Al blau del meu cel

El teu poema conté unes quantes bones definicions d'aquell sentiment amorós que hom no encerta de vegades a descriure:
"Dinamita revestida
d'aparença inofensiva" ...
"Bressol que m'ensenyà a sentir
brètola que després fa patir"...
flama que em du a somriure.
El primer amor ha trobat en els teus versos el seu recer!

Es clar que tant el primer com el darrer, tots els amors comporten dolor quan hi ha pèrdua... Al menys, aquesta nit! Però aquell que va suposar el despertar sentimental té connotacions especials.

T'envio una abraçada blava,
Unaquimera

Potser tingues raó en això de que seria millor redactar en tercera persona però, com que quasi tot el que escric està basat en vivències personals doncs ho escric en primera persona. Miraré de penjar algo en el temps que tu planteges. Gràcies per opinar. Ah, i persuposat que em llegiré el teu relat i diré la meua. Ens veiem!

És un poema amb molta força, un cant emocionant amb imatges brillants. Imagino l'home de la teva bio recitant-lo ...

Però ...

Veig que no t'interessen les reflexions sobre el temps ... Probaré amb la rima ... Crec que la rima agramatical (vull dir rimar paraules de diferents categories gramaticals) dona fluidesa al poema. A "El Carter de Pablo Neruda" reflexiono sobre això ... M'agradaria saber la teva opinió ...

Gràcies per compartir aquests poemes amb nosaltres.