Desengany

Tothom a qui conec ( he afegit aquests tres mots per no caure en universalismes que segurament inclouen alguna excepció, algun ésser extraordinari, no sé si per sort o per desgràcia per a ell/a, que mai ha experimentat una situació semblant! ) ha rebut carabasses algun cop... i alguns tenen el cabàs ben ple!

Els teus versos desperten, doncs, l'empatia de qualsevol perquè, diferències circumstancials a banda ( hom pot fumar o mossegar-se les ungles, prendre cafè o una infusió, seure a meditar dins una cafeteria o empassar glopades a la vora de la mar... qui sap si sota l'allau de l'aigua! ), no resulta difícil evocar l'emoció descrita, el sentiment d'on vessa, l'esquerda per on mana el riu del desamor, per on suren com peixos morts la solitud, la incomprensió i la pèrdua...

En tot cas, és qüestió de memòria o capacitat d'oblit...

T'ofereixo una altra visió del Capvespre, com una carbassa... o un volcà que s'aboca a un mar de llàgrimes, fins que el plor neteja el rastre del dolor i la nit l'encalma.

T'envio una abraçada còmplice,
Unaquimera

Gràcies per llegir-me.
Jo ho deia pel temps verbal que has fet servir, el present, en primera persona.
Crec, és una opinió, que no arriba amb prou força al lector. Sap que allò no li passa a ell, és la història d'altri.
El meu relat és una reflexió sobre el temps i la persona del vers.

Amb molt de respecte, suggereixo. Desengany, per mi, és percebre i reaccionar davant un engany. I a vegades les emocions porten una certa càrrega enganyosa. Relat molt sensible.

M'ha agradat molt el teu poema, però hi ha un però i te'l diré aquí si tens ganes de llegir ...