Relat curt d'un llunàtic

Un relat de: Caragós

Ehem... hi havia una vegada... espereu, millor, tot va començar...no, temps era temps... ais...PROU!
Començarem així: Res mai es el que sembla i res sembla mai el que es...
La petita Wini mai havia volgut semblar res, ni tan sols ser ningú. Mai s'havia volgut divertir, mai havia volgut tindre amics...mai, mai, mai...
Tan sols un simple amic, que segons ella s'amagava en una petita caixa que sempre duia amb ella i que carinyosament anomenava "el llunàtic". Bé, quan es tractava d'una nena de 7 anys tothom ho trobava divertit i graciós que pogués creure que tenia un amic dins una capsa, però quan va complir els 14 anys la cosa ja es començava a complicar. La capsa l'ocupava la major part del seu temps. Li contava un conte abans d'anar a dormir, li feia el peto de bona nit, i dormia amb ella, al mati li ficava unes galetes dins per a que esmorzés i se l'enduia al institut. Però clar, la cosa no acabava aquí. A les classes ella s'asseia sola i la taula del costat, endevineu per qui estava ocupada... la meravellosa capsa habitada pel misteriós "llunàtic". Com us podreu imaginar, això ocasionava el riure dels seus companys i fins i tot el insult per part d'alguns, però la petita Wini vivia en un mon diferent dels altres on l'únic que importava era el senyor "llunàtic". Els seus professors simplement no sabien que fer, i els seus pares ja ho havien provat tot. Van decidir que esperarien que ella mateixa es canses d'aquest joc. Però la cosa va sortir de mare una tarda d'estiu. Petita Wini amb la seva capseta estaven passejant pel parc quan es van creuar amb en Willi, un "company" que havia intentat amargar moltes vegades a la Wini. Al veure-la passejar innocentment amb la capseta va decidir que sabia com enfurismar a la noia. Ràpidament en willi va prendreli la capsa a Wini i va sortir corrents. La petita Wini es va posar a cridar i plorar fortament dient-li que li tornes la capsa o se'n penediria. En Willi no va fer cas de l'advertència, cosa de la qual, tal com Wini havia dit, se'n va penedir segons mes tard quan va sentir un cop fort en mig del seu cap. La petita Wini va agafar la capseta i se'n va anar deixant l'inconscient cos de Willi en mig del parc. Unes hores mes tard els pares de willi es van presentar a ca la Wini dient-li que es disculpés pel que havia fet. Els seus pares també li van demanar, però ella simplement els va dir que el noi s'ho havia buscat i que a més ella no havia estat qui l'havia colpejat. Quan li van preguntar qui havia estat va dir amb una veu suau :
- El llunàtic.
Aquell mateix dia els seus pares van decidir dur-la a un psicòleg. La teràpia no molestava a la noia, sinó que li agradava parlar amb aquell doctor, i es van passar setmanes parlant de diferents coses fins que l'home va decidir tocar el tema de la capsa. Tan llesta que havia trobat a la noia en molts aspectes i ara parlant de la capsa la veia com una nena estúpida. Ella parlava amb convicció del seu amic llunàtic i fins i tot li explicava al doctor suposades anècdotes que havia passat amb el seu suposat amic. El doctor fart de tanta estupidesa infantil va decidir que acabaria amb l'historia i li digué a la noia que obriria la capsa per veure el seu estimat amic. La petita Wini es va aferrar a la capsa dient que no, que no ho fes, que només ella el podia veure. El doctor li prengué la capsa i a pesar dels plors de la noia la va obrir. Quan la infermera va entrar per preguntar-li al doctor quan acabaria la visita el que va veure simplement era un monyó de sang que sortia del lloc on hauria d'haver estat el cap del doctor. A les seves mans hi havia una capsa oberta i al terra plorant la petita Wini. Quan la policia va vindre i li va preguntar a la noia que havia passat, ella va respondre plorosa:
- El llunàtic s'ha escapat.

Comentaris

  • Contraposició[Ofensiu]
    Sariona | 11-11-2008 | Valoració: 8

    Hi ha molta contraposició la dolçor de la nena amb la violència del Llunàtic, i potser per això sobta tant que el final sigui així i li dóna el factor sorpresa que tota història necessita.

  • quina por![Ofensiu]
    Xolnir de Groc | 04-11-2008

    Comences, i et dius, ostres no pot ser un començament tan... però m'has enganxat, mira quina gràcia.
    I me l'he llegit d'una tirada, el relat.
    Hi ha algun detall a repassar, i potser ens caldria veure una micona més al llunàtic, però et fas creure, i acabes pensant que el llunàtic hi és dins la capsa... sempre ens quedarà el dubte, i aixó està molt bé.
    Els llunàtics del meu món no són físics, són esperituals i tangibles, que poden fer mal vaja, i potser el teu també ho és.

    Podries fer-ne una continuació, però potser no cal, un relat estil Poe fantàstic.
    Felicitats!

    Xolnir

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Caragós

5 Relats

5 Comentaris

3401 Lectures

Valoració de l'autor: 8.33