Epíleg

Un relat de: Mon Pons

Ella i la seva progenitora seguien parlant en silenci sota l'ombra d'un cel espès. De tant en tant, la quietud es trencava, com dues notes prolongades en un mateix instrument musical, simultàniament. A poc a poc, mesurant les paraules mudes, rescataven fragments de la quotidianitat damunt el marbre blanc de la taula del jardí. I els dies i els anys passaven quasi imperceptibles, només embolcallats per les estacions i dels grocs dels estius que anestesiaven als vells records adormits. I sempre més continuà així...

La frase: "Le goût perverse de la reprise indéfinie"no hi havia tingut res a veure. Bé, no ho tenia gaire clar. O potser sí...? El cas és que la filla li donava voltes al concepte d'aquella expressió, dins d'aquella casa sòrdida i el seu pensament li volava però no sabia cap a on.

No sabia què respondre's ni tampoc entendre què hi podia fer allà, encara, en aquelles hores eternes, dins aquella habitació xafogosa; un espai miserable i repugnant, en que hi brunzien sempre els insectes giravoltant sobre un piló de pomes podrides, al costat dels seus peus.

(- - - - - - - epíleg - - - - - - - - -)

Senzillament, un ésser s'havia apoderat del seu cos, el dia abans, quan la va conèixer; quan se sentí atret per ella, per la seva pell transparent i els seus llavis coberts de xocolata.

El rellotge de paret marcava les set de la tarda. Havia decidit quedar-se, al darrer moment, amb aquella dona tant jova, gairebé una nena.

Ella, amb repulsió, a penes havia gosat contemplar-lo. Ni esguardar-lo de cap altra manera. Però no va posar cap resistència i es deixà guiar dòcilment damunt d'aquell matalàs de llana estovada. Ell esbossà un somrís i la posseí d'immediat.

Al cap de tres minuts escassos, es va deixar caure com un gos extenuat al costat seu i una llum lívida continuava penjant del sostre, tocant els seus pits humits de suor i de sexe.

Poca importància tenia que ell fos trenta anys més gran... Fora d'això, ella, l'hauria pogut considerar l'inexistent i tímid enamorat que somiava i que mai va tenir. Però no, va ser aquell amic assidu de la família. Aquell qui la va comprar a la seva mare per diners.

I un ocell seguí udolant, lluny, amb l'estranyesa d'aquella nit solitària.

Comentaris

  • Un aparent epíleg[Ofensiu]
    Jofre | 20-09-2005 | Valoració: 10

    Mon.,
    Una manera molt directa de transmetre'ns la fredor que existeix entre les dues protagonistes del teu relat:

    ...mesurant les paraules mudes, rescataven fragments de la quotidianitat damunt el marbre blanc...

    Deixes ben clar que l'escena que ens vols descriure és aparentment un epíleg: un final d'algun fet trascendent atès que sempre més continuà així..., potser indefinidament.

    Sembla ser que la filla no es podia oblidar de la perversitat de la seva "venjança".

    L'autora ens fa veure com n'és d'insatisfactòria i innecessària qualsevol acció d'aquesta mena.
    Amb el seu saber docte, Mon Pons, ens convida a oblidar-nos de qualsevol nèmesi que no sigui productiva i noble.

    No deixem passar els grocs de l'estiu i de la vida en va.
    Vivim cada instant intensament i amb honestedat.

    Enhorabona Mon, és evident que hem de seguir tenint en compte que "el final aparent d'una història pot ser -perfectament- el principi d'una nova situació"

    Reflexió, com sempre, interessant i molt elaborada.

    Una abraçada de tot cor.
    Molt agraït.
    : - )
    PS
    Sí, ets un univers de Ciència. La teva Tesi és perfecta.
    Ja veig que admires la Ciutat de la Llum. Per mi, eternament jove.

  • Trist...,[Ofensiu]
    rnbonet | 26-05-2005 | Valoració: 10

    ...suggestiu, emocionat, enigmàtic,... Amb les paraules justes, amb el ritme adequat, has fet vibrar una història com moltes, amb un caire nou, un punt de vista compositiu diferent, per fer-la crua i tendra alhora.

  • M'ha commogut molt.[Ofensiu]
    ones i vent | 22-05-2005 | Valoració: 10

    Ufff, se sembla una mica al estil Sartre, on l'angunia s'estén fins el més enllà del anima amb un xic de surrealisme català d'aquella bellesa plena de símbols de somnis mai somiats i plena de significat: ..."giravoltant d'un piló de pomes podrides al costat dels seus peus"...- una frase casi oració sobre el interminable drama d'una dona marcada per la seva situació de impossible realització coma tal..., moments interminables que ja han traspassat a un altre dimensió transformats en una realitat encrostada que serveix de presó separant a la persona d'ella mateixa. Encaminada per màgics costums del entorn controlador, empastifada per la ambigua moral d'una llar materialista i insensible...amb la seva lluita de dona jove perduda que només li queda pèrdua i dissipació...
    M'ha commogut molt. Com pot caber amb tan poques línies un drama tan llarg i intens? Lamentablement sembla que es un destí comú per moltes dones. Et felicito, també pel teu llenguatge i de saber crear tants matisos!
    Una abraçada, Ones i vent

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: