"Si em trobo ja al costat dels difunts, la teva presencia, tia Conxita, és inútil , els meus descendents no et veuran, per ells tu no has existit."

Aquesta frase m'ha fet pensar. La nostra vida està feta de petits records que desapareixeran quan no hi siguem. És estrany imaginar una realitat en la que nosaltres no hi serem, però encara es fa més difícil imaginar que, un dia, tot el què ens envolta (els amics, el coneguts, els polítics de torn, els carrers,...), tot allò que ara sembla inamobible, també serà absorbit pel pas del temps.

I no en quedarà res, ni d'ells ni de nosaltres. Ni tan sols el record. Potser només els relats són l'únic antídot possible.

Una abraçada,




Tere SM
www.vullescriure.cat

PD. Espero haver posat el meu granet de sorra perquè puguis complir el teu petit repte.
PDD. Ah! I crec que encara tens prou energia com per treure el Jesuset de la capsa durant una pila d'anys més, o sigui que ja pot començar a preparar la continuació d'aquest relat: "18 de desembre del 2012", "18 de desembre del 2013",...

"Que ningú cridi el meu nom:
qui vindria, si no hi sóc?"

Aquests versos m'han agradat especialment. Al principi em grinyola una mica la rima consonant, suposo que és perquè els ulls se me'n van als -ents, em sona a -ment, em recorda els adverbis i... Res, que ni comentant poesia no puc amagar que sóc prosista.


* * *

Coneixes l'Associació de Relataires en Català (ARC)?

Encara no?

Doncs aleshores potser no saps que, en breu, l'Associació posarà en marxa la Gimcana Virtual Literària ARC 2010, i que si t'agrada jugar amb les lletres, si t'agrada endinsar-te en els llibres, la vida dels seus autors, les seves històries... aquest és un bon motiu per participar-hi!
El tercer cap de setmana d'octubre entra a la web de l'ARC... Comença el joc!

Felicitats, Joan!

Ja has deixat el doble sis!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Diumenge onze,
gener del dos mil nou,...

Avui diumenge 11 de gener del 2009, a les 10 del matí...

He llegit la teva biografia i he pensat que no podia deixar passar l'oportunitat de deixar-te un comentari.

La primera estrofa m'ha semblat molt treballada, a primera vista. Després m'he adonat que era bastant lliure: la mètrica no és constant i només rimen de forma consonant els versets centrals.

La segona estrofa se m'ha trencat en l'últim vers. El tercer és veu forçat: massa llarg, massa carregat, no manté la rima dels versos centrals que hi havia en la primera estrofa... Però el quart trenca amb tot: "jo que tants mesos t'he amat". "Amat"? Potser ho has fet expressament, per provocar un trencament, però aquesta expressió tan... Tan "arcaica", en un poema que ha començat amb un llenguatge tan directe com el de la primera estrofa...

La tercera estrofa també canvia l'estructura de rimes (i en el tercer verset crec que en lloc d'"aor" volies dir "amor"). L'últim vers em sembla forçat: "i el meu cor tornarà a ser latent". Em sembla massa llarg, massa feixuc, massa carregat... No té res a veure amb l'estil de la primera estrofa.

Recapitulem. De què va el poema? Si ho he entès bé, d'algú a qui la seva parella ha deixat i a qui vol recuperar... Imagina't la situació. Posa't en la pell del protagonista. Com li diries? Estàs parlant a algú que t'ha deixat, que no vol saber res de tu; algú que no pots deixar d'estimar. Què li diries? "disfrutarem d'un amor content, / i el meu cor tornarà a ser latent"? No. No ho crec. És un poema. Veritat. Ha de tenir música. Ha de tenir rima, mètrica o res de res, però ha de tenir música, ha de sonar bé, ha de deixar sentir una veu, la teva veu, i ha de semblar una veu sincera; ha de ser una veu sincera.

Imagina't la situació. És el millor consell que et puc donar. Però no escriguis imaginant que al veí... No. Imagina't a tu, a tu, en aquesta situació. Fes servir la teva pròpia experiència com a punt de partida: no busquis la inspiració en les muses, sinó en el teu interior. Si no t'han deixat mai plantat (quina sort!), imagina't... No sé. El dia que va perdre el teu equip de futbol preferit. O el dia que la mare et va destrossar els texans a la rentadora. O... Qualsevol desengany serveix com a punt de partida!

Tu volies allò, per sobre de totes les coses, i allò (o ell o ella) et va dir, simplement... Que no.

I posa't a escriure.

M'ha agradat molt el gir final de la teva història. Ja m'estranyava a mi que els nens vulguessin pa amb botifarra... Tot formava part de la seva estratègia, és clar! Els nens aconsegueixen el què volien sense ni tan sols haver-ho de demanar!

A nivell d'ortografia, he trobat unes quantes faltes: algun "és" sense accent, algun "hem" en lloc de l'"em" que pertocaria,...

L'idioma de la canalla dóna per centenars d'històries: la teva m'ha semblat realment entranyable.

Una abraçada!

"He de ser de glaç"... Per oblidar el teu rostre, les teves mans; els teus mots de foc. "He de ser de glaç"... Per oblidar que un dia, ingènuament, vam esquarterar-nos el cor.

"He de ser de glaç"...

M'ha encantat la tornada del teu poema! Em deixes que te la robi? Amb frases així, una s'atreviria fins i tot a escriure un poema, jeje (és broma, és broma).

La tercera estrofa em grinyola una mica, però tampoc et sabria dir perquè... És... Com si de sobte es trenqués la musicalitat, la tonada, el ritme de les dues estrofes precedents... Però potser aquesta ja era la intenció.

Espero que els reis mags et portin un carregament d'inspiració! (encara que... Per què la necessites, tu, la inspiració? JAJA)

Molt bon any, guapíssima!

Pel poema: àgil, ple d'energia i amb un fantàstic sentit de l'humor.

Per la teva vitalitat: perquè el doble sis s'acomiadi amb un somriure i el seixanta-set arribi acompanyat d'un munt de noves il·lusions.

"Una paraula,
ramitse..."

"Ara:
oseb els teus sivall"

I no puc evitar preguntar-me perquè, en un poema farcit de tristeses i de conformismes, amagues entre jocs de lletres les paraules plenes d'esperança.

M'ha agradat el teu poema. És trist, molt trist de vegades, pessimista fins i tot ("una actitud, aigua i sabó..."; no tot deu ser digne de ser esborrat...), però es nota treballat, sentit, i arriba a l'ànima.

Un plaer haver-te conegut!

Et volia comentar un relat i he decidit començar pel principi, és a dir, pel primer relat que vas penjar, jeje

El relat està ple de tendresa, una dolçor trista que envaeix el lector de nostàlgia no viscuda, que l'omple de desitjos de voler córrer en massa al local que vols protegir de la gentada (massa tard).

Tot i així, és molt complicat entrar-hi. El fons és magnífic, però li falla la forma. Ja només començar, l'excés de comes de la primera frase obliga al lector a llegir a batzegades. La segona és mortal:

"Tal i com he escrit el nom del seu local i del màgic lloc a on es troba ja m'he penedit, per que m'agradaria que fos un lloc que no conegués molta gent, tot i que faig tard, després dels més de vint anys que fa que en Nanu està allà, i dels molts que abans va estar en el mític Hostal, per poder seguir anant a gaudir de l'intimisme que es viu, fins hi tot quan està ple de gom a gom."

Des del meu punt de vista, és massa llarga i poc fluïda. Massa comes i massa subordinades. Massa pocs punts. "Tal i com..." L'estructura en si potser ja no seria potser la més correcta per introduir la frase. Potser millor alguna cosa tipus: "Només d'escriure el nom del local i del lloc màgic a on es troba, ja me n'he penedit." I punt. "M'agradaria..." Crec que el teu relat milloraria, en general, si deixessis de banda els jocs de puntuació i et centressis en el què vols dir. Tal cosa. Punt. Tal altra. Punt. Canvio de tema: punt i seguit.

Prova de llegir el teu relat en veu alta. Pensa que la coma és una pausa molt curteta que no deixa gaire temps al lector: ni per pensar ni per respirar. Si fas servir una coma per canviar de tema, per passar del present al futur, del futur a l'hipòtesi i de l'hipòtesi a la realitat, el lector es perd. Quan finalment arriba el punt, quan finalment li dónes temps per pensar, no té ni idea del què ha llegit. S'ho ha de tornar a llegir, s'ha d'inventar la puntuació correcta, es cansa per culpa de l'esforç i, en molts casos, acaba abandonant la lectura. I la teva és una història que val la pena no perdres's.

També hi ha alguna falta d'ortografia que et podria comentar (algun però amb accent tancat, algun article no apostrofat davant de vocal,...), però crec que el tema principal és el que té comentat en el paràgraf precedent. Prova de fer frases simples i concises, evita de moment les grans subordinades i juxtaposicions: intenta escriure tal i com parles, adona't de les pauses que fas quan expliques una història en veu alta i tradueix-ho sobre el paper. Si ho aconsegueixes et quedarà genial.

Val la pena l'intent.

Una

Dues trames desenvolupades a la perfecció i sense moviments bruscos: la relació de parella, en passat i present, i el rescat de l'anell com a fil conductor. Cada vegada que una sembla que s'escapi per les branques, l'altra la retorna a la realitat. Cada vegada que una perd interès, l'altra li agafa el relleu. Cada vegada que una està en el seu punt més interessant, l'altra s'hi interposa per mantenir la tensió.

Només m'ha quedat un fil per lligar: la clau de pas que ningú no ha tancat i la inundació del pis que no s'acaba produint.

Un ritme molt ben portat i un punt i final genial. Felicitats.

L'atmosfera atenalla el lector. El silenci afilat s'escola entre les paraules i ataca contra el flanc més dèbil. Una teranyina que engoleix l'esperança i impedeix la fugida.

El paràgraf final és magistral. Un espetec, un titella que cau, un altre cop el silenci.

Des del meu punt de vista, però, l'inici del relat és massa lent i la construcció de les frases dificulta la lectura de forma innecessària.

"És dins la tenda mut, pensant, amb de llum només un bri de lluna que s'esmuny per la petita obertura que fa de respirador i que matisa el seu rostre dur i cansat, vell.
Es grata la calba amb parsimònia mentre deixa que les idees soltes i fugisseres es gronxin dins la seva ment com el joncs de la riba, en un lliure i incontenible vaivé que, però, no du ni va enlloc."

Trobo que la primera frase és massa llarga i carregada d'estructures subordinades, juxtaposicions,... La segona li segueix l'estela. Ambdues són molt boniques, analitzades de forma aïllada, però crec que no són una bona carta de presentació pel relat i que, en lloc d'atraure el lector, el repeleixen, dispersant la seva atenció i obligant-lo a realitzar un esforç, ja des d'un inici, que no sabrà si veurà recompensat amb la narració que segueix.

El relat es mimifica en l'època històrica que descriu, utilitzant fórmules arcaiques del llenguatge i descrivint escenes de la vida de l'època dels bandolers. La idea m'ha semblat interessant però, al meu entendre, es podria millorar en dos aspectes.

El primer, els diàlegs. Són tan curts i tan ràpids que és difícil saber qui parla i qui és. Tal vegada seria millor menys diàleg però una major descripció dels personatges en si.

El segon, la profunditat de la narració. S'expliquen moltes coses, però totes fan la impressió de ser un "resum" de la veritable història. Alhora, la història s'acaba just quan augmenta la tensió per saber com acaba l'escena del ball al poble entre les fadrines i els bandolers. Potser hauria estat enriquidor utilitzar aquesta escena com a centre de gir de la narració per tal de donar unitat el text.

En conjunt, lectura molt agradable. Com a regal a un relataire, insuperable.