Detall intervenció

Àlex Casamitjana i Ariadna Julià

Intervenció de: Ayurveda | 17-02-2009


Àlex Casamitjana
i
Ariadna Julià


Després de deixar la inscripció a l'escorça callada de l'om, corre cap a l'escola. S'afanya, per no fer tard, com sempre, i arribar quan el professor ja ha començat la lliçó de la primera hora. Per què toquen les assignatures més feixugues just despertar-se? Matemàtiques, Educació Física... Així no hi ha manera de llevar-se...

A la porta principal de l'escola, la darrera filera d'estudiants, que no pertanyen al seu curs, es disposa a entrar a l'edifici i ell n'emula els moviments. Com si fos un més del curs. Però quan passi per davant de la porta corresponent a la seva aula, desviarà el trajecte de la filera i s'aturarà davant de la llinda. Una de les fulles de la porta és oberta, el professor ja ha fet seure tothom i demana silenci, ordre que l'Àlex interromp. Amb cortesia però és una molèstia per al mestre, que amb extremat volum, fa passar el senyoret Àlex, sorneguerament, mentre fa un punt vermell al lloc on hi ha el nom de l'alumne ressaguer.

Aritmètica abans d'esmorzar, i els seus ulls que el sotgen amb l'estómac també buit. Li provoca basques, com cada dia, i aquestes mirades fan que acoti el cap i l'enfonsi entre els càlculs impossibles i els signes inintel·ligibles del seu llibre, obert per la pàgina corresponent. Has tornat a fer tard. Àlex, xiuxiueja ella dos pupitres per davant d'ell. A aquest pas t'estàs guanyant un càstig... L'estima, ho sap. Encara que no li digui res ni li parli durant l'esbarjo. Però aquestes mostres de deferència pel seu retard són l'evidència del seu amor.

La segona i la tercera hores són lentes. Història d'Espanya i Ciències Naturals. Després de l'esbarjo, i amb el pap ple se suporten millor la Llengua Catalana i l'Anglès. Sap que ella correrà amb les amigues, que faran rotllana i riuran en veure que ell mira cap a elles, però no les mira a totes, només a l'Ariadna. També sap que la durà fins a l'altar i que s'hi casarà, que formaran una família i tindran fills, que els educaran i demanaran ajuda als pares per quan dubtin d'alguna cosa. I estalviaran i viatjaran i coneixeran aquest país que ara només coneixen per les poques excursions organitzades per l'escola.

Resa, demana que el timbre de sortida li permeti córrer cap a casa, amb pressa per ser el primer a travessar el passeig dels oms, on hi ha anat deixant les seves inscripcions diàries. Una ofrena silenciosa que deixa als arbres perquè li concedeixin aquest futur que imagina al costat de l'Ariadna Julià. Mentrestant, mentre espera el seu desig, buscarà cada matí un om sense incisions, sense aquelles cinc paraules que encara no té valor ni veu per pronunciar-les.


Ayurveda


Respostes

  • mola, xaval!!! espero tinguis una feinada. n+
    angie | 17/02/2009 a les 18:08

  • Àlex Casamitjana i Ariadna Julià
    Ayurveda | 17/02/2009 a les 21:22

    Àlex Casamitjana
    i
    Ariadna Julià


    Després de deixar la inscripció a l'escorça callada de l'om, corre cap a l'escola. S'afanya, per no fer tard, com sempre, i arribar quan el professor ja ha començat la lliçó de la primera hora. Per què toquen les assignatures més feixugues just despertar-se? Matemàtiques, Educació Física... Així no hi ha manera de llevar-se...

    A la porta principal de l'escola, la darrera filera d'estudiants, que no pertanyen al seu curs, es disposa a entrar a l'edifici i ell n'emula els moviments. Com si fos un més del curs. Però quan passi per davant de la porta corresponent a la seva aula, desviarà el trajecte de la filera i s'aturarà davant de la llinda. Una de les fulles de la porta és oberta, el professor ja ha fet seure tothom i demana silenci, ordre que l'Àlex interromp. Amb cortesia però és una molèstia per al mestre, que amb extremat volum, fa passar el senyoret Àlex, sorneguerament, mentre fa un punt vermell al lloc on hi ha el nom de l'alumne ressaguer.

    Aritmètica abans d'esmorzar, i els seus ulls que el sotgen amb l'estómac també buit. Li provoca basques, com cada dia, i aquestes mirades fan que acoti el cap i l'enfonsi entre els càlculs impossibles i els signes inintel·ligibles del seu llibre, obert per la pàgina corresponent. Has tornat a fer tard. Àlex, xiuxiueja ella dos pupitres per davant d'ell. A aquest pas t'estàs guanyant un càstig... L'estima, ho sap. Encara que no li digui res ni li parli durant l'esbarjo. Però aquestes mostres de deferència pel seu retard són l'evidència del seu amor.

    La segona i la tercera hores són lentes. Història d'Espanya i Ciències Naturals. Després de l'esbarjo, i amb el pap ple se suporten millor la Llengua Catalana i l'Anglès. Sap que ella correrà amb les amigues, que faran rotllana i riuran en veure que ell mira cap a elles, però no les mira a totes, només a l'Ariadna. També sap que la durà fins a l'altar i que s'hi casarà, que formaran una família i tindran fills, que els educaran i demanaran ajuda als pares per quan dubtin d'alguna cosa. I estalviaran i viatjaran i coneixeran aquest país que ara només coneixen per les poques excursions organitzades per l'escola.

    Resa, demana que el timbre de sortida li permeti córrer cap a casa, amb pressa per ser el primer a travessar el passeig dels oms, on hi ha anat deixant les seves inscripcions diàries. Una ofrena silenciosa que deixa als arbres perquè li concedeixin aquest futur que imagina al costat de l'Ariadna Julià. Mentrestant, mentre espera el seu desig, buscarà cada matí un om sense incisions, sense aquelles cinc paraules que encara no té valor ni veu per pronunciar-les.


    Ayurveda
    • Colló, de sorprenent no té res..., el meu relat :S (no+)
      Ayurveda | 17/02/2009 a les 21:30

  • Àlex Casamitjana i Ariadna Julià (revisat; versió bona)
    Ayurveda | 17/02/2009 a les 21:57

    Àlex Casamitjana
    i
    Ariadna Julià


    Després de deixar la inscripció a l'escorça callada de l'om, corre cap a l'escola. S'afanya, per no fer tard, com sempre, i arribar quan el professor ja ha començat la lliçó de la primera hora. Per què toquen les assignatures més feixugues just despertar-se? Matemàtiques, Educació Física... Així no hi ha manera de llevar-se...

    A la porta principal de l'escola, la darrera filera d'estudiants, que no pertanyen al seu curs, es disposa a entrar a l'edifici i ell n'emula els moviments. Com si fos un més del curs. Però quan passi per davant de la porta corresponent a la seva aula, desviarà el trajecte de la filera i s'aturarà davant de la llinda. Una de les fulles de la porta és oberta, el professor ja ha fet seure tothom i demana silenci, ordre que l'Àlex interromp. Amb cortesia però és una molèstia per al mestre, que amb extremat volum, fa passar el senyoret Àlex, com l'anomena sorneguerament, mentre fa un punt vermell al lloc on hi ha el nom de l'alumne ressaguer.

    Aritmètica abans d'esmorzar, i els seus ulls que el sotgen amb l'estómac també buit. Li provoca basques, com cada dia, i aquestes mirades fan que acoti el cap i l'enfonsi entre els càlculs impossibles i els signes inintel·ligibles del seu llibre, obert per la pàgina corresponent. Has tornat a fer tard, Àlex, xiuxiueja ella dos pupitres per davant d'ell. A aquest pas t'estàs guanyant un càstig... L'estima, ho sap. Encara que no li digui res ni li parli durant l'esbarjo. Però aquestes mostres de deferència pel seu retard són l'evidència del seu amor.

    La segona i la tercera hores són lentes. Història d'Espanya i Ciències Naturals. Després de l'esbarjo, i amb el pap ple se suporten millor la Llengua Catalana i l'Anglès. Sap que ella correrà amb les amigues, que faran rotllana i riuran en veure que ell mira cap a elles, però no les mira a totes, només a l'Ariadna. També sap que la durà fins a l'altar i que s'hi casarà, que formaran una família i tindran fills, que els educaran i demanaran ajuda als pares per quan dubtin d'alguna cosa. I estalviaran i viatjaran i coneixeran aquest país que ara només coneixen per les poques excursions organitzades per l'escola.

    Resa, demana que el timbre de sortida li permeti córrer cap a casa, amb pressa per ser el primer a travessar el passeig dels oms, on hi ha anat deixant les seves inscripcions diàries. Una ofrena silenciosa que deixa als arbres perquè li concedeixin aquest futur que imagina al costat de l'Ariadna Julià. Mentrestant, mentre espera el seu desig, buscarà cada matí un om sense incisions, sense aquelles cinc paraules que encara no té valor ni veu per pronunciar-les.

    Escric aquesta història, i no em sembla autobiogràfica. La rellegeixo i tot em sembla aliè. Per això narro els fets en tercera persona? Potser serà millor que no la continuï... Només puc afegir que aquell matí de març fred i emboirat tot va canviar. Em dirigia cap a l'escola, tapat fins a les orelles però amb el punxó a la butxaca. Vaig veure l'escorça llisa d'un nou om. La vaig resseguir amb la mà, com feia sempre, com si aquest fregament ritual n'eliminés la pols i fes perdurar la inscripció. Ara, després de vint anys, puc dir que el futur que imaginava en la meva adolescència ja s'ha esmicolat. Des d'aquell matí malastruc. Encara em pregunta per què, senyor doctor? Com vol que li expliqui que aquell om triat aquell dia va queixar-se i em va retreure les ferides sofertes pels seus parents? Com es pot viure en aquesta cel·la amb aquest pes damunt i que no em cregui ningú? No ho sé pas...

    Àlex Casamitjana
    Complex Hospitalari Parc Teulí
    Sabadell



    Ayurveda
    • La lletra "a mà" se'm rebel·lava i el títol no em feia el pes... (definitiva!! Espero...): Incisions (abans "Àlex Casamitjana i Ariadna Julià")
      Ayurveda | 17/02/2009 a les 22:12

      Àlex Casamitjana
      i
      Ariadna Julià


      Després de deixar la inscripció a l'escorça callada de l'om, corre cap a l'escola. S'afanya, per no fer tard, com sempre, i arribar quan el professor ja ha començat la lliçó de la primera hora. Per què toquen les assignatures més feixugues just despertar-se? Matemàtiques, Educació Física... Així no hi ha manera de llevar-se...

      A la porta principal de l'escola, la darrera filera d'estudiants, que no pertanyen al seu curs, es disposa a entrar a l'edifici i ell n'emula els moviments. Com si fos un més del curs. Però quan passi per davant de la porta corresponent a la seva aula, desviarà el trajecte de la filera i s'aturarà davant de la llinda. Una de les fulles de la porta és oberta, el professor ja ha fet seure tothom i demana silenci, ordre que l'Àlex interromp. Amb cortesia però és una molèstia per al mestre, que amb extremat volum, fa passar el senyoret Àlex, sorneguerament, mentre fa un punt vermell al lloc on hi ha el nom de l'alumne ressaguer.

      Aritmètica abans d'esmorzar, i els seus ulls que el sotgen amb l'estómac també buit. Li provoca basques, com cada dia, i aquestes mirades fan que acoti el cap i l'enfonsi entre els càlculs impossibles i els signes inintel·ligibles del seu llibre, obert per la pàgina corresponent. Has tornat a fer tard. Àlex, xiuxiueja ella dos pupitres per davant d'ell. A aquest pas t'estàs guanyant un càstig... L'estima, ho sap. Encara que no li digui res ni li parli durant l'esbarjo. Però aquestes mostres de deferència pel seu retard són l'evidència del seu amor.

      La segona i la tercera hores són lentes. Història d'Espanya i Ciències Naturals. Després de l'esbarjo, i amb el pap ple se suporten millor la Llengua Catalana i l'Anglès. Sap que ella correrà amb les amigues, que faran rotllana i riuran en veure que ell mira cap a elles, però no les mira a totes, només a l'Ariadna. També sap que la durà fins a l'altar i que s'hi casarà, que formaran una família i tindran fills, que els educaran i demanaran ajuda als pares per quan dubtin d'alguna cosa. I estalviaran i viatjaran i coneixeran aquest país que ara només coneixen per les poques excursions organitzades per l'escola.

      Resa, demana que el timbre de sortida li permeti córrer cap a casa, amb pressa per ser el primer a travessar el passeig dels oms, on hi ha anat deixant les seves inscripcions diàries. Una ofrena silenciosa que deixa als arbres perquè li concedeixin aquest futur que imagina al costat de l'Ariadna Julià. Mentrestant, mentre espera el seu desig, buscarà cada matí un om sense incisions, sense aquelles cinc paraules que encara no té valor ni veu per pronunciar-les.

      Escric aquesta història, i no em sembla autobiogràfica. La rellegeixo i tot em sembla aliè. Per això narro els fets en tercera persona? Potser serà millor que no la continuï... Només puc afegir que aquell matí de març fred i emboirat tot va canviar. Em dirigia cap a l'escola, tapat fins a les orelles però amb el punxó a la butxaca. Vaig veure l'escorça llisa d'un nou om. La vaig resseguir amb la mà, com feia sempre, com si aquest fregament ritual n'eliminés la pols i fes perdurar la inscripció. Ara, després de vint anys, puc dir que el futur que imaginava en la meva adolescència ja s'ha esmicolat. Des d'aquell matí malastruc, en què van començar el deliri i les al·lucinacions. Encara em pregunta per què, senyor doctor? Com vol que li expliqui que aquell om triat aquell dia va queixar-se i em va retreure les ferides sofertes pels seus parents? Com es pot viure en aquesta cel·la amb aquest pes damunt i que no em cregui ningú?

      Àlex Casamitjana
      Complex Hospitalari Parc Teulí
      Sabadell



      Ayurveda
      • Ara s'enten i es pot llegir.Respecte al títol, el primer em semblava molt original. Gràcies per participar. No+
        Calderer | 19/02/2009 a les 00:26

  • RE: REPTE CCCLXXII (372): LA INSÒLITA REALITAT QUOTIDIANA
    Joan G. Pons | 18/02/2009 a les 13:37

    Una PORTA (TÍTOL)

    La Realitat és una porta i sense permís o potser sí, atravesso i trobo.
    Passar per una porta és passar d'un espai a l'altre i m'agrada. I no és cap fugida. És un canvi.
    I he fet una experiència, sincerament, ho he fet vàries vegades. Tornar a passar per la porta,
    Regressar és intentar, sols és un intent, tornar a cercar la realitat. I evidentment, ja no hi és.
    Sembla que una mirada al darrera és un fil d'esperança i encara que la porta no es tanca, la realitat ja no hi és.
    La realitat és l'acompanyanta fidel i procuro enamorar-me d'ella per sentir-la amb intensitat i passió.
  • RE: REPTE CCCLXXII (372): LA INSÒLITA REALITAT QUOTIDIANA
    Mercè Bellfort | 19/02/2009 a les 15:49

    CANVI DE VEÏNS



    Tants anys gaudint d'uns veïns excel·lents i va i se'ns moren els dos, amb una diferència d'un any. S'estimaven moltíssim. Diríem que eren com els amants de Teruel, però en el seu cas s'ajustarien millor a un Romeu i a una Julieta ja que eren de nacionalitat anglesa, com el creador d'aquesta gran obra dramàtica.
    El matrimoni es va instal·lar en una caseta molt tranquil·la de L'Escala i van decidir passar els darrers anys de la seva vida envoltats dels seus catorze gats que mandrejaven pel jardí a cor què vols. Els pins, la mimosa i la figuera eren perfectes testimonis de les seves migdiades, així com de les baralles nocturnes.
    Nosaltres estàvem encantats -perquè tenim la sort que ens agraden molt els gats- de viure aquesta simbiosi de la natura. Un caliu animal, vegetal i humà ens arribava de cals King. En realitat, ara que hi penso, m'adono que sí, que eren els reis en educació, en simpatia, en amabilitat, en estimar i respectar la natura. Però, malauradament, tot té el seu final i, com deia al principi, va arribar el dia que ens van deixar per sempre més.
    En aquests moments em trobo asseguda a la cadira de vímet que tenim a l'entrada de casa i se'm fa impossible deixar de recordar-los. I és que el panorama ha donat un gir de 180º. Ara tinc davant meu un mur enorme que han fet construir els nous propietaris.
    Del jardí ja no en queda res, ni una trista fulla, ni un trist matoll. Han arrabassat tots els arbres i els gats ja fa temps que han tocat el dos.
    "Seran salvatges aquests veïns!"- pensem tota la meva família-
    Des de la terrassa del pis de dalt observem la neteja que han arribat a fer: han canviat el bell jardí per una piscina enorme, sense un sol arbre que els faci ombra quan el sol potent de l'estiu penetri en les seves pells. "Allà ells, ja s'ho faran, quedaran com gambes recremades" ens diem.
    Han passat molts mesos des de la construcció de la nova fortalesa i ara sabem que ni estirant el coll a tall de girafes ens podrem comunicar amb aquesta gent. Ben mirat, potser millor!
    Després de tant de temps seguint l'evolució -ja no sé si dir involució- de les obres ens ha picat el cuquet i estem ansiosos de veure les cares als nous veïns. Tenim el pressentiment que no trigaran gaire a treure el nas.
    I, efectivament, ha arribat el dia. El carrer és molt solitari i gairebé no hi circulen cotxes, només els del veïnat. Ens sobta sentir el timbre: tenim per costum deixar la porta de casa tancada, però sense passar-hi la clau.
    Traiem el cap per veure qui ens ve a visitar. No els coneixem. Ells es presenten parlant un castellà molt elemental: "Hola, somos los vecinos nuevos, somos encantados de encontrarlos. Nuestros padres para siempre muy felices con ustedes"
    Mentre allarguem les mans per saludar-los no podem deixar de pensar en aquella frase tan ordinària i tan sincera alhora:
    -"Crieu fills, pares porcs"

  • Volta i volta de Mixeta
    Mixeta | 19/02/2009 a les 16:46

    VOLTA I VOLTA



    Les nits són per a nosaltres dos, sols, mà a mà diria, si això tingués algun sentit en el seu cas. Al menjador, cadascú amb el seu feinejar.. Ella volta i volta mentre jo teclejo i teclejo.
    Quan arriba la nit, s'espavila i no para. Corre i corre per la roda, fent un considerable terrabastall que al principi em molestava i que ara em fa companyia. Ràpida, nerviosa, gairebé frenètica. De sobte, s'atura, baixa de la roda, es posa dreta damunt les potes del darrere i em mira. Atenta, seriosa, plegant les diminutes potetes del davant. Aixeca el cap i mou el musell com si em preguntés: "com vas?". Jo tambe me la miro i li contesto "va bé" o "avui no me'n surto". A vegades ho dic en veu alta i la dona des del llit em pregunta:
    -Amb qui parles?
    -Amb ningú, amb la rata.
    -No és una rata, és un ratolí -diu la meva filla gran des de la seva habitació. No dorm, com sempre.
    -El que sigui. Deixeu-nos que tenim feina.
    I tornem a teclejar i a rodar, a rodar i a teclejar.
    Les nits dolentes, aquelles en que res no surt bé i els arguments s'encallen, els finals són banals i la prosa seca i avorrida penso en l'absurd del que fem i m'enfado amb mi mateix per perdre el temps quan podria estar dormint.

    Altres nits , no tan negres, penso que potser és propi de la naturalesa de la rata (o del ratoli si voleu) córrer i explorar i que si no ho pot fer entre els matolls d'un camp o per les galeries d'un cau ho ha de fer, inevitablement, a la roda d'una gàbia. I que potser és la meva naturalesa imaginar-me i explicar-me històries insòlites o fantàstiques i que si no les puc viure en aquesta còmoda i grisa vida que porto ho he de fer, també de forma inevitable, en aquest univers alternatiu que és la ficció.

    I també hi ha aquelles nits excepcionals en que tot sembla encaixar, en que els personatges tenen vida pròpia, les trames i els arguments llisquen sols i la prosa té força i bellesa. Llavors penso que la rata, o el ratoli si voleu, és feliç corrent i corrent i que no cal cap altra justificació per fer-ho i sento que no hi ha res tan meravellós com imaginar i escriure. I així en aquestes nits excepcionals escric durant hores i hores, oblidat del cansament i de la son i transportat a una dimensió intemporal, perfecta, joiosa i feliç. I ella, mentrestant, volta i volta alegre, frenètica i quan s'atura em mira, atenta, seriosa com si em preguntés "com va?".



  • On sou? Traïdores!
    Galzeran (homefosc) | 20/02/2009 a les 00:24

    • Darkman, ets un geni!
      Calderer | 20/02/2009 a les 00:41

      Darkman, m'agrada la teva concepció minimalista de la literatura i aquest On sou? Traïdores! sota una plana en blanc és una troballa digna d'un geni. Desgraciadament no te la puc donar per bona ja que el repte especifica un mínim de paraules.

      Per cert, qui són les traidores? Les paraules que han fugit? M'encanta, si vols queda com un text fora de concurs.

      Lluís
    • RE: On sou? Traïdores!
      Galzeran (homefosc) | 20/02/2009 a les 17:33

      Les sis del matí, el brunzit d‘aquesta andròmina impertinent em fa retornar a aquella, mal anomenada, "crua realitat". Ja veus quina manca d'originalitat en la frase, però s'esdevé necessari fer veure que aquest matí, matinada potser, és del tot normal, fins i tot, idiota, diria.
      Posar els peus al terra és una fita corglaçadora, no sé on vaig deixar les sabatilles ahir nit, ara hauré de caminar descalç fins la cambra del bany. Encara assegut al llit cal seguir el ritual adient; gratar-me l'esquena, la panxa, el cap, i encara sort que no fumo, perquè ara, que he recuperat la solteria, després de vint anys de matrimoni, hauria de tornar al tabac, per donar importància als meus mites adormits del cinema en blanc i negre. Què hi farem!
      Supero la prova dels peus descalços i em fico dins la banyera, on després d'esquivar un bitxet que hi corria alegrement, he decidit ofegar-lo amb la mànega de la dutxa.
      I parlant dels peus observo la llargada excessiva de les ungles, cal prendre una decisió definitiva, d'aquest matí no passa; he de retallar-les.
      Remeno el primer calaix del lavabo, cercant aquelles tisores recargolades que ajuden tant a reparar aquest disgust d'ungles. I qui va inventar un estri tant emprenyador amb aquella forma arrodonida, i que quan el cerques no el trobes.
      Baixo al segon calaix. Cinquanta mil mostres de colònia masculina, cremes per després de dormir, per abans de dormir, per després del sol... cremes i més cremes, la meva dona em va deixar una botiga sencera de mostres. Mira! Les tiretes! Les estava buscant l'altre dia!
      El tercer calaix és un camp de batalla indescriptible, millor no hi poso els dits, però això sí, en primer terme està la maquineta d'afaitar, aquesta la tinc ben controlada.
      Començo a agafar fred, m'hauré de vestir i deixar-ho per un altre dia, posar-me alguna d'aquestes cremes, que ja que les tinc...
      Dret a la cuina em prenc el cafè reescalfat d'ahir nit, pel matí no tinc temps de fer-me'n. Hauré de comprar una màquina d'aquelles que regalen... ara que tothom ja les ha comprades. Menys jo, és clar.
      Ja llest del desdejuni, a córrer cuita decideixo l'americana d'avui, que faci una mica de joc amb els pantalons i les sabates. Em miro en el mirall i em veig fantàstic. Agafo les claus del pis i la targeta del tren, la cartera... i... què hi ha en aquesta butxaca...?
      Ostres! Que hi fan aquí les tisoretes? Em demano si de tant en tant els hi surten potes als estris i a les coses, tot canviant de lloc alegrement i sense el consentiment dels seus amos, que som nosaltres, em penso, vaja. Però, si ni tinc present quants dies porta penjat aquest vestit...!
      El temps que han estat creixent les ungles, segurament.
      Les set del matí, avui tornaré a fer tard.

  • Tard
    XvI | 20/02/2009 a les 02:55

    L'apàtica veu enllaunada intentava vestir d'emfasi l'anunci de la propera estació. Al vagó tothom l'escoltava amb indiferència. Només el Carles la rebia amb un endormiscat somriure de triomf. En tres anys que duia treballant a l'empresa del seu tiet, seria el primer dia que arribava a l'hora. «Em podré fotre un cafè i tot» va pensar.
    El vidre de la porta li retornava el seu somriure ullerós quan el comboi es va aturar en sec i un allau de cossos l'hi va arrabassar.


    La Montserrat va agafar el mòbil que vibrava a la tauleta de nit. Estava temptada de llençar-lo contra la paret, però li havia costat un munt de punts, més cinc trucades a les operadores de la companyia de telèfons, aconseguir-lo. Entrava prou llum per entre els forats de la persiana com per deduir que el dia estava entrat en hores. «Quin nom deuen tenir els forats de la persiana?». Estava somiant quelcom interessant i en fer-se aquesta pregunta en va perdre irremediablement el record.
    -Si? -va fer després de premer el botonet verd.
    -T'he despertat?
    -Sí, mare.
    -Ho sento -va dir la mare amb veu dolça, però ella dubtava que ho sentís. -No treballes avui?
    -No, ahir vaig tenir guardia. -Hi va haver un petit silenci durant un badall-. Què volies?
    -Saps res del teu germà?
    -No, per què?
    -No ha dormit a casa, em va dir que havia quedat amb tu.
    La Montserrat va incorporar-se. El Ferran no estava bé i no podia evitar amoïnar-se.
    -Em va trucar mil vegades. Però estava ocupada i després me'n vaig distreure. Ara el trucaré a veure on para.
    La seva mare es preocupava sempre, fins al punt d'atabalar-lo. Amb ella tenia més complicitat.
    Va passejar-se despentinada i descalça, en camisa de dormir, fins a la cuina. Mentre preparava cafè va comprovar el mòbil. Tenia vuit trucades perdudes i un missatge del Ferran: "Em sento pitjor que mai. Necessito parlar. T'espero al frankfurt per sopar."
    El mòbil va sonar. Era un número desconegut.


    L'Isaac va dessar la bata blanca i es va possar l'americana. Encara feia força fred, però va preferir prescindir de l'abric. Al carrer es sentia incòmode amb aquella roba tan allunyada del seu estil informal. Va creuar pel pas zebra i es va dirigir cap al seu cotxe. Sense quasi treure'l de la butxaca, va premer el botó del comandament que feia xiular el cotxe, i una bafarada de satisfacció li va inflar el pit. Havia hagut de treballar dur, sacrificar les rastes i vestir-se d'aquella manera que tantes vegades havia criticat, però ara l'esforç ja donava sucosos fruits. Pagava la pena.
    -Mira-te'l, el negre. Quins fums que gasta!
    Els va calar tot just mirar-los. Com no s'havia fixat abans en aquells bretols? Quatre gallets sense una gota de decència que el van seguir increpant amb una ironia tan gruixuda com les seves mirades. Sabia que no hi hauria dialeg amb ells, cap oportunitat per raonar. També sabia que tot plegat no passaria d'un sarau. Quan un pateix continuament cert tipus d'actituds apren a distingir les perilloses de les fanfarronades. Malgrat tot, va sentir com se li escalfava la sang i va deixar-se portar per la indignació que creixia dins seu amb cada befa. A la fi, les coses van anar pitjor que no es pensava. Es va endur una ratllada al cotxe i deu minuts de demora.
    Tres carrers més enllà, va recollir dues persones que miraven el rellotge amb cara de pocs amics.


    El Josep Maria ja no sabia què fer. El comboi havia quedat aturat a l'entrada de l'estació. En aquella situació, la única manera com podria fer baixar els pasatgers seria per la via, però no volia assumir aquesta decisió, i el cap d'estació tampoc. Va tornar a espiar el rellotge. El cap d'estació el mirava interrogativament. Va premer els llavis i va arronçar les espatlles.
    -Què fem? -va preguntar un dels agents. Era jove i estava ansiós per passar a l'acció.
    -Què duus aquí?
    -Era a la motxila que ha deixat al banc -va dir amb veu dubitativa-. Hi ha un mòbil -va fer una pausa insegura-. Té vuit trucades fallides... potser podriem trucar.
    En Josep Maria va agafar el seu mòbil i va marcar el número que li dictava l'agent.
    Per les escales baixava prest l'agent que havia enviat al carrer.
    -Ja són aquí, sots-inspector.
    En Josep Maria va assentir amb el cap i ho va confirmar amb la mirada al cap d'estació que ja ho havia sentit. Poc després els va veure baixar les escales. El jutge el coneixia, venia amb el seu secretari i els acompanyava un negre tot estirat, «deu ser el metge forense» va pensar.

  • TEU...
    brins | 20/02/2009 a les 13:35

    TEU...


    Quan has sortit de l´estança, ni tan sols t´has adonat que em deixaves, no t´has girat ni has mirat enrera… has separat les nostres vides de cop, sense acomiadar-te. Una part de tu, ha quedat en mi...

    Én decaure la meva fortalesa, he voleiat per espai nítid i fred, envoltat de lluor de marbre, fins que m´he sentit defallir; he caigut damunt de terra dur, on he dormit,
    solitari, eternes hores d´indiferència àlgida; tan sols el jaç blanc que m´acollia em parlava de tu mentre em retallava dibuix negre i abstracte de línia dèbil.

    Petjades cegues i indiferents m´han premut el cos i m´han cisellat mil esbossos ambigus com obres de pintor contemporani, però he sobreviscut amb fermesa, perquè el record del contacte amb el teu front... amb la teva galta... era carícia dolça que m´alleujava. Mai més no et sentiré l´escalfor, ni et podré percebre la tendresa; les mans ja no et pentinaran l´oreig de desig, ni t´abraçaran el clatell com escorça abraça l´arbre, però l´aroma que hem compartit junts... serà sempre bes perfumat en la memòria.

    Veig que m´observes... Em mires, estimada meva! Veus el cabell negre que aquest mati en pentinar-te ha caigut a terra, i saps que sóc teu... que et pertanyo en cos i ànima...

    Què fas....? On em portes…?

  • Ser o no ser
    Sergi Yagüe Garcia | 20/02/2009 a les 20:17

    Ser o no ser

    No sóc escriptor. Almenys no el tipus d'escriptor que a mi m'agradaria ser. Que quin tipus d'escriptor m'agradaria ser? Dels que triomfen, pensareu. Doncs no. O no ben bé. M'agradaria ser un escriptor que triomfa, suposo. A tothom li agradaria triomfar i/o viure d'allò que li agrada. Però no, no és aquest el tipus d'escriptor que m'agradaria ser. Per cert, he dit pensareu i aquest és un error que a vegades cometem els escriptors que no som el tipus d'escriptor que volem ser. Tractem amb lectors en plural. Oblidem que en rares ocasions qui llegeix allò que has escrit, en el supòsit que s'hagi arribat a editar, ho fa en grup. La persona que llegeix ho fa en solitari, igual que la persona que escriu, per tant, la paraula correcta hauria d'haver estat pensaràs. Que quin tipus d'escriptor m'agradaria ser? Dels què triomfen, pensaràs. És clar que hi ha excepcions i persones que llegeixen en grup, i escriptors que no són el tipus d'escriptor que voldrien ser que escriuen en grup, en parella o en comuna.
    I ara que sabem que tant tu com jo som persones solitàries (si més no en aquest moment de la lectura/escriptura), deixem-nos de romanços i parlem clar. És veritat: no sóc el tipus d'escriptor que voldria ser i crec que tu comences a sospitar que no només no sóc l'escriptor que jo voldria ser, sinó que tampoc sóc l'escriptor que tu voldries que fos. Que quin tipus d'escriptor és aquest? Dels que triomfen, segur. Voldries tenir a les teves mans un best-seller que t'omplís aquesta estona solitària que lliures a la lectura. Potser ets al tren, intentant concentrar-te, aïllar-te de la megafonia deficient o de les veus sense modulació que mantenen converses indiscretes a crits amb interlocutors incerts que deuen estar cridant també, a l'altra banda del mòbil, dins el vagó d'un altre tren, molestant a un altre lector anònim. Potser no ets al tren, i dediques una hora de lectura cada dia a casa teva, en la comoditat d'una butaca al costat de la qual hi ha un bon llum de peu, en una habitació que té una de les parets folrada de prestatges plens de llibres; i es pot donar el cas que un dels prestatges estigui destinat a un bon equip de música, un equip que ambienta amb notes tranquil·les la teva estona d'esbarjo intel·lectual. O és possible que ara m'estiguis llegint mentre prems tot el teu cos en un esforç peristàltic, al vàter de casa teva (o al del tren; si és al del tren, et recomano que no recolzis la teva pell sobre aquella tassa infecta), perquè és l'únic moment del dia que tens per poder llegir alguna cosa. O que estiguis a punt d'adormir-te, sota el nòrdic, i les meves paraules siguin la darrera cosa que el teu cervell interpreti de manera conscient.
    No m'agradaria que acabessis el dia malament per culpa meva. Sí, perquè és probable que estiguis a punt de decebre't (o més aviat que jo estigui a punt de decebre't), quan descobreixis que el text que estàs llegint no era el text que esperaves, ni jo sóc l'escriptor que t'hagués agradat que fos.
    Però m'imagino que, com la majoria dels lectors, entre la qual em compto (i en aquest cas sí que sóc el tipus de lector que m'agrada ser), dones una oportunitat per enganxar-te a una lectura, abans de deixar-la. En tal cas, m'agradaria intentar-ho.
    No ens coneixem, tu i jo, però estic segur que ens entendrem. Quan hagis acabat de llegir, ens entendrem, tu i jo. Ara que hi penso, potser sí que ens coneixem. De fet, qui sap si no ets el meu veí. El meu veí de sota llegint sense que jo ho sàpiga el meu escrit. O la meva veïna de l'àtic, aquella que sempre porta un llibre entre les mans (fa més de sis anys que porta el mateix llibre entre les mans). No m'havia parat a pensar que poguessis ser el meu veí de sota. Si ho ets, aprofito per dir-te que em tornis el CD d'U2, aquell que et vaig deixar l'any passat, sí. How to dismantle an atomic bomb.Torna-me'l, va.
    Doncs bé, no sóc el tipus d'escriptor que voldria ser perquè no m'hi puc dedicar exclusivament, així com tu, probablement, no et pots dedicar exclusivament a allò que t'agrada (i si pots, felicitats), com per exemple la lectura, i mires de trobar el moment del dia en què poder satisfer aquesta necessitat, ja sigui al tren (o al vàter del tren; repeteixo: no t'hi recolzis), o a casa teva, a la butaca, al vàter o al llit.
    No sóc escriptor. Ni aquest és el text que esperaves llegir. Però la vida ja ho té, això: no sempre és com ens agradaria que fos.

    Sergi Yagüe

  • Expectativa irreal
    nuriagau | 21/02/2009 a les 00:07

    Són les vuit del vespre i en Bernat encara és allà, treballant, camuflat en una furgoneta d'una empresa d'instal·lacions d'aire condicionat aparcada molt a prop de la casa de planta baixa de Valldoreix que ara estava vigilant.

    Faltaven tres hores per a la cita. La nit anterior, al bar de prop de casa seva, havia conegut la Laia, una noia força interessant. Van passar una bona estona xerrant i acordaren que es tornarien a trobar a l'endemà. Però de moment, calia romandre allà com un estaquirot, complint amb un ofici que no entén d'horaris laborals.

    Malauradament, el temps passa i sembla que a aquella casa ningú es decideix a treure el nas. Espera! Ara sembla que surt el fill gran amb una bossa. Sí, s'està apropant a la porta de sortida. Deixa la bossa dins la galleda d'escombraries del carrer i se'n torna cap a casa.

    En Bernat deixa passar uns minuts. Quan veu que ja hi ha tranquil·litat, engega el cotxe i s'aproxima a la galleda. Surt del cotxe. Agafa la bossa. Torna a entrar al cotxe i arrenca en direcció al despatx.

    ---o0o---


    Són quarts de deu de la nit i en Bernat arriba al despatx amb la bossa d'escombraries. Escampa fulls de papers de diari pel terra. Es posa guants de làtex i es disposa a obrir la bossa i analitzar el seu contingut. No troba res interessant: un pudent bolquer del nadó, l'envàs d'una pizza precuinada (un sopar ràpid), uns quants mocadors de paper, pells de taronja (la vitamina C va bé per als refredats), un altre pudent bolquer del nadó, un paquet de tabac, més mocadors de paper (algú de la família sembla que pateix d'un fort refredat), tres envasos de iogurt, alguns fulletons de propaganda (no és una família ecològica i no fa selecció de la brossa), un altre pudent bolquer (sembla que el nadó té diarrea), uns quants bastonets de cotó de les orelles, uns quants discs desmaquilladors, la capsa d'una crema reafirmat de pit (la senyora té cura de la seva imatge), les restes d'una paella congelada...

    Recull tot l'escampall i ho posa tot dins d'una nova bossa d'escombraries. Res, demà haurà de repetir la mateixa operació.

    ---o0o---


    Ja són les onze tocades i en Bernat agafa el cotxe i se'n va en direcció al bar. Sap que no soparà. Té l'estómac regirat i si no s'espavila, arribarà tard. Es posa a recordar la conversa que mantingué amb la Laia. Ella no va deixar de repetir:

    -Detectiu privat! Quina professió més interessant! Si vols, quedem demà i m'expliques què és el que fas en un dia de feina. Ha de ser tan apassionant!

    Pobra noia! Com n'està, d'equivocada! Segurament, ha vist massa pel·lícules de novel·la negra i això li fa pensar que la vida d'un detectiu privat està embolcallada de glamour, d'assassinats, de lladres... I en Bernat no sap quina història contar-li. Es penedeix d'haver-li confessat la professió. Considera que, si li explica la seva prosaica realitat diària, la Laia es decebrà. ¿Trobarà encisador saber que les meves investigacions no pretenen descobrir el culpable d'un homicidi? ¿Opinarà que és emocionant tenir com a client un ex-marit que desitja no pagar la pensió compensatòria? ¿Creurà que és apassionant buscar proves, remenant escombraries, per demostrar al jutge que la ex del meu client està convivint amb un altre home al seu domicili conjugal?

    En Lluís entra al bar, sense tenir massa clar, si li explicarà la veritat.

    • Expectativa irreal (AQUESTA ÉS LA VÀLIDA!)
      nuriagau | 21/02/2009 a les 00:10

      Expectativa irreal

      Són les vuit del vespre i en Bernat encara és allà, treballant, camuflat en una furgoneta d'una empresa d'instal·lacions d'aire condicionat aparcada molt a prop de la casa de planta baixa de Valldoreix que ara estava vigilant.

      Faltaven tres hores per a la cita. La nit anterior, al bar de prop de casa seva, havia conegut la Laia, una noia força interessant. Van passar una bona estona xerrant i acordaren que es tornarien a trobar a l'endemà. Però de moment, calia romandre allà com un estaquirot, complint amb un ofici que no entén d'horaris laborals.

      Malauradament, el temps passa i sembla que a aquella casa ningú es decideix a treure el nas. Espera! Ara sembla que surt el fill gran amb una bossa. Sí, s'està apropant a la porta de sortida. Deixa la bossa dins la galleda d'escombraries del carrer i se'n torna cap a casa.

      En Bernat deixa passar uns minuts. Quan veu que ja hi ha tranquil·litat, engega el cotxe i s'aproxima a la galleda. Surt del cotxe. Agafa la bossa. Torna a entrar al cotxe i arrenca en direcció al despatx.

      ---o0o---


      Són quarts de deu de la nit i en Bernat arriba al despatx amb la bossa d'escombraries. Escampa fulls de papers de diari pel terra. Es posa guants de làtex i es disposa a obrir la bossa i analitzar el seu contingut. No troba res interessant: un pudent bolquer del nadó, l'envàs d'una pizza precuinada (un sopar ràpid), uns quants mocadors de paper, pells de taronja (la vitamina C va bé per als refredats), un altre pudent bolquer del nadó, un paquet de tabac, més mocadors de paper (algú de la família sembla que pateix d'un fort refredat), tres envasos de iogurt, alguns fulletons de propaganda (no és una família ecològica i no fa selecció de la brossa), un altre pudent bolquer (sembla que el nadó té diarrea), uns quants bastonets de cotó de les orelles, uns quants discs desmaquilladors, la capsa d'una crema reafirmat de pit (la senyora té cura de la seva imatge), les restes d'una paella congelada...

      Recull tot l'escampall i ho posa tot dins d'una nova bossa d'escombraries. Res, demà haurà de repetir la mateixa operació.

      ---o0o---


      Ja són les onze tocades i en Bernat agafa el cotxe i se'n va en direcció al bar. Sap que no soparà. Té l'estómac regirat i si no s'espavila, arribarà tard. Es posa a recordar la conversa que mantingué amb la Laia. Ella no va deixar de repetir:

      -Detectiu privat! Quina professió més interessant! Si vols, quedem demà i m'expliques què és el que fas en un dia de feina. Ha de ser tan apassionant!

      Pobra noia! Com n'està, d'equivocada! Segurament, ha vist massa pel·lícules de novel·la negra i això li fa pensar que la vida d'un detectiu privat està embolcallada de glamour, d'assassinats, de lladres... I en Bernat no sap quina història contar-li. Es penedeix d'haver-li confessat la professió. Considera que, si li explica la seva prosaica realitat diària, la Laia es decebrà. ¿Trobarà encisador saber que les meves investigacions no pretenen descobrir el culpable d'un homicidi? ¿Opinarà que és emocionant tenir com a client un ex-marit que desitja no pagar la pensió compensatòria? ¿Creurà que és apassionant buscar proves, remenant escombraries, per demostrar al jutge que la ex del meu client està convivint amb un altre home al seu domicili conjugal?

      En Bernat entra al bar, sense tenir massa clar, si li explicarà la veritat.

  • RE: REPTE CCCLXXII (372): LA INSÒLITA REALITAT QUOTIDIANA
    Joan G. Pons | 21/02/2009 a les 14:11

    Si puc hi participo. Gràcies. Ara recordo que et vaig enviar un comentari, no un REPTE, dient que no m'agradaven les paraules prohibides. De totes maneres gràcies sincerament.
  • Un dia qualsevol
    F. Arnau | 21/02/2009 a les 15:22

    Et lleves del llit abans de que sone el rellotge
    per no despertar a la dona, matí, molt matí,
    encara no hi ha llum...
    I te'n vas al bany caminant com un zombi,
    mentre al microones t'escalfes la llet,
    agafes la motxilla que ja amanires anit
    i surts al carrer...
    La parada del bus és al Bar Central,
    aprofites el viatge per fer una becada,
    arribes a la fàbrica i et mudes de roba,
    ja estàs a la línia, saludes els companys,
    mormoles bon dia, sona la sirena,
    mamprens el treball com un robot més,
    els moviments estudiats per fer el mínim esforç,
    i els teus pensaments a l'altra banda del món.
    Arriba la pausa, deu minuts només,
    i has d'esmorzar una mica de fruita,
    ja han passat dues hores i encara tens son,
    i la sirena que sona de nou,
    tornes al tall, ara ja no pares fins les onze i mitja,
    vas al menjador, aplana i engul,
    car tens mitja hora tan sols per dinar,
    i tornes al tall a fer el mateix;
    posar quatres peces, posar els panells,
    prémer el botó... i així cent vegades,
    i cent, i cent més, fins que arriba l'hora
    d'anar-te'n a casa cansat com un burro,
    i encara tens ganes de llegir un llibre
    que moltes vegades et cau de les mans...
    Arribes a casa, els teus ja han dinat,
    fas la migdiada i després, quan t'alces,
    et poses les piles i veus algun vídeo,
    o connectes el teu PC i entres al Web
    per veure si hi ha nous relats que vols comentar,
    o tens que fer algun poema pels reptes,
    o quan no votar, o tornes al llibre,
    fins que arriba l'hora del sopar familiar
    i veus una mica la tele i te'n vas al llit
    després d'amanir la motxilla,
    i te'n vas al llit perquè demà has d'alçar-te molt prompte,
    i tornes de nou al primer capítol: Et lleves del llit...

    ***
    FRANCESC
    --------------------------------------------------------
    * Nota: Calderer, aquest poema ja el tinc penjat a RC, però en veure la teua proposta, no he pogut ressistir-hi la tentació de presentar-lo. Fes el que cregues convenient. Si vols l'acceptes o si no.... Tan amics!
    Crec que s'aten a les condicions que has posat: No hi ha cap de les paraules prohibides, s'adapta a la llargària, i el fet d'ésser Poesia, potser és la vessant diferent que demanaves.
    Salut!
    F.


  • Un fet quotidià i màgic
    Endevina'm | 21/02/2009 a les 16:56

    Un fet quotidià i màgic

    "Escolta jove aquesta història que avui t'explicaré, seran poques les paraules dites, però t'aproparan a una realitat que potser desconeixes, i un dia sabràs com elles s'estimen a les persones, potser fins i tot algunes que mai has conegut."

    Badava a la vora del riu fresc que baixa del cim proper a la meva cabana. Duia amb mi les notes dels darrers dies, escrits que sortien del meu cor, i que les meves mans feien voleiar fins el paper blanc del meu quadern. Vaig observar, astorat, que aquelles paraules escrites no eren exactament com jo les havia escrit, ni en el mateix ordre. Faltaven mots, i no esbrinava el motiu del furt, o de la simple desaparició.

    "Escolta aquesta història, avui seran poques les paraules, t'aproparan a una que desconeixes, sabràs com s'estimen, fins algunes que potser mai has conegut ."

    No podia entendre que havia passat. Vaig fer algunes passes enrere, per si retornant tal com havia vingut, feia reaparèixer els mots mancats i restituir al seu lloc les que estranyament havien modificat la seva ubicació. Podia semblar una bajanada, aquell banal intent, però coses més estrambòtiques he viscut en la meva vida.
    Res no succeïa, tot restava igual que abans de l'última visió. Les paraules que mancaven no hi eren, i les mogudes, mogudes quedaven.
    Vaig seure en roquer proper al curs del riu, prou fresc i d'agrair en aquell dia calorós.
    En obrir un cop més el quadern, l'ensurt va ser majúscul.

    "Escolta les poques paraules, t'aproparan a com s'estimen, potser algunes has conegut."

    Potser en el camí havia travessat algun camp màgic, dels molts que en aquest món existeixen, i no veiem, perquè ens fem els cecs a la realitat fantàstica dels fets quotidians que ens envolten.
    Entre les branques dels arbres que m'arreceraven, un raig de sol va il·luminar el bloc de notes on les paraules es feien fonedisses, i va mostrar-me un missatge que potser vivia amagat dins del missatge més llarg.

    "Escolta les paraules, s'estimen com les has conegut"

    Com el raig va mostrar-me un missatge il·luminat i enfosquia la resta del paper, vaig comprendre com en alguns moments, allò que jo veia prou clar, pels altres sols eren sectors de foscúria incomprensible. Era un fet quotidià fantàstic, llegir entre paraules. De sobte, el missatge es va mostrar un cop més sencer, però gràcies als rajos de sol, els meus ulls sols veien aquells mots que en el darrer moment havia llegit.

    "Escolta com s'estimen"

  • Desolació
    deòmises | 21/02/2009 a les 18:03

    Solia gaudir de la Natura. M'agradava escoltar la piuladissa diversa dels ocells del meu indret preferit. I els canvis de tonalitats de l'horitzó, des de l'alba fins al capvespre, trobar les diferències entre els dies ennigulats i els assolellats. O, simplement, veure la gent passejar i la quitxalla entretenint-se amb qualsevol còdol o branca trobada de manera imprevista. M'era agradable sentir la brisa suau o la fredor del gebre en acabar la matinada. De vegades, fins i tot, m'endormiscava amb els raigs de sol esbiaixats de l'horabaixa, que em tocaven de ple, i em despertava la creixent activitat del bosc. Res no em preocupava ni m'era aliè perquè sabia que aquell llogarret albergava la pau i la tranquil·litat del món. I aquesta sensació feia que se m'apoderés la rutina i la quotidianitat de les meves accions. Però m'era agradable, com ja he esmentat més amunt, aquesta manera de fruir de la Natura en tots els seus aspectes. Solia, perquè ara ja no m'és permès.

    El primer cop de destral m'ha desvetllat del meu repòs, i he sentit el dolor més gran que mai abans havia experimentat. No he tingut temps de queixar-me perquè una nova destralada m'ha fet perdre gairebé el coneixement. No s'ha fet esperar massa, just en el tercer embat i la fulla esmolada ha deixat la somnolència dins meu. No he sentit com he estat esquarterat, ni com m'han carregat matusserament dins del portaequipatges d'aquest turisme de color tabac que tinc davant meu. Només quan he recuperat el coneixement he notat com els llocs contusionats es ressentien dels cops rebuts.

    La primera ullada em fa veure el turisme i l'atmosfera penombrosa que m'envolta. El clarobscur regnant dissipa certs detalls i d'altres els augmenta. Sento temor, la brisa ja no hi bufa dins d'aquest, diguem-ne, garatge. Enclaustrat, no puc assegurar si és de dia o la llum que entra a través de les escletxes de la porta és artificial. L'únic que sé és que aviat se m'acabarà l'existència. Soroll, que no és la piuladissa de cap ocell, sinó un lladruc sord i el fregament metàl·lic d'algun objecte empès. Una porta? Veus que parlen de coses banals i la llum d'un fluorescent pampallugueja damunt meu. Ara tot és més clar. Automòbil, dues bicicletes, estants plens d'eines, ferralla i estris per al jardí. I la destral, ja neta, que m'ha tombat. Un home enorme apareix, dues canalles el segueixen, i un gos pelut, lleig i amb la llengua fora corre cap al racó on m'han deixat. Noto com orina a prop meu, i m'esquitxa. Deurà ser aquesta la rutina que m'espera a partir d'ara.

    Se m'han endut, entre es tres. Per sort, el gos no ha intervingut. Ja m'imaginava marcat per les seves dentotes i la seva saliva llefiscosa. Només imaginar-ho, se m'apodera l'angúnia. Què veig des d'on sóc ara? Cadires. Quatre. I una taula. Quadres a les parets, paisatges. Fina ironia. I les cortines corregudes, és a dir, els finestrals, que podrien deixar entreveure l'exterior, romanen coberts. I la llar de foc. Cendra i brutícia. Un atiador i una manxa, per avivar les flames. I els crits de les dues criatures. Suposo que a llur habitació.

    Masegat i colpejat, trossejat i privat del meu indret natural, demà seré part d'aquelles cendres, que emplenen el terra de la llar de foc, per escalfar aquesta colla d'estranys que m'han tret del bosc. I, mentre les flames em llepin, cantaré els versos del poeta: Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,/que als segadors feia ombra... I ningú no respectarà mai més el meu tronc centenari ni recordarà l'ombra que oferia quan solia gaudir de la Natura. Mentrestant, seré l'observador de la rutina d'aquesta família de salvatges tot esperant el moment de la crema.

    d.
  • Endevina la meva realitat
    angie | 21/02/2009 a les 19:55

    (ha estat un divertimento... no tinc temps per retocar perquè haig de marxar i torno tard, però la idea boja, aquí la deixo)


    Amb les mans a les butxaques de l'abric, em dirigeixo com cada matí, a agafar l'autobús. Els índexs de contaminació s'han elevat considerablement i desllueixen el joc cromàtic del cel amb els plataners. La cruïlla de Diagonal amb Josep Tarradellas, és, altre cop, una amalgama de sorolls i colors metàl.lics. El bus turístic s'ha quedat aturat enmig del pas de peatons, provocant l'enuig dels vianants. El meu també. L'home del quiosc, repassa les piles de diaris, mentre assetja amb la mirada, les cames de les executives que es dirigeixen al gratacels de la cantonada, sense temps per adonar-se'n. Un taxi buit escapa, baixant bandera, Urgell avall. I és que, Francesc Macià, aquesta plaça circular, centrada per una gespa a l'anglesa, es converteix, a quarts de nou, en un veritable oasi pel caos, que capriciós, segueix la mateixa conducta dia rere dia. Comença a plovisquejar. Els paraigües es barallen entre ells, al voltant de la marquesina de la parada. Retard de més de cinc minuts. Llauna de sardines. Olor de cafè i locions vàries d'afaitar. El noi del walkman s'ha clapat avui també. El nen i l'avi. L'un preocupat per tocar el timbre i l'altre perquè no es foti de lloros pels graons. En arribar a la feina, queixes i més queixes sobre el transport metropolità i el trànsit impossible. Cigarreta i sant comencem.

    Amb les mans a les butxaques de l'abric, em dirigeixo a la feina, com cada matí. Els índexs de contaminació creen una nebulosa iridiscent entre els plataners, que em sumeixen en una mena de somni d'artista passejant per la catifa vermella. La cruïlla de Diagonal amb Josep Tarradellas, és un collage espontani de botzines, que semblen cridar el meu nom. El bus turístic, enmig de l'enrenou, salta la tanca invisible delimitada pels semàfors i es planta davant meu, impedint-me avançar. Somric per la trapelleria. És llavors, quan l'home del quiosc, salta per damunt les piles de diaris i s'apropa a gran velocitat, mentre del bus baixen uns deu xinesos vestits tots iguals, amb cara de pocs amics. En uns segons, queden estabornits damunt l'asfalt, quan un parell d'executives, que no eren més que dos agents especials camuflats, treballant cos a cos amb el del quiosc, posen en pràctica les seves millors arts. Paren un taxi i m'hi fiquen a dins. Urgell avall, el taxista em diu que no em preocupi, que tot està controlat i que de seguida arribaré a destí. M'ofereix cafè i croissant, la premsa del dia, tovalloletes amb olors diverses i un coixí antiestrés. A la ràdio, les notícies. La pel.lícula que s'havia rodat a Barcelona, de quotidianitats banals, aquelles sense suc ni bruc, que és el que li agrada al públic en general, ha estat escollida per representar-nos a Hollywood. On anirem a parar?. En arribar a la feina, em trobo al noi del walkman, que acaba de baixar d'un Ferrari groc, que desapareix en dos segons per la cantonada. A l'ascensor, comentem què bé funciona la nova campanya de transport promoguda per la direcció. Comentem la peli nominada als Oscars. Quina pena farem!. La realitat, certament, supera qualsevol ficció.

  • Les coses de l'absurd
    mjesus | 21/02/2009 a les 23:47

    La Lola arraulida al llit, escoltava els sorolls que li arribaven del replà de l'escala. Cada dia el mateix. A les tres de la matinada es despertava -ja com un costum adquirit- o a les dues o bé era a la una? Ni mirava el rellotge, esperant aquells sons sobrenaturals. Mai s'atrevia a sortir del jaç protector. Un fregadís rere la porta, cops secs a la pedra de les fredes escales o el llunyà compàs d'unes passes a l'escala, creaven en el seu imaginari contes de terror que la neguitejaven: un dia fou un assassí que arrossegava la seva víctima el següent un home portador d'una càrrega feixuga i així mil històries sense resolució. Quan per fi el silenci es feia l'amo de tots els racons de l'edifici, queia derrotada entre el son i la vetlla.

    *
    El Jordi i el Jaume acostumaven a arribar tard ben entrada la nit, beguts i cansats, arrossegaven els peus, sovint quan s'aturaven al replà del segon xiuxiuejaven rient, esbufegant i amb les forces al límit.

    -Silenci! - digué amb el dit als llavis fent un senyal al seu company.
    -Collons amb la vella! Deu dormir com una soca, no cal que tinguis tants miraments.
    I dit això pujà les escales de pedra amb passos secs i contundents. Clap! Clap!
    Finalment la processó acabà quan arribaren al seu pis.

    *
    La Lola era vídua de feia uns anys, vivia sola en una escala amb pocs veïns ja que l'edifici era antic i força rònec. Feia temps que suportava aquell neguit que no la deixava ni dormir ni viure. Sense ser-ne conscient va ser ella que va comentar l'afer entre tots els veïns fent preguntes inquisidores. La ignorància sovint converteix en por, allò desconegut i aliè a la real·litat quotidiana. La inseguretat es va anar escampant, sense haver estat cridada, i com un virus mortal atacà una població afeblida. Tots asseguraven que la Lola exagerava, que estava una mica boja i que no passava res d'escandalós a casa seva. Però a més d'un se li instal·là un un sentiment de malfiança a la consciència.

    La violència verbal entre veïns havia arribat a límits insospitats fins aleshores, s'acusaven els uns als altres de contribuir amb la seva negligència. Van organitzar escamots de vigilància per esbrinar la procedència d'aquelles irregularitats, sense poder esbrinar la causa de tot aquell desgavell. Després de nits d'insomni, van decidir fer el sord, en tots els sentits de la paraula: a més de no parlar-ne, ignorar-ho seria el seu cavall de Troia. Durant un temps la convivència anà millorant. La tranquil·litat es va escampar per l'escala.
    Només la Lola continuava entre el son i la vetlla.
    • RE: Les coses de l'absurd (correcció)
      mjesus | 21/02/2009 a les 23:56

      La Lola arraulida al llit, escoltava els sorolls que li arribaven del replà de l'escala. Cada dia el mateix. A les tres de la matinada es despertava -ja com un costum adquirit- o a les dues o bé era a la una? Ni mirava el rellotge, esperant aquells sons sobrenaturals. Mai s'atrevia a sortir del jaç protector. Un fregadís rere la porta, cops secs a la pedra de les fredes escales o el llunyà compàs d'unes passes a l'escala, creaven en el seu imaginari contes de terror que la neguitejaven: un dia fou un assassí que arrossegava la seva víctima el següent un home portador d'una càrrega feixuga i així mil històries sense resolució. Quan per fi el silenci es feia l'amo de tots els racons de l'edifici, queia derrotada entre el son i la vetlla.

      *
      El Jordi i el Jaume acostumaven a arribar tard ben entrada la nit, beguts i cansats, arrossegaven els peus, sovint quan s'aturaven al replà del segon xiuxiuejaven rient, esbufegant i amb les forces al límit.

      -Silenci! - digué amb el dit als llavis fent un senyal al seu company.
      -Collons amb la vella! Deu dormir com una soca, no cal que tinguis tants miraments.
      I dit això pujà les escales de pedra amb passos secs i contundents. Clap! Clap!
      Finalment la processó acabà quan arribaren al seu pis.

      *
      La Lola era vídua de feia uns anys, vivia sola en una escala amb pocs veïns ja que l'edifici era antic i força rònec. Feia temps que suportava aquell neguit que no la deixava ni dormir ni viure. Sense ser-ne conscient va ser ella que va comentar l'afer entre tots els veïns fent preguntes inquisidores. La ignorància sovint converteix en por, allò desconegut i aliè a la real·litat quotidiana. La inseguretat es va anar escampant, sense haver estat cridada, i com un virus mortal atacà una població afeblida. Tots asseguraven que la Lola exagerava, que estava una mica boja i que no passava res d'escandalós a casa seva. Però a més d'un se li instal·là un un sentiment de malfiança a la consciència.

      La violència verbal entre veïns havia arribat a límits insospitats fins aleshores, s'acusaven els uns als altres de contribuir amb la seva negligència. Van organitzar escamots de vigilància per esbrinar la procedència d'aquelles irregularitats, sense treure'n l'entrallat de tot aquell desgavell. Després de nits d'insomni, van decidir fer el sord, en tots els sentits de la paraula: a més de no parlar-ne, ignorar-ho seria el seu cavall de Troia. Durant un temps la convivència anà millorant. La tranquil·litat es va escampar per l'escala.
      Només la Lola continuava entre el son i la vetlla.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.