Jo vaig perdre el meu pare fa menys que tu. Encara no fa un any, va ser al gener, i em faltaven 4 mesos per fer els 19.
Encara ara em sembla impossible que no el pugui veure mai més.

És molt difícil perdre algú que estimes tant i que t'estimava tant, un punt de referència que no valoraves i que quan perds t'adones de tot el seu valor.

Imagino que qualsevol cosa que et digui ja la deus haver sentit tu, les paraules no hi valen en aquest cas, el dolor, la ràbia, la tristesa... són tan grans que no es pot descriure. Jo també li vaig escriure un poema per sentir-me més a prop seu. Tot és poc per demostrar tot el que significava per mi, però sempre és dins meu, coma tu et passa.

La vida segueix, i ells hi són mentre algú els recordi.

Conec molt bé Bagà, hi pujo a l'estiu. Aviam si ens coneixerem...

somia alguna vegada tornar a ser petit, i sempre s'hi és a temps, per què no?

Gràcies pel comentari. Tu també ets de Manresa?

... que et vingués la inspiració d'aquest relat a casa meva.
El més impactant és que el Kid no sàpiga el nom del seu company, però estranyament, no sé per què, m'ha vingut al cap el nom d'un amic teu que fa la mateixa carrera que nosaltres. Serà que me l'imagino a ell?

Petonets, carinyo!!

Carinyo!
M'ha agafat por i tot llegint això! A vegades potser això passa a la vida real, un s'obsessiona per a res i perd tot el que té en aquesta vida i l'altra gent, en comptes de prendre'n exemple, ensopeguen amb la mateixa pedra i és un cercle viciós.
No sé si és això el que volies representar, la bogeria que pot arribar a assolir l'ésser humà i fins a quin punt pot arribar a ser de babau, però, si més no, és la lectura que en faig.

Petonets! ^^

Aquesta sensació de : "espavila o no hi seràs a temps" fa pensar...

El trobo preciós!
Defineix tan bé el que jo entenc també per amor... i , a més, em recorda a mi en els braços de la persona que estimo.
Molt dolç.
Felicitats!

Primer de tot, gràcies pel comentari.
En segon lloc, trobo que és un relat molt ben fet i molt bonic.

Gràcies pel teu comentari.

Aquesta història és preciosa, el que s'és capaç de fer per amor, de buscar i rebuscar la manera de dir-li a algú que l'estimem... m'ha agradat molt.

Et seguiré llegint!

Hi ha molta contraposició la dolçor de la nena amb la violència del Llunàtic, i potser per això sobta tant que el final sigui així i li dóna el factor sorpresa que tota història necessita.