Si us plau, disculpeu les faltes que sobren d'aquest relat.
Potser no em vaig adonar perquè vaig estar massa cansada quant vaig penjar el relat a la pàgina de relatsencatala.com o potser que el meu corrector va fer "el boig", no ho sé, els acabo de descobrir ara i em fan molta
vergonya, perdoneu el meu descuit! Onesivent

Una expressió dràstica d'una situació que malauradament pot passar!
Un curt circuit general, el coma mental i emocional, el "cablejat" definitivament creuat. Sembla que no queda electricitat per continuar, que? Doncs, la electricitat no té finalitat, li donem nosaltres i així amb totes les coses.
L'energia hi es perquè si. Quan de cop no hi es i abans hi era, alguna cosa falla. Pot ser l'impacte de la vida o la ma inexperta d'algú altre. De totes les maneres costa tornar a posar en marxa, el que sembla que s'ha parat.
Penso que el temps, si li deixem fer la seva feina pot ser de gran ajuda i hi posarà
algun sistema nou d'advertència contra el que no serà bo per un mateix. Sembla complicat i es tan fàcil equivocar-se. Després d'una fase com la que descrius, es desitjable de poder tornar a connectar amb un mateix, per tornar a respirar i prendre decisions lliures, per poder gaudir d'un bany de boires lluminoses d'un nou matí...
Una abraçada
Ones i vent

Estic llegint amb la ma al cor, com
per protegir-me d'un destí tan bé relatat,
el qual deixa a vegades tan poc espai a
qui s'hi troba que sembla exposat sense culpa ni remei, només amb la seva agonia, on una cosa mana a l'altre. Quina tristor que s'esvaneixi la lluna d'una vida infeliç d'aquesta manera i tan de bo que el destí tingui consideració amb nosaltres i ens deixi
espai per aprendre, per poder prendre mesures i tenir la visió necessària per donar l'esquena a les mancances de fortuna que d'aquesta manera deixin de ser sobrenaturals.
Es un compte tan autèntic que em costa desconnectar d'aquesta tragèdia tan profunda, seguint les pautes d'una bellesa
plena de pietat i tendresa. Et felicito!!
Ones i vent

Dona d'avui, dona del demà, una mena de bruixa que sap moure dintre del espai entre ella i el mon, esta dintre i fora a la vegada
i navega entre temps i intuïció, tota guiada per la bellesa del no ser, seguint el camí del veritable amor...
Una abraçada
Ones i vent

Estic assentada i escoltant la meva veu seguint les teves paraules narrant, sembla un relat d'un altre era, com l'aigua no para de murmurar i no te fi, em fa repetir començant amb les ultimes paraules, ensenyant-me la vida mateixa.

Ones i vent

Uff! Nena, quin capítol! Perdona que encara no t'he comentat els altres relats, sé que últimament soc una mica rondinaire
per fer comentaris, per això tinc una llarga llista de tot el que em queda per comentar. Aviat em tocarà continuar aquesta sèrie de relats, així començo amb aquest.
A part de la teva imaginació, m'encanta el contingut del capítol:" I l'arrogància
d'alguns va originar l'inici del pensament arquià i la divisió dins el planeta...
Genial! M'ho he passat molt bé llegint. Es nota que estàs ben documentada. Aquesta historia cada vegada es més interessant!
Una abraçada
Ones i vent

Gràcies pel teu comentari. Sento que estic
un xic atabalada per les preparacions d'un viatge. Tinc ganes de llegir coses teves, torno el dia 14. de Juny, salut!
Ones i vent

Moltes gràcies pel teu comentari. Volia contestar-te i sento que hauré de fer-ho quan torno el dia 14. de juny. Ara estic un xic atabalada per les preparacions d'aquest viatge. Fins aviat,
salut!
Ones i vent

Amb aquest suuupercomentari, moltissimes gràcies!!! M'ha fet molta il·lusió!!
Sento que ara estic molt atabalada per les preparacions del viatge i no puc dedicar-me, al que m'agradaria, per exemple comunicar amb tu. Llàstima! Torno el dia 14. després et faré algun comentari, preparat, veig que hi han moltes coses per dir.
Una abraçada forta
ones i vent

Perdona, quetzcoatl, acabo de tornar d'un viatge a Suïssa i estic preparant ja el proper. Primer et vull felicitar per aquest relat teu tan bonic. Desplegues amb la teva típica destresa de bruixa de les meravelles una cascada de paraules, que ressonen de vitalitat i de misteri i de seguida inviten al lector a respirar amb l'anima. Quant tingui un moment per fer el llistat dels meus relats favorits, aquest relat hi entrarà!
Sí son somnis meus, pot ser que m'he confós enviant els relats, el pecat hauria de ser al final de tot. Últimament escric els relats sovint en avio o anant en tren. Al que et refereixes últim, es un fet que m'ha passat, mirant un espectacle on participava un amic i em deu haver inspirat.
Una abraçada

ones i vent

Gràcies pel teu comentari tan maco
i per aquest relat tan preciós! Mmmhhh!
Ens aproximes el perfum d'un ambient
desconegut, com si es tractés d'uns vells
records nostres, un altre vegada estem dintre
del espai de la teva historia, gaudint
i respirem la relativitat del destí del desterrat recollit dintre de la bellesa del nostre mon.
Es una narració tota digne teva quetzcoatl!
Aquell home vell seguint "el camí de llet que la lluna vessava sobre el mar fosc" , sense comentari! Potser, vindrà dia que tornarà com a
home jove a la vora del mar i dels éssers humans?...L'has endevinat fantàsticament! Una abraçada,
Ones i vent

Ufff, se sembla una mica al estil Sartre, on l'angunia s'estén fins el més enllà del anima amb un xic de surrealisme català d'aquella bellesa plena de símbols de somnis mai somiats i plena de significat: ..."giravoltant d'un piló de pomes podrides al costat dels seus peus"...- una frase casi oració sobre el interminable drama d'una dona marcada per la seva situació de impossible realització coma tal..., moments interminables que ja han traspassat a un altre dimensió transformats en una realitat encrostada que serveix de presó separant a la persona d'ella mateixa. Encaminada per màgics costums del entorn controlador, empastifada per la ambigua moral d'una llar materialista i insensible...amb la seva lluita de dona jove perduda que només li queda pèrdua i dissipació...
M'ha commogut molt. Com pot caber amb tan poques línies un drama tan llarg i intens? Lamentablement sembla que es un destí comú per moltes dones. Et felicito, també pel teu llenguatge i de saber crear tants matisos!
Una abraçada, Ones i vent

Perdoneu, perquè es pugui entendre la poesia, s'ha de saber que aquest es el primer somni dels tres.
Ones i vent

Moltes gràcies pel teu comentari interessant
i generós! Potser tens raó amb el que dius, m'has fet pensar. Una resposta s' em ha ocorregut curiosament tornant a llegir
els teus poemes, sobretot els últims tres, plens de poesia i amor, d'abismes i de "vels grisos" que provoquen dolor. Crec que l'amor provoca felicitat. Crec que es eteri i no s'aferra a un objecte, més aviat surt d'un mateix i es una manera de viure que dona pau a tothom.
Aquest meu poema forma part d'una sèrie. Entre altres coses parla de la debilitat i foscor humana que pot tapar i espatllar l'amor; de la meva tristesa que sigui tan fàcil, que fins i tot era possible amb un amor que em semblava invencible. Després de haver-me tancat al mon durant dos anys per aquesta vivència
traumàtica intento tornar a obrir la porta però d'una manera atenta i pausada.
Malauradament a vegades les persones estem ple d'egoismes i de pors que dona entrada a la confusió, que ens fa voler definir o forçar el que no es pot definir, en canvi sovint no ens deixa reconèixer el que hi ha o el que es nostre en el sentit que forma part de nosaltres. De manera que el teu poema sembla descriure amb molta sensibilitat, el fet de no viure un lligam a fons, de perdre se en una rutina enganyosa una mica
descuidada, fins que les circumstancies de separació fan veure l' importància d'aquesta
relació. Llegint-te m'aporta moltes coses i gaudeixo de la teva profunda sensibilitat.
Una abraçada.
Ones i vent

Increïble, es un dels poemes més bonics
que he llegit mai! Si trobés paraules, però
per sort no en puc fer servir, així evito espatllar
el que esta per sobre de qualsevol
descripció. Només em queda a dir:
"Aquest relat es una joia extremament selecta,
enhorabona!" Una abraçada.
Ones i vent