Moments de bellesa

És un poema preciós, però jo el deixaria més obert a la imaginació del lector. Només canviant la paraula "cossos", podria haver compartit al 100% amb tu aquell moment de bellesa - ara només 99.9% ;-) - . Però és tot teu i ningú te'l pot pendre.

Molt bell.
Ambre

P.D.:Gràcies per el teu comentari a "Reivindicant la solitud". Sobre si considero que és primordial per crear: Doncs, és només aquesta solitud la que reivindico en el poema.

La placidesa descrita d'aquest moment, l'encís que es desplega per tot arreu... m'encalça i m'amara intensament! I com tu em sento immersa en una pluja d'argent, contemplant extasiada la bellesa que ens mostres.
Mon, l'art et segueix com si fos la teva ombra!
Una abraçada!

Dona d'avui, dona del demà, una mena de bruixa que sap moure dintre del espai entre ella i el mon, esta dintre i fora a la vegada
i navega entre temps i intuïció, tota guiada per la bellesa del no ser, seguint el camí del veritable amor...
Una abraçada
Ones i vent

Trobo encertadíssim que facis servir, en aquest cas, la paraula "moment".

Així tot queda trenat d'una coherència clarament explícita.

Salutacions

Gràcies. Et seguiré llegint.

Vaig llegir, he llegit i de nou rellegeixo una vegada i altra aquestes linies de bellesa en essencia.

La plasticitat del paisatge que es fa durant uns moments etern i mes tard devallara -pero tot retorna en l'etern de la bellesa...- evoca en les teves mans la pintura dels teus quadres. Ara, tinta sobre paper xop de plata i sal. Mes tard, potser un paisatge blau i un xiprer com un far solitari.

Potser intercanviaras correspondencia amb Gaia, la Mare Terra...
Sera un dialeg breu.

Ella dira

SI...

tu diras

COM!?

i ella brillara amb tot el seu esplandor i els teus dubtes esdevindran contemplacio i somriure.

M'ha recordat... a una Venus de Botticelli...? :D
Bell, sumament bell.

la prosa digna de la millor poesia, Monpons, de debò. Veig la protagonista vestida de llarg i amb roba vaporosa caminant enmig d'unes paraules de núvol i aquesta protagonista que s'endinsa en la mar amb el poètic suïcidi en què en la memòria col·lectiva (o personal, no ho sé) esdevindrà el no res.

Sembla una seqüència d'una pel·lícula en què l'estètica és pròpia d'un director com Visconti.

M'ha agradat (com tot el que escrius)

Moments d'una estranya pau, on la bellesa s'endinsa molt més enllà dels ulls, amb una força indescriptible.
Mullar-se per dins i per fora, formar part d'un sol bategar, saber-se lliure i viu per sentir.
Descrius unes imatges que fan pessigolles a la pell, per uns instants podem sentir aquesta màgica percepció de connexió amb l'essència de la bellesa.
L'has capturat al vol amb les paraules fetes sensacions. Un plaer pels sentits, petons de poesia.

Una abraçada!

la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.

Bon dia!