria, però havíem decidit fer com si res i seguir rient per bajanades. S'apagava com una espelma, el seu rostre emblanquia, però encara feia broma parlant del demà, dels projectes i somnis per realitzar.
        De sobte, agafant-me per sorpresa, em deixà anar un mastegot de pregunta:
        -I tu, ja t'has fet la prova?
        -Jo? No, per què hauria de fer-me-la? Ja saps que…
        -Sí, amb les drogues i les agulles sempre vas anar amb molt de compte, i aquella teva obsessió t'ha salvat. Però, i el sexe, i els polvos bojos sense cap precaució amb ties de les quals no en sabies el nom ni amb qui més s'ho feien?
        -(…).
        -Mira Pol, jo ja marxo, bé que ho saps, però abans vull que em prometis que t'ho miraràs de seguida, i que si ets positiu t'apuntaràs a un dels programes. Es veu que han trobat un combinat que funciona…i tu encara has de fer molt mal, eh col.lega? Vine, fes-me un petó i vés-te'n, estic cansat, molt cansat.

        ***

        En sortir de l'Hospital del Mar, la promesa a en Kim em martellejava el cap amb preguntes i respostes com claus afuats per reblar…sí, no, positiu, negatiu…L'ànima em sagnava pel dubte, i vaig fer camí per la sorra fins a tocar del mar. No podia respirar, no veia res més que la nit negra d'un horitzó sense lluna, una foscor només trencada per un estrany làser amb forma de serp verda que pampalluguejava rere l'escullera. Esperava en silenci i en silenci plorava…per ell i per mi, ara tot sol i amb una incògnita de mort per futur que em perseguiria fins que no em decidís a fer-me la prova definitiva.

        I me la vaig fer. I va sortir cara. Ara fa tretze anys.


  • Encara hi som a temps
    ninona | 22/05/2007 a les 21:02

    És difícil intentar una mirada al futur sense caure en un realisme pessimista.
    La literatura de ficció ens ha abocat a un futur negre on qualsevol bri d'esperança no passa de ser una pinzellada grisa, fosca i trista.
    No són tan lluny els estats on el benestar i la felicitat estan garantits a canvi de no qüestionar el govern embrutidor que dirigeix els seus despersonalitzats habitants.
    Estem a tocar de la total pèrdua d'intimitat a canvi de la notorietat social aconseguida. Tot es publicita i la nostra vida s'exposa en grans pantalles sota la supervisió del Gran Hermano.
    La investigació i els avenços en biotecnologia ens apropen perillosament a un món feliç en el que haurem superat les tares genètiques i serem finalment la tan desitjada raça superior.
    Els extraterrestres i els seus làsers mortals han esdevingut onades d'immigrants que arriben del Tercer Món a la recerca del nostre benestar. Com una serp gegantina s'estan infiltrant en la nostra societat i la seva invasió significarà l'aniquilació d'Occident i de la nostra civilització.
    Però abans que la cultura audiovisual desbanqui totalment l'escriptura i la lectura, abans que les normes d'una censura social ens condueixi a un nou Fahrenheit 451, potser és el moment d'apostar per les utopies i escriure sobre un futur en colors.
    Vull una mirada al futur en blau de mar i blau de cel, en verd d'arbres i marró muntanya, en groc desert i blanc de gel, en rosa amor i vermell passió. Un futur d'arc de Sant Martí, d'exuberància tropical, de felicitat nascuda de dins, de somriures espontanis, de justícia i de petons.
    Vull una mirada a un futur que primer hem de creure factible i pel que hem de treballar incansablement fins reblar el clau, perquè al final tot està per fer i tot és possible.

  • Un cúmul d'esborralls
    angie | 22/05/2007 a les 23:47

    Aquests darrers dies han estat especialment durs, no tant pel que ha passat sinó per com ha desmuntat, en uns minuts, el futur més proper. He caigut en el parany de fer plans, abandonant l'hàbit de jugar al gat i la rata amb aquest destí atzarós. No ho havia d'haver fet. Posar les il.lusions més enllà de la posta és un risc més gran del que sembla. Judes et besa per sorpresa i només pots fer una cosa : passar-te el revés de la mà per la galta i respirar.

    - Què hi haurà avui per sopar, mare?- pregunta en Santi mentre deixa la motxilla de l'escola damunt el sofà.
    No hi ha resposta i ell rebla el clau, la qual cosa em neguiteja.
    - No ho sé - li responc de mala manera. Encara no has berenat i ja preguntes pel sopar?.

    Improviso i gaudim de l'àpat. En Santi i el seu pare parlen del proper cap de setmana.
    Jo vaig fent viatges a la cuina i rento els plats. Al televisor, un anunci de depil.lació làser i al rellotge, tres quarts de deu. Res de bo per veure. Tinc una feina per acabar.
    Anem tots al llit, però jo no dormo. Veig com el despertador enceta el nou dia. Faig un petó a la galta del meu home, que descansa plàcidament, em llevo i, descalça per no fer soroll, surto de la cambra i m'assec al costat de la finestra del menjador. A fora, tot és quietud. Molt millor. En pocs minuts hauré esborrat els somnis que la nit anterior havia dibuixat unint les estrelles i m'hauré omplert els pulmons de nou. Tornaré al seu costat i esperaré un nou avui que em permeti tenir els ulls ben oberts i, malgrat recaure, no oblidar-me de fer nous esborralls.

  • RE: Repte CCXXXIX (239)… Una mirada cap al futur
    aleshores | 23/05/2007 a les 09:07

    Temps i veritat
    Me'n vaig adonar que havia arribat al meu futur, no fa pas molt, tot sentint "Hey Jude" a la radio del cotxe: aquella música que em meravellava i pagava per sentir-la en la màquina de música de la botiga de jocs - elèctrics i no de làser! - de la època. M'excuso, però només recordo que també hi havia la versió de "Something" d'Aretha Franklin i l' "Amen" d'Otis Reading. Devia tenir aleshores 14 o 15 anys, com a molt.

    Va ser en recordar que en aquells instants de gairebé infància, mentre sonava com ara la cançó, em preguntava: qui era jo? O més ben dit, qui seria? Qui em voldria? - si, a mi! - Si tindria dona i fills, quina feina seria capaç de fer.

    I ara que a la radio se sentia de nou en tot el seu esplendor la mateixa cançó, ja ho sabia, coma mínim en part: precisament estava recollint els fills, ja grans, a l'escola, sabia qui m'estimava, què havia estat capaç de fer i què no. Aquest present havia estat el meu futur.

    Llavors em vaig girar cap a la meva dona com qui va a fer un petó - metafòricament parlant, ja que estava sol, - i li vaig fer saber i ho vaig acompanyar amb una idea: la bellesa, el plaer, no són res vistos des de l'experiència, tan sols la intenció, la voluntat, és important. Reblo la idea: poder gaudir d'un tros de veritat, sigui quina sigui, en les persones,...coses, totes, que ens porten directament a la tendresa.

    Ara s'ha de veure si hi ha un nou futur serpentejant darrere aquest futur i, és clar, seguir-me preguntant tants anys desprès: qui sóc jo?

  • Manel Astronauta
    aaa | 23/05/2007 a les 09:38

    Des de ben petit, i els seus pares ho sabien, en Manel sempre havia desitjat solcar l'espai dins un coet Quan la seva mare el va apuntar al curset d'astronauta per correspondència, no s'ho va pensar dos cops i la va desintegrar amb la seva arma làser reglamentaria en forma de serp. En Manel havia descuidat la seva coartada. Tants anys fent-se passar pel fill de la Encara i en Marçal, aguantant petons de la tieta Emilia, estudiant bioquímica, i jugant a petanca els dijous a la tarda, reblant els forats entre les parets de la seva nova identitat amb tota la traça de la que era; i tot per res. La propera vegada al·legaria agorafobia i es quedaria a casa tot el dia....
    • RE: Manel Astronauta (Definitiu)
      aaa | 23/05/2007 a les 09:58

      Des de ben petit, i els seus pares ho sabien, en Manel sempre havia desitjat solcar l'espai dins un coet.

      Quan la seva mare el va apuntar al curset d'astronauta per correspondència, no s'ho va pensar dos cops i la va desintegrar amb la seva arma làser reglamentaria en forma de serp.

      En Manel havia descuidat la seva coartada. Tants anys fent-se passar pel fill de la Encara i en Marçal, aguantant petons de la tieta Emilia, estudiant bioquímica, i jugant a petanca els dijous a la tarda, reblant els forats entre les parets de la seva nova identitat amb tota la traça de la que era; i tot per res.

      La propera vegada al·legaria agorafobia i es quedaria a casa tot el dia....
      • RE: RE: Manel Astronauta (Definitiu)
        aaa | 23/05/2007 a les 10:29

        Des de ben petit, i els seus pares ho sabien, en Manel sempre havia desitjat solcar l'espai dins un coet.

        Quan la seva mare el va apuntar al curset d'astronauta per correspondència, no s'ho va pensar dos cops i la va desintegrar amb la seva arma làser reglamentaria en forma de serp.

        En Manel havia descuidat la seva coartada. Tants anys fent-se passar pel fill de la Encara i en Marçal, aguantant petons de la tieta Emilia, estudiant bioquímica, i jugant a petanca els dijous a la tarda, reblant els forats entre les parets de la seva nova identitat amb tota la traça de la que disposava; i tot per res.

        La propera vegada al·legaria agorafobia i es quedaria a casa tot el dia....
  • RE: Repte CCXXXIX (239)… Una mirada...versió final
    aleshores | 23/05/2007 a les 11:43

    Temps i veritat
    Me'n vaig adonar que havia arribat al meu futur, no fa pas molt, tot sentint "Hey Jude" a la radio del cotxe: aquella música que em meravellava i pagava per sentir-la en la màquina de música de la botiga de jocs - elèctrics i no de làser! - de la època. M'excuso, però només recordo que també hi havia la versió de "Something" d'Aretha Franklin i l' "Amen" d'Otis Reading. Devia tenir aleshores 14 o 15 anys, com a molt.

    Va ser en recordar que en aquells instants de gairebé infància, mentre sonava com ara la cançó, em preguntava: qui era jo? O més ben dit, qui seria? Qui em voldria? - si, a mi! - Si tindria dona i fills, quina feina seria capaç de fer.

    I ara que a la radio se sentia de nou en tot el seu esplendor la mateixa cançó, ja ho sabia, coma mínim en part: precisament estava recollint els fills, ja grans, a l'escola, sabia qui m'estimava, què havia estat capaç de fer i què no. Aquest present havia estat el meu futur.

    Llavors em vaig girar cap a la meva dona com qui va a fer un petó - metafòricament parlant, ja que estava sol - i li vaig explicar - un cop més, metafòricament - i ho vaig acompanyar amb una idea "la bellesa, el plaer, no són res vistos des de l'experiència, tan sols la intenció, la voluntat, compta". Vaig reblar la idea "poder gaudir d'una part de la veritat, en les persones",...coses, totes, que ens porten directament a la tendresa.

    Ara he de veure si hi ha un nou futur serpentejant darrere aquest futur i, és clar, seguir-me preguntant tants anys desprès: qui sóc jo?

    Començaré el nou futur explicant-li tot això de tendresa a ella.

  • Tot un futur per davant
    sepmi | 23/05/2007 a les 12:56

    El viatge al passat comporta un seguit de paradoxes -què passaria si anem a fa cent anys i assassinem el nostra avi de nen?-, però quan estudiava relativitat em vaig adonar que al futur no presentava cap impossibilitat.

    De fet, si "congelem" quelcom, en desglaçar-ho és com una mena de viatge en el temps. Un viatge que no es pot aplicar als éssers vius, pels danys que els farien els cristalls de gel…

    Hi vaig pensar per primer cop quan feia el doctorat:

    -I si alineem els espins amb un camp magnètic automantingut, superposat a un camp de…
    /
    …seria com si aturéssim el temps. I sense despesa energètica…

    Deu anys més tard va funcionar el prototip.




    Bojos?

    Potser sí. Però hem deixat un món moribund, contaminat, sense futur -quina paradoxa-, autodestructiu…

    El rellotge làser diu que han passat quasi cent mil anys, ni ens n'hem adonat. En prémer el botó, podíem no haver-nos despertat mai més si la càpsula hagués estat destruïda, ens podia haver despertat qualsevol intrús que l'hagués tocat, en interferir el camp, però restem intactes. El dosímetre diu que la radiació rebuda en aquest temps, és com la d'un parell de radiografies. Guerra nuclear, al menys, sembla que no n'hi ha hagut.

    Els sensors diuen que a fora, la temperatura, humitat i radiactivitat són normals. Diòxid de carboni a nivells pre-industrials. No hi ha contaminació apreciable. No es detecten ones de ràdio d'origen artificial.

    Premo un botó: la porta reblada i tones de roca salten enfora. És de dia. Som al bosc. Al cel volen alguns ocells, una serp surt esporuguida d'entre les pedres que ha remogut l'explosió.
    Sóc el primer a sortir.

    -Per bé o per mal, hem passat el Rubicó.

    -Sí Adam -digué Eva-. Fes-me un petó, el Primer Petó.
  • Si existís...
    bressol | 23/05/2007 a les 13:29

    Si existís...


    Hom creu que tot té un començament i un final, però la experiència, encara que dura, em diu que no, que tot continua i continua, sens fi.
    Les vivències ens donen un bagatge però no tot es susceptible de poder-se reblar, perquè la propera vegada que hi passis no pateixis una esgarrinxada .
    Diuen que els animals no ensopeguen dues vegades amb la mateixa pedra, les persones diuen que aprenem dels errors, voleu dir ?.

    Deixar-nos endur pels sentiments ens dóna l'essència de l'ésser humà, la capacitat d' expressar-los ens fa excepcionals. Això és el futur que ens espera: tornar a viure las mateixes situacions amb altres matisos, altres "tempos", com una serp antropòfaga que es dóna petons a la cua ella mateixa, formant un cercle que no saps on comença i on acaba. Variem la nostra conducta posant de manifest l' aprenentatge vital, però en realitat no hi ha futur.
    La vida és trapella en això, i alhora que fem plans, que pensem que ho tenim tot lligat, et fot la clatellada. No crec que sigui justa, ens il·lusiona i ens colpeja amb la mateixa severitat. Estranya és l' ocasió que podem gaudir del què assolim, donant la raó als que creuen en la reencarnació. Tornar per realitzar allò que no acabàrem, renéixer, transformats en vés a saber què, com en "Obi-Wan Kenobi" desprès de desaparèixer d'un cop d'espasa làser. Una imatge hologràfica aconsellant al seu alumne com sortejar els obstacles de l'imperi galàctic. Així voldria el meu futur, si existís.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: