Somni d'un amor càndid

Ahir a la nit abans de adormir-se, s'havia adonat que l'hivern ja havia arribat. La claror de la lluna entrava per una escletxa de la finestra barrejada amb una bufada d'aire fresc i el Zum-Zum de l'ordinador la feien sentir-se desperta. En plena nit, ajaguda a la cadira llegia estranys fragments d'una novel·la en un llenguatge que li era incomprensible.

Si ell pogués saber com l'estimava! fou l'últim pensament que tingué abans d'esmunyir-se entre els llençols i començar a somiar.

"Una jove parella estirada al llit es parlaven entre mirades ingènues.

Ella s'aferrava a la seva mà com una criatura amb por a la foscor. El seu desig era també pueril, volia la tendresa dels seus braços i els dolços petons dels seus llavis.

Ell sentia que havia d'abraçar-la suau i delicadament, com si tingues por de trencar-la en qualsevol moment. Desitjava el calor de l'amor càndid i innocent que ella li proporcionava i sense gairebé adonar-se'n, aquests gestos trivials, feien que la seva vida fos més feliç."


Era potser això el que ambdós entenien com a AMOR?