Heus ací els versos que m'inspiraren, en bona mida, el poema, a mode de prefaci en diferit:

"O barco vai e não sei para onde,
Que fresco o teu sorriso está,
Ah, meu amor, e o que ele esconde!
Que é do sorriso, da outra?
(...)
Dá-me as mãos, a boca, o teu ser.
E fa¢amos desta hora un resumo
Do que não poderemos ter.
Nesta hora, a única
Sê a outra."

FERNANDO PESSOA

Molt bona expressió, i grans metàfores com la del document d'identitat granera i la de la tomba profanada. M'has entretingut una estona i, al remat, la literatura no va d'això?

Tot i que el desenlla'¢, en part, es veia a venir -que el llibre de Carr, tan car d'aconseguir, seguiria fil per randa el misteri dels textos que presumptament s'autodestruïen (no sé per què però la imatge m'ha evocat els papers confidencials que l'inspector Gadget solia rebre, digue'm "cartoon- vintage"!) i que n'Eco descrivia, m'ha semblat un relat interessant.

Molt enginyós: dinàmic, i d'un humor àgil!

Això sí que és, ben bé, allò que en diuen ratllar-se. I, a sobre, amb estil!

Felicitats mestre! Seguix enfilant-te per aquest món dels mots.

"Penges d'un fil, ja veus, que fràgil sembles...
Fins i tot, com la suor, et vessen les lletres,
la llenya necessària per encendre el foc. "


Meravellosa la primera estrofa. La resta del poema es desunfla un poc. Tot i això, ni que siga pels primers versos -magistrals i evocadors- et mereixes una bona puntuació.

fer prosa poètica, i de la bona. Concretament hi ha uns poc veros verament delitosos:

"de fet, això és senzillament
la vida: un camp de batalla per habitació,
el cafè en forma d'aroma per començar,
la terra molla i el camí que embruta els peus,
el sol que reclama implacable la seva presència
i aquest caminar al teu costat."


Avant!

Els socialistes utòpics, si alguna cosa tenien era imaginació. Però la Icària de Cabet no era pas cap paradís: havia censura prèvia de qualsevol tipus de publicació, els pensadors treballarien en tallers nacionals (institució que, en la realitat, creà Louis Blanc l'any 1848), annul·lant així la seua esfera individual, havia una única llengua oficial, etcètera. A més s'establia la prohibició de parlar-los d'afers religiosos als xiquets fins que assolisquen els setze anys, quan un filòsof els introduiria a totes elles. Permetien, això sí, la llibertat de culte.

El moviment cabetià, com bé has apuntta, estigué farcit de`querelles internes: una escissió fundà una colònia alternativa, a Chentelham (Anglaterra) que féu fallida l'any 1864.

Podriem ressaltar la divisió i el fracàs com a trets del destí del cabetisme.

És curiós com el Principat de Catalunya sempre ha estat a l'avantguarda del moviment obrer (Monturiol, la Setmana Tràgica del 1909, la força de la CNT -cometent abusos anticlericals - als inicis de la Guerra Civil, el PSUC als anys setanta, etc.)

La clau de l'anorreament ràpid dels utòpics (el comte de Saint-Simon que derivà en un industrialisme radical ultracristià i sectari amb "Nou Cristianisme" -1825-; els falansteris comunals de Fourier, les comunes d'Owen, els Tallers Nacionals de Blanc o la Icària de Cabet, entre d'altres) fou la seua dispersió (organitzativa i geogràfica) i la seua visió diguem-ne idíl·lica de l'ésser humà -a l'estil volterià-, del "bon salvatge", que els dugué a pensar que era possible bastir l'harmonia social. Els mancava la consciència de classe, de classe obrera. Per això quan Marx i Engels la desenvoluparen el moviment obrer donà un salt avant qualitatiu enorme (Revolucions de 1848, AIT -1864-76-Comuna de Paría-1870- , etc.).

Bon relat. La història cal conéixer-la!

Bon relat. M'agraden les introspeccions filosòfiques (tot i que jo no n'entenc, gaire, de filosofia) sobre l'identitat humana. Certament has fet un bon quadre de la nostra veritable natura. Som molt més febles del que ens creiem.

Allò que més m'ha agradat (inclús confesse que m'ha fet somriure) ha estat referent a les possibilitats reproductives autònomes de l'ameba i els caragols. Ningú podrà negar-los el seu utilitarisme.

Bon paral·lelisme entre els humans i els arbres.
La primera estrofa m'ha agradat, i molt.

Li done tota la raó al follet de la teua història. Al remat, què eren els nostres amics abans d'ésser-ho? Desconeguts, clar.

Bona reflexió.

Certament has reflectit ben bé el delit diari d'anar " a fer nona". Quan dormim entrem en dreceres estranyes, la foscúria de l'inconscient se'ns obri i es fa present. I no controlem res.

Endavant dormilegues!

Llegir-te és cloure els ulls i vore. Has ambientat molt bé el moment.

Una vegada més quan creia que la història s'enfilava envers una fi plàcida va i em sorpre'ns capgirant, per complet, la situació. Una cega que coneix els colors!

Bona fusió de mar i desitjos. Sols dir que divergim pel que fa als ulls: a mi m'agraden verds com maragdes.

Ara mateix visc immers en un fum d'activitats (preparé com millor puc oposicions, realitze cursos presencials i a distància,etc.) i tinc ben poc temps per a relaxar-me i escriure. Per mi la tranquil·litat i pau interiors, en silenci estricte o escoltant belles cançons són el context ideal per imaginar històries i enquadrar-les en versos. Ara per ara caic esgotat ben prompte. Quan el nivell de saturació davalle miraré de fer, i penjar,alguna cosa.

Una encaixada i un bes!

No sé per on començar.

En primer lloc, és encoratjador vore com cada dia som més els valencians que bambem per RC escrivint relats, versos i assajos en el nostre català -genuí i menystingut.

A més, conrear el gènere de la ciència ficció i situar la història en escenaris valencians (el cap i casal, Alboraia, Puçol, etcètera) és d'agrair puix que no n'estem, de sobrats, de ficció en català i en clau valenciana.

Per últim el gir final és sorprenent. Qui anava a pensar que l'aparent víctima (Guillem) era, en realitat, el botxí. I, damunt, ni més ni menys que un soldat satànic. Sublim...

P.D: Es nota que coneixes València. El quiosc aquell serà l'1x2 veritat? Jo vaig estudiar per allí, amb el tramvia, l'A dónde vamos?, i companyia. Què gran, Benimaclet!

Que no ens abandone mai, la memòria. Sense ella sols som un munt d'ossos, fluïds i carn, complexament mesclats.

Magnífic!