L'expedient Alboraia

Un relat de: vadebo

-Passe inspector Ferran, gràcies per vindre de seguida. Per favor, sega vostè en aquesta cadira i escolte atentament perquè anem a necessitar dels seus coneixements per a resoldre aquest cas- Va dir-li el comissari mentre romania segut en la seua cadira amb cara d'afectació.
-Però, aquest home està ple de sang!- Va exclamar l'inspector.
-No passa res, tranquil, no es seua. A més, ja l'ha vist adés el metge de l'ambulància i està perfectament. Només li han donat un ansiolític perquè es tranquil·litze un mica.
-I ara, senyor...Guillem. Asserene's, respire fons, i conte'm tot el que ha passat avui sense escatimar cap detall- Digué el comissari després de cercar el nom del testimoni entre els fulls de l'atestat. La sala es quedà en silenci, només s'escoltava el soroll d'una cinta que es rebobinava dins la gravadora manipulada per l'ajudant del comissari. L'agent que havia acompanyat l'inspector, després d'assegurar-se que la porta estava tancada es va quedar dret en un cantó de la sala.
-Comissari Romeu! Entre en raó! Abans de continuar és necessari que un metge examine aquest home. Encara té en els braços ferides que no han sigut convenientment curades. I a més, mire'l bé, fa cara d'estar trastornat, sota un estat de xoc emocional. En aquestes circumstàncies la seua declaració potser que només siga un munt d'incongruències inútils. Deixe que es canvie tota eixa roba mullada de sang, que es dutxe i després que l'examinen el pot interrogar.
-No! No ho entén! Acaben d'assassinar a tres dels meus agents, un d'ells era neboda meua, i a un tipus ple de tatuatges que encara no hem pogut identificar. Les pistes que ens pot donar aquest home són fonamentals per a actuar amb la major eficàcia i rapidesa. Probablement per ahí fora tenim solt un assassí en sèrie. Així doncs, és absolutament necessari continuar amb l'interrogatori i veure si podem traure quelcom de profit de la declaració del testimoni. Comence a parlar senyor Guillem! Amb tots els detalls!- Va cridar el comissari fora de si.

L'ajudant del comissari polsà la tecla play i deixà la gravadora damunt la taula. Guillem va encollir les cames, descansà els talons sobre la vora del seient i es va arrupir en posició fetal. Tenia fred; sentia sobre la pell la sang refredada que mullava tota la seua vestimenta plena d'esgarrons. Per això, agafà la manta que li havien deixat, s'embolicà amb ella i es quedà fet una pilota sobre la cadira. Començà la seua explicació amb veu tremolosa.
-Quan aquest matí va sonar el despertador, jo ja portava una bona estona despert mirant la làmpada del sostre. Havia tingut durant tota la nit un somni intranquil i, sincerament, em trobava una mica nerviós. M'envaïren molts dubtes i mentre em prenia el desdejuni rumiava si seria una bona idea passar el diumenge amb l'Empar. Però és que ella el cap de setmana passat, en el pub, va mirar-me amb uns ulls tan estranys i expressius. Hauria passat tantes hores davant l'espill per a anar tan arreglada. I em va parlar a cau d'orella amb unes indirectes tan evidents sobre la seua predisposició a tindre una cita amb mi. Que en aquell moment vaig considerar una ofensa per a una amiga de tants anys, perquè ens coneixíem des de la guarderia, no proposar-li-ho.
Sí, ara me n'adonava, ella va conduir-me fins a on va voler i com un xiquet enganyat per un adult a la fi vaig proposar-li el que volia escoltar; "Vols que quedem el cap de setmana vinent?". Empar, que des de l'adolescència m'havia refusat incomptables vegades, ara volia tindre una cita amb mi! Em preguntava els motius d'eixe sobtat interès, perquè havíem perdut pràcticament el contacte des que ella va aprovar l'oposició a policia nacional fa tres anys. No tindria cap altre pla millor per al diumenge? No ho sé, però tampoc no m'importava, la veritat. Ella sempre havia estat un somni inabastable per a mi i avui anàvem a passar tot el diumenge junts! Compren ara per què no vaig poder dormir anit?
Al principi tampoc no vaig entendre la seua insistència en trobar-nos a tres carrers d'on ella vivia; en la porta d'un supermercat que està en el baixos de les finques noves de Benimaclet, eixes que vorejen els camps d'horta. Arribí a l'hora justa i al poc la vaig vore aparèixer pel cantó, sempre ha sigut molt puntual. Vestia amb vaquers ajustats i una brusa blanca, portava una xicoteta motxilla de pell penjada a l'esquena i amagava els ulls darrere d'unes ulleres de sol. La vaig trobar esplèndida. Caminava per la vorera amb la mirada fixa en l'altre cantó i amb un pas molt accelerat, fins el punt que, quan va arribar prop del cotxe va semblar-me que anava a passar de llarg. Però de sobte feu un gir de noranta graus, accelerà més encara, obrí la porta i entrà al cotxe. A través de les finestretes feu una ullada al seu voltant; és quasi segur que ningú l'hauria vist pujar. A més, la gent acostuma a eixir més tard de casa els diumenges pel matí.
-Hola- Va saludar-me al cap d'uns segons, després de girar-se a mirar-me. Jo havia fixat la vista en el comptaquilòmetres, una mica xafat pel que estava veient.
-Hola. I no estaries millor si et llevares la motxilla?- Evident, perquè estava clavant-se-la a l'esquena.
-Ah! Sí, clar-. Va respondre encara desconcertada per l'estupidesa que havia fet. -Ens n'anem ja. Val?- Va dir-me, donant-me preses per a desaparèixer el més prompte possible d'allí. Em vaig sentir realment agraviat pel seu estrany comportament, però no vaig dir res perquè la veia molt nerviosa. Per a eixir del barri vaig recórrer el carrer on havíem quedat i després vaig girar a l'esquerra per a cercar l'avinguda d'Emili Baró
-Pots girar pel carrer de la dreta? On està el quiosc.
-No. Per ací és més ràpid-. Li vaig contestar. I era cert, a més, desconec els carrers de la nova zona que han edificat. En l'encreuament amb Emili Baró hi havia un munt de gent al costat d'un autobús, probablement se n'anirien d'excursió. En vore'ls, Empar es va ajustar les ulleres de sol i se les va apegar el màxim possible a la cara. Quan passàrem per davant del grup es va arreglar els cabells tirant-los cap avant, cobrint-se la cara per complet. I quan el deixàrem arrere, aleshores, se'ls va recollir en una cua i els va subjectar amb una pinça que havia tret de la motxilla. Malgrat esforçar-se en aparentar naturalitat, només va aconseguir deixar-me molt clar que no volia ser vista amb mi.

-Comissari, ací té les primeres fotografies. De seguida tindré la resta- Va dir en veu baixa un agent, que havia entrat de forma sigil·losa en la sala per a deixar un sobre damunt la taula.
-Què opina de tot açò inspector Ferran?- Li preguntà el comissari després d'escampar les fotografies i de formar amb elles un mosaic que ocupava la banda dreta de la taula.
-Mare de déu!...Veu açò? Tots tenen la mateixa ferida al coll, com una puntada de llança que els ha seccionat per complet la jugular; una mort segura. Hauria d'examinar els cadàvers de prop i també l'escenari del crim, per veure si hi ha alguna senyal o marca distintiva d'una secta satànica en concret.
-Què són exactament aquests símbols?- Continuà preguntant el comissari per a aclarir els seus dubtes.
-Aquest símbol en forma d'estrela és el bafomet, el pentagrama invertit típic dels satanistes. L'utilitzen en les seues misses negres per a conjurar el dimoni i poder comunicar-se amb ell. Durant aquestes litúrgies macabres agafen pollastres o cabres i després de sotmetre'ls a un ritual els degollen en una ofrena de sang per al seu senyor Satanàs. Quant el triple sis podíem dir que és l'equivalent a la signatura del maligne. I pel que fa a aquest llibre que han arreplegat a l'escena del crim; diria que és un compendi de pregaries i conjurs escrites en llatí, ho hauríem d'enviar a traduir.
-Fa dos mesos, prop de Port Saplaya van trobar dins d'una sèquia un llaurador que havia patit la mateixa mort, tenia la mateixa furgada en el coll. Potser que tinguem una secta satànica operant a València?- Va afegir el comissari.
-No ho crec. En els últims mesos no hem registrat cap indici d'activitats de sectes.
El comissari Romeu va mirar de nou les fotos del cadàver de la seua neboda. Estesa a terra en mig d'un toll de la seua pròpia sang, el seu rostre amb els ull oberts encara dibuixava una rígida expressió de pànic. Ell s'estimava molt l'Empar, mai va imaginar que aquella xiqueta que seia als seus genolls acabaria sent policia a les seues ordes, i menys encara que poguera tindre un final com aquest.
-No em puc creure que els meus agents...que la meua neboda, estiguera ficada en aquesta merda! Continue Guillem!

-Després anàrem a Puçol. Estiguérem passejant per un mercadet, una fira medieval, fins que es va fer l'hora de dinar. La notava molt rara, caminava molt atenta al seu voltant, com ho fan els guardaespatlles, com si l'amenaçara algun perill. Quasi no parlava i li costava mantindre qualsevol conversa amb mi. Quan es va fer l'hora de l'àpat anàrem a un restaurant de la platja, va triar un a on ja no cabia més gent i no es llevà les ulleres de sol ni per a dinar. Llavors ja no vaig poder contindre'm; li vaig preguntar si es penedia d'haver quedat amb mi i si volia tornar a casa, que per la meua part no hi havia cap problema i tampoc no m'era necessària cap explicació. Ella em va dir que no era eixe el motiu; havia passat una mala nit i es trobava una mica fatigada.
Altre agent va picar a la porta i entrà. Es va aproximar al comissari i en veu molt baixa, perquè no se n'assabentara l'interrogat, li va dir:
-Els primers anàlisi confirmen que la sang que banyava Guillem Palomar no és humana, és d'animal, probablement d'orige boví. I en l'escorcoll del seu pis només hem trobat cinc grams de haixix, cap arma ni res més que puga considerar-se sospitós. Tampoc no tenia cap ordinador. Comissari, hem entrat al pis sense orde judicial, no he pogut localitzar el jutge.
-D'això
ja m'encarregue jo. Continuen amb la investigació i mantinga'm informat de qualsevol novetat...I què va passar després Guillem?
-Després, Empar em va convidar a fer-nos una copa en una alqueria situada en el terme d'Alboraia, entre els camps de xufa. Recorde haver estat allí fa ja molts anys, per Pasqua, quan anàvem tots els amics i amigues en quadrilla a menjar-nos la mona i a jugar a la corda. Em va sorprendre molt la seua proposta: els dos sols, en aquella alqueria aïllada... per uns moments vaig pensar que volia sexe amb mi i que per això havia estat tan nerviosa durant tot el matí. Però tan bon punt vaig creuar la porta va empentar-me per darrere mentre em feia la traveta i vaig caure de morros. Després va clavar-me els genolls a l'esquena per a immobilitzar-me mentre m'emmanillava. Al principi vaig deixar-me fer, pensant que es tractava d'un joc de tipus sexual de l'Empar. Però vaig escoltar altres veus i aleshores vaig cridar-li; "Empar però què està passant! Quina broma és aquesta?" Algú em va xafar el cap perquè que no em moguera mentre altres dos em lligaven les cames enrotllant-me una corda des dels genolls fins als turmells. Acabaren i em soltaren, vaig quedar immobilitzat en terra, només podia moure'm si m'arrossegava com un cuc. Amb molt d'esforç vaig fer-me la volta i els vaig veure als tres; l'Empar acoblava un carregador en una pistola, altra xica m'encanonava amb una escopeta i un tipus corpulent començà a pegar-me puntellons mentre em cridava; "Mou-te cap allà, vinga!". "Empar! Empar! Què està passant?" Li vaig cridar, però ella no m'escoltava i va encanonar-me amb la seua arma. Espantat, comencí a reptar cap a on ell em deia. D'aquesta manera vaig entrar en una habitació amb les finestres tancades i pobrament il·luminada per una bombeta de llum que penjava del sostre. Uns plàstics cobrien completament el sòl, també les parets fins a una l'alçaria d'un metre i es sostenien amb cinta adhesiva. Aquí em va entrar pànic, cridí a Empar una i altra vegada, li preguntava el perquè de tot allò, però ella no em feu ni cas i continuà encanonant-me amb la pistola. Va ser aleshores quan va entrar un home amb tatuatges en la cara i vestit amb una bata negra. Portava dos poals.

-Un moment Guillem. Confirme'm si són aquestes les persones que estaven allí- Va interrompre el comissari i va fer lliscar per damunt la taula les fotos del altres dos agents assassinats i el de l'home encara sense identificar.
-Sí, són ells- Va afirmar Guillem amb llàgrimes als ulls.
-I el pentagrama que apareix dibuixat a la paret i els tres sis gravats a la porta. Ja estaven quan vosté va entrar a l'habitació?- Va preguntat l'inspector Ferran, mentre li assenyalava el pentagrama en una fotografia.
-El pentagrama ja estava dibuixat, el triple sis no ho recorde- Va respondre Guillem sense poder contindre el plor.
-Tracte de calmar-se Guillem, és imprescindible que ens ho conte tot- Tractà de tranquil·litzar-lo el comissari.
-Aleshores el tipus corpulent va posar-me una pistola en el pols i va cridar-me; -"Depen de tu! Açò pot fer-se curt o molt llarg. Qui és el teu contacte a València? Qui és? I a on estan amagades les xiques? A on estan els clubs? Són els de Gandia?"-. Jo no sabia de què em parlava. A quin contacte es referia? A quines xiques? A quins clubs? S'havien equivocat de persona!. -"No sé de què em parles! Esteu bojos, solteu-me per favor!"- els vaig cridar. Però no va servir de res; mentre Empar i l'altre em subjectaven en terra, l'home de la bata va traure un ganivet. Pensí que anava a clavar-me'l, però va fer-me aquests talls que pot veure'm a les galtes. Després agafà els poals plens de sang que havia entrat i els va abocar damunt de mi. Em va mullar completament mentre pronunciava paraules en un idioma estrany. La sang estava freda, amb qualls, molt salada, repugnant, m'ofegava; fins i tot vaig vomitar. Llavors, vaig escoltar com l'altra xica li preguntava a Empar: "Açò és necessari?", però ella no va respondre, ni la va mirar, estava com posseïda.
A continuació, el dels tatuatges agafà un llibre i començà a llegir-lo, el final de cada frase el repetia tres o quatre vegades. Mentre llegia li donà a l'altre tipus una mena d'assot curt i gros, amb unes lletres gravades, eixe que té damunt la taula, i començà a fustigar-me. Jo cridava tan fort com podia, demanava auxili, els insultava, em retorcia de dolor mentre m'arrossegava en un mar de sang tractant de fugir de les fuetades. Aleshores, durant uns segons va parar d'agredir-me i exclamà: "Empar! Espere que sàpigues què estem fent!". "Ara no et pares! Continua! Més fort!", li va cridar ella. El sacerdot, o el que fóra el de la bata, acabà de llegir, es va girar i amb les palmes de les mans començà a tocar les puntes del pentagrama dibuixat en la paret. L'altre bèstia continuà turmentant-me amb l'assot i insistia; "Les xiques! A on les teniu amagades! A Gandia? A Sagunt? Dis-me quins són el clubs! ". Mentrestant Empar i l'altra no deixaven d'apuntar-me amb les armes... Jo cridava; "Empar! Empar!" I ja no recorde més, crec que vaig perdre el coneixement.

-Doncs, li contaré jo què va passar després. Uns ciclistes ens van avisar. A vosté l'han trobat inconscient a la porta de la casa. I als altres quatre, morts dessagnats dins d'aquella habitació amb plàstics. Mai en la meua vida havia vist tanta sang, des de fora de l'alqueria es podia olorar. Algú els ha tallat la jugular amb una punta afilada o un ganivet o algun instrument similar. I suposem que sense poder defensar-se, perquè només hem trobat un tret en una paret de l'habitació. Però explique'ns...Com va trencar vosté la cadena de les manilles i es va deslligar la corda de les cames? Com va eixir fora de la casa? És clar que el van ajudar. Van ser els membres de la seua organització? De la seua secta? A quines xiques es referia l'agent? Què fan amb elles? Les prostitueixen? Les sacrifiquen? Trafiquen amb òrgans humans? Diga'm quins són els seus negocis! Què collons feia allí la meua neboda! Quina és la veritat de tota aquesta història!- Va cridar el comissari amb el rostre desencaixat.
-Li jure que no sé de quines xiques em parla! Jo només sóc un operari de manteniment! Tot açò és una equivocació! S'han equivocat d'home! Jo no recorde res, només quan em va reanimar el metge. Vull anar-me'n a ma casa!- Va dir Guillem cridant i plorant desconsolat com un xiquet.
-Vosté es va a quedar ací! Encara queden moltes preguntes sense resposta! Què opina inspector?
-Per favor comissari, tranquil·litzes una mica. Ara mateix estic com vosté, fet un embolic. No si estem davant d'un ritual de satanisme en el que Guillem anava a ser sacrificat o si es tracta d'un despietat ajust de comptes entre bandes o...no sé què pensar. Permeta'm examinar el cadàvers, l'escenari del crim i totes les proves recollides. Desconec el significat dels tres talls horitzontals i verticals que li van fer en la cara a aquest home, ni si tenen quelcom a veure amb un ritual satànic. Tampoc no havia vist mai un assot com aquest i amb aquesta estranya inscripció en llatí que no sé transcriure. Tot açò és nou per a mi. Deixe'm consultar-ho amb alguns col·legues, analitzaré totes les dades i li faré un informe el més ràpid possible. Li ho promet.

-Necessite un descans! Anem a fer una pausa de deu minuts per a un café. Carles, telefone a autòpsies i a veure si poden avançar-li alguna informació de relleu- Va dir el comissari al seu ajudant. Aquest va parar la gravadora i isqué de la sala. Al mateix temps, el subcomissari Albert va entrar corrent per la porta.
-Romeu! El seu nebot ens ha obert la porta del pis d'Empar perquè férem l'escorcoll. He trobat aquests llibres amagats darrere d'altres en una prestatgeria. Li'ls he portat perquè els veja, m'ha semblat que podien ser claus per a esclarir aquest cas. També he trobat amagada al fons d'un armari aquesta caixa de bales amb punta explosiva. I un veí de la finca d'Empar ens assegura que un tipus molt estrany, amb tatuatges en la cara, ha dormit tota aquesta setmana en el pis d'ella- Va dir el subcomissari quasi sense alé.
-Amb tatuatges?...Agafe aquesta fotografia i pregunte-li si és aquest. Per favor, interrogue'l vosté personalment. Compte amb vosté Albert!- Li va dir el comissari després de donar-li una fotografia del tipus de la bata negra. En la sala d'interrogatoris es quedaren sols Guillem Palomar i el comissari Romeu. Començà a examinar els títols dels llibres i a fullejar-los amb ansietat. No s'ho podia creure: Mites i diables, La paraula del senyor de la foscor, Simbogia satànica, Exorcisme... Tots ells tenien línies subratllades amb llapissera i algunes anotacions als marges a les que ell no trobava cap sentit. L'últim llibre era un evangeli, el va obrir i d'entre les fulles va sobreeixir un foli escrit; era una carta dirigida a ell i a la resta de la família.

"8/9/2006. Estimada família.
Sempre us he estimat moltíssim a tots, no cal que us ho diga, vosaltres ja ho sabeu de sobra. Sent molt no haver pogut acomiadar-me personalment de cadascú de vosaltres; perdoneu-me. Espere que amb aquesta carta ho comprendreu.
Benvolgut oncle Fèlix, estimat comissari. Si has trobat aquesta carta en l'escorcoll del meu pis serà perquè avui de vesprada el meu pla haurà eixit malament i de segur que estaré morta, tots estarem morts. Quan l'acabes de llegir, entendràs perquè aquesta missió no podia dur-la a terme jo sola i com m'era de necessària l'ajuda de dos dels meus companys: els agents Alapont i Ferrer. No els podia contar la veritat; ells creuen que açò va a ser una operació extrapolicial per a acollonir al cap d'una màfia de proxenetes que introdueixen al país xiques menors d'edat procedents de països de l'est. I que per a espantar-lo de debò, representarem una escena realment aterridora. Insistisc, ells desconeixen el meu pla, però arribat el moment em seran indispensables.
No vaig recórrer
a tu perquè hagueres pensat que estava totalment boja. Açò és molt complicat d'explicar i de creure: és tracta del meu amic Guillem Palomar, és necessari matar-lo i aquesta vesprada ho vaig a fer. És un dimoni reencarnat en home, un representant de Satanàs en la terra i cal exterminar-lo. Ho sospitava des que anàvem junts a l'escola, quelcom en ell sempre m'ha aterrit. Aquesta vesprada, amb un ritual l'obligaré a transmutar-se, a mostrar-se tal i conforme és i aleshores el crivellarem a tirs. Així tindré la prova física del que volia demostrar, a més de tres testimonis que ho voran tot. No el puc matar mentre tinga la forma de Guillem Palomar perquè llavors estaria assassinant un ser humà.
Ja portava vigilant-lo aquests tres últims anys sense èxit. Però fa dos mesos durant un seguiment, amagada entre uns tarongers vaig vore com es transformava i matava un llaurador. Vaig tindre pànic i no vaig intervindre, però ho vaig fotografiar tot; la seua metamorfosi, com l'assassinava. El cas es que després la seua imatge no apareixia en les fotografies. No entenc perquè. Si jo fracasse, confie..."

Un soroll semblant al que fan les gotes d'aigua quan cauen sobre la fusta el va traure de colp del seu estat d'abstracció i va aixecar el cap. Però...Com ho havia fet aquella criatura? Com havia pogut atansar-se fins la taula sense fer cap soroll, sense provocar la més mínima lliscada? I Guillem, què havia sigut d'ell? No el podia veure. Perquè un ésser completament albí de pell fina i lluenta con la porcellana, una barreja de formes de boc i de rata penada, havia plantat les seues urpes damunt la taula i el mirava amb uns ulls grans i allargats de ninetes roges de forma el·líptica. Una mirada esgarrifosa, capaç de travessar-li les retines, de llegir els seus pensaments i fins i tot de furgar en els seues pors més amagades i multiplicar-les fins a l'infinit. Un cap de forma triangular es movia nerviós a dreta i esquerra a un pam escàs de la seua cara, com si estiguera decidint què fer amb ell. Mentrestant, per entre una filera de dents d'un color semblant al rovell, gotejava una bava molt fluïda que anava dibuixant una línia sobre la taula i els papers del l'atestat.
"No és possible!" Va pensar el comissari. Parpellejà, i després de tancar molt fort els ulls per a esborrar aquella visió, perquè no podia ser altra cosa que una visió produïda per l'estrès, els va obrir de nou. Però continuava allí! La criatura havia parat el vaivé del seu cap, obrí més encara les mandíbules i soltà una glopada d'alé en la cara del comissari. Un alé molt fred, inodor. En el temps que va durar el parpelleig del policia, havia desplegat una urpa afilada d'uns trenta centímetres semblant a la fulla d'una corbella. I que ara movia dibuixant xicotets cercles en l'aire prop del coll del comissari. El comissari Romeu va quedar paralitzat, incapaç de moure un sol múscul. De reüll va vore horroritzat com aquell ésser va baixar l'urpa fins la taula i sense cap esforç va gravar un profund sis, i després altre, i després altre.

Quan el subcomissari Alfred i els altres policies presents en l'interrogatori, visionaren la gravació de la càmera de seguretat per huitena vegada, encara no podien donar crèdit al que estaven veient. Arribats a un punt, Guillem Palomar desapareix, és difumina fotograma rere fotograma i es torna invisible. Després, la manta que el cobreix, a poc a poc s'infla en el buit mentre va adaptant-se a la forma d'una estranya i horrorosa criatura d'uns dos metres d'alçària. A la fi, la manta rellisca suaument per l'esquena d'aquell ser mentre dibuixa la forma d'uns bonys; quelcom semblant a unes escames. En l'instant següent el comissari alça el cap i es queda mirant al front, cap a la porta de la sala d'interrogatoris, però allí no hi ha ningú. Exactament set segons després, un cisell invisible comença a gravar damunt la taula tres sis, un darrere altre. I quan finalitza l'últim sis, el comissari Romeu cau a terra mentre un sortidor de sang ix intermitentment a pressió del seu coll impulsat per cada batec del seu cor. El policia tracta inútilment de parar l'hemorràgia amb les seues mans i obri la boca per a demanar auxili, però no pot cridar. Mentrestant, una força invisible trenca el vidre i arranca la reixa de la finestra que comunica amb un desllunat. Alertats pel soroll entren corrent dos agents pistola en mà i troben el comissari moribund estès a terra, en la seua cara es dibuixa una expressió de pànic que encara els provoca malsons per les nits.

Va ser l'ultima víctima assassinada d'aquella forma tan atroç. Les investigacions posteriors van durar més d'un any sense arribar a la fi a cap explicació racional. Encara continuen obertes, igual que continua vigent l'orde de recerca i captura de Guillem Palomar. No obstant això, ningun agent li dedica al cas ni un sol minut del seu temps. Tota la documentació i les proves recollides roman guardada dins d'una caixa de cartró en els arxius d'uns jutjats de la ciutat de València. Guardada, però no oblidada; tots saben de l'existència d'aquella caixa. Però cap valent no s'atreveix a obrir-la ni a llegir ni un sol paper, per si de cas la seua lectura torna a invocar aquell ens maligne i invisible protagonista del que és conegut per tothom com; "Expedient Alboraia".


Comentaris

  • La fantasia del teu enginy[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 26-03-2009 | Valoració: 10

    M'ha fascinat la manera que tens d'enganxar el lector a les lletres. Les descripcions i els diàlegs són excel.lents, i la trama està molt ben traçada. A més, al ser un relat llarg, fa pensar que el teu enginy arriba molt enllà. He admirat cada traç del relat.


    Sergi

  • Sí, xicon! Vergonya fora![Ofensiu]
    rnbonet | 16-03-2009

    Ja va temps que la vaig perdre. Una vespra de falles, fa sis anys, la 'penjada' del primer 'relat' a RC. I segueix, no tant de pressa com voldria, però els anys a les costelles pesen i ja estic prop del 'cap amunt i cap avall'.
    Bo, al que anava. Una història entretinguda, ben explicada -amb vocabulari precís i adient- i amb un 'tempo' de narració dosificat (cosa que fa suposar 'ofici' d'escriure. Que no és la primera, recollons! I que no ets un adolescent, també s'hi nota.
    Segueix en aquest lloc. Hi trobaràs de tot, com a una selva tropical enmig d'un desert. Talment com una gàbia de caragols lletraferits, esperant que algun d'ells 'cante' -o siga, 'triomfe' -òndia!!!- al caminoi pedregós de les lletres.
    Benvingut i... salut i rebolica!

    PS. Perdona que no puntue! Ja fa temps que no ho faig (això de puntuar, eh?)

  • Força Benimaclet![Ofensiu]
    vadebo | 04-03-2009

    Gràcies Rafael pel teu comentari. És cert que cada vegada en som més els valencians que perdem la vergonya i escrivim a RC.

    Perquè també és dificil (o impossible) trobar iniciatives valencianes d'aquest tipus.

    Sí, Tens raó, gran Benimaclet amb el Glops i altres indrets inspiradors.
    Ara ja sé que no camine sol per ací.

    Salutacions!

  • Fantàstic[Ofensiu]
    RFS1984 | 04-03-2009 | Valoració: 10

    No sé per on començar.

    En primer lloc, és encoratjador vore com cada dia som més els valencians que bambem per RC escrivint relats, versos i assajos en el nostre català -genuí i menystingut.

    A més, conrear el gènere de la ciència ficció i situar la història en escenaris valencians (el cap i casal, Alboraia, Puçol, etcètera) és d'agrair puix que no n'estem, de sobrats, de ficció en català i en clau valenciana.

    Per últim el gir final és sorprenent. Qui anava a pensar que l'aparent víctima (Guillem) era, en realitat, el botxí. I, damunt, ni més ni menys que un soldat satànic. Sublim...

    P.D: Es nota que coneixes València. El quiosc aquell serà l'1x2 veritat? Jo vaig estudiar per allí, amb el tramvia, l'A dónde vamos?, i companyia. Què gran, Benimaclet!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

vadebo

2 Relats

4 Comentaris

2109 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00