El viatge d'en Kid

Un relat de: Caragós

L'auditori era ple de gom a gom. El públic impacient. Els organitzadors, tan animats com sempre, es fregaven les mans de plaer al pensar en els beneficis que obtindrien amb l'espectacle d'avui. És clar, tot es podia espatllar en l'últim moment, com havia passat la setmana anterior, però allò eren casos aïllats i el dia d'avui era ideal per a que es dugués a terme la funció.

De les últimes files se sentien crits i xiulets, alguns cantaven velles cançons tradicionals, d'altres corejaven el nom del país i la capital, uns quants picaven de mans animats, tot per fer més agradable l'espera. Tot era a punt ja i sols faltaven els artistes... o seria un de sol avui? En tot cas això era el de menys, en canvi tothom es preguntava quin tipus d'espectacle tindria lloc. Els organitzadors eren els més impacients per satisfer aquesta curiositat, perquè en mitja hora haurien de començar i tenien el temps just per acabar d'arreglar els petits detalls, tal com ho volguessin els artistes. Per si de cas, en un racó hi havia instruments, en un altre disfresses, i més enllà diversos estris per a jocs de mans, però sempre hi havia algun que requeria rampoines especials i clar, els podria desfer tota l'organització de la funció sinó estaven preparats. Per sort, l'assessor del que disposaven era molt viu alhora d'aconseguir el que se li demanés, fins i tot allò del més peculiar, i sempre podien sortir del pas. Un d'ells recordava com feia unes setmanes, un artista s'havia entestat en que volia un conill de l'Equador per a fer-lo desaparèixer i no li servia cap conill autòcton ni de cap altre lloc, havia de ser de l'Equador. L'assessor en deu minuts havia fer quatre gestions i ja tenia el conill, tal i com el volia l'artista.

Quedava un quart i tothom estava cada cop més excitat. Perfectament comprensible, essent l'actuació l'únic entreteniment que podien tindre a la setmana els vilatans després de la seva jornada de treball llarga i monòtona. Esperaven aquell dia com si fos la seva salvació, i potser ben bé ho era, ja que els aquelles actuacions els omplien ànima i esperit fent-los oblidar el tortuós dia a dia. Això sí, havien de passar un calor insuportable en aquella sala, però l'espectacle pagava la pena i sempre els sorprenia i en algun cas, fins i tot els instruïa.

Del fons s'acostaven dos nois. "Per fi!" pensaven els administradors "Cada cop es fan esperar més aquests artistes, i aconsegueixen el que volen, tenir-nos a punt d'un atac de nervis". Un era curt d'estatura i l'altre exageradament llarg, potser oferirien un número còmic? La gent aplaudia al seu pas i els ànims van augmentar al punt que tothom estava cantant.

-Em dic Kid i aquest és el meu company - va explicar el petit als organitzadors.
-Perfecte! Benvinguts! Què serà?

En Kid els va explicar que el què venien a oferir era un espectacle musical, de gran qualitat i que havia estat alabat arreu del món com a superb, genial i extraordinari. Els organitzadors entusiasmats els van demanar què necessitarien i en Kid respongué que el seu company precisava d'una cítara i ell, si no era demanar molt, una flauta de fang recent cuita.

Mentre posava el foc a punt en un temps rècord, la cuinera que havia fet cridar l'assessor pensava que es trobava amb el plat més estrany que li havia tocat preparar. Per què no demanaven que fes la feina un professional? Ella cuinava plats per menjar, no instruments. Però per la zona no hi havia cap constructor d'instruments que fos tan ràpid com ella a la cuina, i el temps era escàs. En un costat tenia les instruccions sobre com havia de construir la flauta i, sense cap problema, la va tindre a punt en set minuts i deu segons, ni més ni menys, va calcular l'assessor.

Per sort, en el racó dels instruments hi havia una cítara vella, que el company d'en Kid va trobar ideal. Així doncs, ho tenien tot a punt i la funció podia començar sense cap problema. Aquells dos nois semblaven segurs i prometien, això passava pel cap del més vell dels organitzadors. Tenia el pressentiment de que seria la millor actuació que tindrien en molts anys i, abans que sortissin a l'escenari els dos joves, se'ls va acostar, els va tocar l'espatlla i després de desitjar-los molta sort va dir que seria un plaer tornar a comptar amb ells en un futur. En Kid va respondre que ho tindrien en compte i que estaven profundament agraïts, sobretot amb la flauta tan perfecta que li havien aconseguit, en cap lloc els hi havien fet una d'igual, es notava que eren professionals. Vermell de galtes l'organitzador els va tornar a desitjar sort i els va saludar de forma fervorosa.

-Salut a tothom! - va cridar en Kid a un públic ple de goig - us venim a oferir un espectacle com no n'heu vist mai cap!

Tots van aplaudir i aclamar-los com si fos l'últim cop que ho feien. Que un artista fes una afirmació així volia dir que allò era seriós, que es trobaven davant de tot uns personatges. Era el primer cop que se'ls parlava així i estaven disposats a deixar-se impressionar.

Després d'una breu presentació per part d'en Kid, l'alt va començar a tocar la cítara i, realment, era un virtuós. Aquella melodia que feia sonar era una antiga cançó del país que sempre tocava l'orgull i la sensibilitat dels habitants. El van seguir corejant la lletra amb sentiment. En Kid ho admirava encantat, veient com havien sabut conquistar amb un bon començament el públic. No tocava, ni cantava, tan sols observava, i el públic, entonant, se'n va adonar tot curiós, preguntant-se quina funció tenia aquell personatge baixet que ho havia presentat tot. En Kid, alegre un cop més, es va adonar que havia arribat el moment al que volia arribar, i guinyant l'ull al seu company va alçar la especial flauta de fang i va començar a tocar.

Era el so més suau i deliciós que havien sentit mai tots, fins i tot el propi Kid. La cuinera havia fet bé la seva feina, tot i que l'artista era qui donava el toc final al so seguint la melodia de la vella cançó de forma perfectament harmoniosa amb la cítara del seu company. El públic es va adonar que estaven atrapats en aquella bella simfonia per a les orelles i van decidir respondre amb un nou aplaudiment retronador, després del qual van seguir cantant-ne la lletra amb més emoció i orgull que en cap altre ocasió.

Ningú desitjava que el tema acabés, però allò només era el principi i aquell duo tan peculiar tenien moltes més meravelles a oferir.

Moltes més.

En finalitzar el llarg primer tema, i després de més aplaudiments plens de força per part de l'alegre públic, en Kid i el seu llarg company es van preparar per a un altre número. Kid un cop més es va adreçar al públic per presentar el que segons ell era una de les peces més belles del segle, que havia compost un amic dels dos. Aquest amic tenia cert renom en el món de la composició, i estava completament segur que el públic reconeixeria el tema al moment. Una nova ovació va voler dir que estaven tots disposats a escoltar atentament el tema i gaudir-lo com a la gran peça que era segons Kid. L'artista va començar a tocar la flauta mentre ara era el llarg qui se'l mirava sense fer res.

Era cert, aquella melodia havia creuat el món i a tothom en cert moment de la seva vida li havia tocat el més fons de l'ànima. Deixant-se emportar un cop més, el públic es va posar a entonar la melodia sense lletra, ja que no en tenia, simplement per acompanyar i donar suport moral als artistes. El llarg, feliç i veient que ja li tocava, es va posar a seguir amb la cítara el seu company, creant per segon cop harmonies dolces i hipnotitzants que encantaven aquella massa fidel de gent.

A l'organitzador vell li queia una llàgrima, i es que el seu pensament havia estat cert. Sols dos temes, però es trobaven davant la millor actuació que havien tingut en molts anys. Llàstima que la norma establís que aquells dos joves només poguessin interpretar la mateixa funció un cop. Si volien tornar a actuar ho haurien de fer sota uns altres noms i amb un espectacle diferent, però era ben difícil que es repetís la bellesa d'aquest. Les maleïdes normes, pensava l'organitzador, i malgrat això sempre havien funcionat perfectament aquests espectacles, tant els bons com els horribles, el públic sempre en treia un profit, una distracció. Però aquells dos artistes eren sublims i sabien el que es feien, d'on haurien sortit?

Després de la peça del seu amic, els dos joves havien tocat un tema bastant animat que havia fet moure el públic, de vella tradició popular, un altre de més lent, amb un text que va corejar novament el públic amb grans frases patriòtiques i una curta cançó on només sonà la cítara del llarg amb un virtuosisme que va commoure tothom.

S'anava acostant l'hora de cloure l'espectacle i Kid sabia que per acabar d'arrodonir-ho hauria de sorprendre el públic amb una última i efectiva mostra de genialitat. Sabia que no fallaria, tot ho tenia calculat des de molt abans que ell i el seu company haguessin començat a tocar. No era el primer cop que tornaven bojos a uns espectadors com aquells, i encara no havien acabat.

-Amics, s'acosta el final - va sentenciar en Kid - però no us decepcionarem, us tenim preparat un últim toc de força, i us agradarà!

Un altre cop una afirmació així, l'entusiasme estava desbordat, els aplaudiments no deixaven sentir res més. Qualsevol que hagués passat per fora l'auditori hauria pensat que quelcom havia explotat allí dins. I no, sols era un públic excitat.

-Pel següent tema, l'últim, cantaré per a tots vosaltres al ritme de la cítara del meu company. He de tenir en compte que els organitzadors volien censurar la cançó, degut a la lletra amb un fort contingut cristià. - va explicar amb habilitat en Kid.

Crits de passió es van començar a sentir entre la gent. Que els prometessin un tema gairebé prohibit els feia sentir poderosos. Els organitzadors, des del racó on ningú els veia, acabaven de veure la gran genialitat d'aquells joves. S'havien posat a la butxaca al púb
lic fent-los creure que els donaven quelcom que els feia més lliures. Tenien que ajudar-los a acabar de realitzar l'actuació, la més gran de la que podrien gaudir. Van fer vindre ràpidament l'assessor.

Quan en Kid i el seu company es disposaven a interpretar el tema, els llums es van apagar i l'auditori va quedar completament a les fosques. El públic va quedar confós i els joves artistes també, fins que van veure un dels organitzadors amb una llanterna que els picava l'ullet i llavors van comprendre.

-Són els organitzadors, que no volen que us toquem el tema! -va cridar en Kid - però s'equivoquen! El tocarem i més fort que mai, per a vosaltres, perquè us el mereixeu!

La passió, l'orgull i un goig rabiós es van apoderar del públic fent-lo sentir més ple que mai i van rebre aquelles afirmacions amb uns forts crits i aplaudiments. Les llums es van tornar a obrir i el llarg va començar a tocar la cítara mentre en Kid cantava aquell tema "prohibit". Al finalitzar el públic ho va agrair amb la més forta ovació que havien ofert mai a uns artistes, acabaven de viure la més gran actuació de les seves vides i estaven radiants. El mateix pensaven els organitzadors, que havien vist en aquells joves els artistes amb més genialitat i intel·ligència. Llàstima que mai ho poguessin repetir allà, però anessin on anessin, els organitzadors sabien que aquells dos deixaren contents a tothom.

En Kid va tancar els ulls per rebre els aplaudiments d'aquella massa agraïda d'espectadors. Un cop més havia aconseguit uns resultats perfectes. Podien estar ben orgullosos ell i el seu company, tot i que ni tan sols coneixia el seu nom, després de tant temps. La setmana següent ho repetirien, despertant la mateixa passió entre el públic en un lloc ben llunyà, i així cada setmana, repartint felicitat allà on anessin. I quan acabessin podrien tornar a fer una nova gira, amb un nou espectacle que haurien de pensar bé. Semblava tan poc real...però la seva vida era així. En finalitzar els aplaudiments, en Kid seguia amb els ulls tancats. Tot s'havia anat apagant, el show ja havia finalitzat.

Quan en Kid va obrir els ulls, li va semblar tot ben bé un somni.

Comentaris

  • Em sento orgullosa...[Ofensiu]
    Sariona | 27-11-2008 | Valoració: 8

    ... que et vingués la inspiració d'aquest relat a casa meva.
    El més impactant és que el Kid no sàpiga el nom del seu company, però estranyament, no sé per què, m'ha vingut al cap el nom d'un amic teu que fa la mateixa carrera que nosaltres. Serà que me l'imagino a ell?

    Petonets, carinyo!!

  • intrigant...[Ofensiu]
    llàgrimes de neu | 23-11-2008

    Hola!
    he trobat el teu relat per casualitat i m'ha encuriosit molt. He llegit els teus 3 relats i els he trobat molt originals. L'estructura, les idees, el plantejament... tot s'allunya molt dels relats i llibres que m'he llegit, i trobo que això té molt mèrit! També m'ha agradat el toc de fantasia que tenen, en un món que sembla tan "quotidià".
    Però el que m'ha cridat més l'atenció és que ets els primer autor que em trobo que només té 3 relats publicats, però pel que has comentat en l'explicació d'aquest relat, n'has escrit més que no tens publicats. Et semblarà una tonteria, però he pensat que et devies assemblar una mica a mi. (tot i que l'estil de relats que tenim és diferent, això sí).
    Només volia dir això, espero que no t'hagi molestat el comentari. ;-)

    fins aviat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Caragós

5 Relats

5 Comentaris

3423 Lectures

Valoració de l'autor: 8.33