Mar endins. [Fora de concurs]

Proa a l'horitzó

Havia estat un dia increïble de platja i mar, de cel ras i sol soberg. El botorn, a estones aclaparador, empenyia els cossos a constants remullades, i la mainada s'ho havia passat d'allò més bé jugant a la vora de les ones, fent castells de sorra i recollint petxines.
L'Anna havia cuinat uns musclos al vapor amb les primeres flames d'uns branquillons secs, i després havien deixat que l'arròs fes xup-xup amb les brases encerclades de sorra.
I en Miquel, com sempre, n'havia guadit com al tresor més preuat de l'estiu: aquells moments amb la família i sovint algun amic el compensaven dels mesos seguits de feina dura i esgotadora. Instants deliciosos sense fer res més que el que vols i desitges, en un entorn idil.líc i encara quasi intocat pel turisme; hores inesborrables per a la memòria, records de salmorra que impregnaven la seva pell curtida pels anys i per tants d'altres dies com aquell, navegant amb la mallorquina amb els seus, aprofitant el bo i millor de la vida…
Era feliç amb tant i tan poc, però l'extasi complet es produïa quan, de retorn a port, deixava la quitxalla per tornar a sortir d'immediat, ara però, acompanyat només de l'Anna, la seva estimada dona:
-Anem bonica meva. Què et sembla, posem proa al nostre horitzó?

I ella li somreia com a resposta i s'afanyava a buscar amb goig el seu lloc preferit dins la barca, recolzada a la portella d'accés a la petita cabina, mirant a popa, la Costa marxant de fons amb un comiat d'escuma i ell, el seu home i marit, en primer pla, sadollant el quadre amb el seu entusiasme. L'observava i es delia per la seva mirada que endevinava fixa en algun punt real i metàforic alhora…es recreava repassant les venes dels forts braços que aferraven un timó suau, tallant el mar de plom amb el destí somiat.
-Mar endins, estimada, mar endins! -cridava exultant en Miquel en el seu paper de capità i enamorat!

***

Al cap d'una estona, arribant a unes capricioses coordenades i envoltats només d'aigua de blau lapislàtzuli, paraven el motor deixant la barca a una mínima deriva; i llavors, dins la màgia d'un silenci només trencat per algun retruny llunyà de tempesta, es banyaven nus i abraçats, cos amb cos i ànima amb ànima, sols en la immensitat i junts en l'eternitat del seu impossible de tan ple amor.

He intentat ampliar-lo, em faltaven mots.
==============================

Foscor mentre m'ofegava dins l'oceà, surant maldestra, mentre el cansament feia estralls en el meu cos esgotat. Sabia que moriria aquella nit de lluna plena, il·luminada des d'aquell cel impassible. Les estrelles escopien escuma de llum intermitent, com flaixos incansables d'un déu inexistent que feia ja molts anys que m'havia abandonat.
Vaig descendir sucumbint a la manca de forces, em vaig omplir d'aigua, la boca oberta i els ulls a punt d'esclatar. Aire, aire. Sabia que ja no podria tornar a emergir.
I vaig veure els pares que em miraven sorpresos, sota les aigües opaques, vaig allargar els braços en un darrer esforç desesperat, restaven immòbils agafats de la mà.
Llàgrimes que no podien sortir m'inundaven el cos sencer.
Un retruny em va sobtar, el cop d'una pedra al front em va estabornir molt lentament.
Encara no era morta, mirava amunt i podia albirar la llum blava inabastable, lapislàtzuli inquietant de lluna absent.
I els meus somnis es perdien lentament dins d'aquella aigua antiga, els rostres inoblidables de les meves filles, les seves manetes blanques, les rialles esmorteïdes, la meva vida poc transitada, sense amics veritables i el desig contundent de la mort assenyalada.
L'ofec cada cop més angoixant m'inflava els intersticis d'aigua salada, de mar obcecat que m'escapçava el cervell atònit i els pensaments inconnexes.
Una mica més, la consciència amorosida per la manca d'oxigen i el batec alentit d'aquest cor desmaiat amb que vaig néixer.
Vaig néixer una nit d'estiu plena de xafogors i botorns de dins de la meva pobre mare adolorida, empenyent-me cap al món amb totes les seves forces i il·lusions. No sabia que era massa dèbil per sobreviure. I ara, desfaig la vida que ella va construir pausadament dins del seu ventre de mel i torno a l'aigua primera, seré peix devorat, festí per a d'altres, herois afamats de vida plens de coratge per seguir el camí marcat pel destí.
Supervivents incansables.
Ara sí, el cos s'afluixa, ja no sento aquell dolor punyent, traspasso el llindar de l'existència amarga, res em reté, cap cadena ni pensament; tanco els ulls, em perdo en la immensitat d'aquest mar agitat de remors i m'abandono suau a la meva mort, que és al meu davant, serena i m'acull amb tendresa.

Mare, només a tu, l'origen de tot, perdona'm.



gypsy

aclariment : el títol l'he agafat del quadre d'en Théodore Géricault, suposo que el coneixes...)


Tenia molta set. Cridà al cel.lador tant com va poder però el no-res s'empassà el so i només sentí el retruny del dolor contra aquelles parets metàl.liques. Una descàrrega elèctrica de desconeguda procedència l'havia deixat mig estabornit. Quan es refé, la realitat li sacsejà el cos. Havia comès un error. No podia demanar res. No valia res. L'únic que tenia i encara no li podien treure eren els records : el trencar de les ones a la platja i l'escuma cobrint-li els peus, era ara un somni tan rar i car com el lapislàzuli. Intentaria controlar-se. Tant de temps allà dins l'havia fet estudiar múltiples plans de "fugida". Només calia aguditzar els sentits.


Els mapumans s'havien fet amb el poder i la població hagué de lluitar per sobreviure en una terra que ja no era seva. La misèria s'escampà arreu i qualsevol acte de rebel.lia fou condemnat sense pietat.
Tingué el seu judici, injust com la vida que li havia tocat viure, i reproduí a la memòria el moment de la seva arribada, escortat per quatre encarregats de la seguretat mundial. Aquell botorn de mar que flairava a sal se li agafà a la pell just baixar de l'helicòpter i és que mirés on mirés, no hi havia límits . Un horitzó en games de blaus el saludà impassible.
- Benvingut a "La Plataforma". Si no ens duus problemes i segueixes les normes, tot serà més fàcil.
Què tenia de fàcil estar confinat de per vida en una presó com aquella?. Una plataforma marina enmig de l'oceà. Semblava impossible que pogués existir.


Els mapumans tenien un sistema jeràrquic molt definit. I ell, era al soterrani de la piràmide.
El President aniria a fer-los una visita ben aviat. Maquinà des d'aleshores com faria trontollar els fonaments. Ben sol. S'arriscaria sol. Sol. Aigua. Cel. Una vida, la seva. Un sistema, el d'ells. Un desig, escollir com i quan morir.


Va escoltar com giraven les aspes de la nau. Com aterrava. Més records. S'apropà massa a la barana on eren tots formats. El van recriminar. Massa tard. Va saltar damunt l'hèlix. Si no ho aconseguia, estaria sol la resta de la seva vida. Si moria, moriria amb més companyia que mai.