Llegiu amb deteniment el final, please: "Ves-te preparant, un dia d'aquest deixaré escrit amb carmí vermell al mirall del lavabo " adéu dolor enquistat"."
Que jo sóc pacifista, ok?

Olga

Ja havia llegit alguna cosa teva però no sé perquè mai t'havia comentat. No puc pas comentar mètriques doncs no hi entenc, quan llegeixo poesia (curiosament tot i no escriure'n últimament llegeixo més poesia que prosa aquí a RC) el què m'interessa són les emocions que aquesta em pugui desvetllat, revelar; les imatges que es formen a la meva ment i les seves conseqüents sensacions. I un plus de tot això trobo a la teva poesia. Em sorprèn que una persona tan jove pugui enllaçar paraules tan descarnades. Em sembles una de les millors poetesses que corren per aquí :)

Salut i lletres! (i amor, i alegria i tot allò que siguem capaços de desitjar)

Triem la opció que triem sempre és possible equivocar-nos. Però com que de les equivocacions aprenem molt i "quan es tanca una porta s'obre una finestra", mai és tan greu. Quan sí que m'ha fet una mica de rabieta haver-me equivocat és quan m'he equivocat per haver seguit allò que algú altre m'havia aconsellat.

M'ha agradat molt llegir-te. Les teves paraules m'han semblat sinceres, m'han despertat records i emocions. No paris ;)

Una abraçada de benvinguda

Com ja s'ha dit, és inevitable que al llegir el teu relat vinguin al nostre cervell escenes de la pel·li de la Coixet. Em vaig emocionar molt al mirar-la, i és difícil aconseguir això en un relat tan breu. En alguns paràgrafs de la primera part aconsegueixes transmetre una certa emoció, el final m'ha deixat una mica freda. Trobo que el relat està molt ben escrit, però crec que podria transmetre més. La lectura del text no se m'ha fet massa fluida, el ritme no m'ha acabat d'agradar, la veu narrativa no aconsegueix donar prou profunditat a les escenes. Les pel·lícules de la Coixet són evidentment emocionals, i és per això que li dono tanta importància a l'emoció que aquest text m'hagi pogut donar.
És la meva una opinió personal i subjectiva -com totes, clar-.

Destaco
- "d'aquell retronar llunyà però inacabable -com una mala consciència que no descansa-".
No només aconsegueixes una bella imatge, sinó que porta a imaginar ferides que ambdós personatges poden arrossegar. Són les paraules que més m'han agradat del relat.

T'he llegit uns quants relats i tots em semblen bastant visuals -m'agrada-, es nota la teva afició al cinema.

Una abraçada.

Vitalista i emocional poesia. M'has comunicat. Una abraçada.

Tota una declaració de principis, si senyor. Em cau bé la teva protagonista. I m'agrada la teva narrativa.

Té vida i moviment interior, l'home estàtic? Ben segur. És la seva immobilitat fruit d'alguna mena de decisió o és un "no poder més? Ni idea.

M'agrada la història d'aquest home i les paraules que has utilitzat per explicar-la. La guinda final no és pas una guinda només en la forma. Un plaer.

El silenci i l'estranya llum que porta la nit fan de catalitzadors d'emocions que una vegada s'alça el dia tornem a guardar al congelador. Un plaer submergir-me en els teus versos. Un petó.

Com que entendre el món no està pas al nostre abast, sempre podem donar-li el sentit que nosaltres volem ;)

"Crueltat biològica,
encara romanc viva
papallona turmentada,
agònica, convulsa."
Aquest vers m'ha agradat molt. Descrius de manera molt precisa i amb una sensibilitat molt valenta el dolor que ens provoca a vegades el viure.


"Símbol efímer i constant
de martiris heretats
en els gens de les emocions,
que posen a prova la fortalesa
dels que sens dubte seran
els futurs supervivents,

homes i dones forjats d'acer."
Els martiris poden tornar-nos d'acer, sí, però a vegades també forgen éssers d'una gran sensibilitat i porositat, capaços de mirar-nos i entendre'ns més enllà del que pensàvem fos possible. Un petó.

en primícia i dedicat a la prota de la teva poesia (amb estimació):


Supervivents:

Tan se val de què som supervivents. Continuem dempeus. Deixem d'una vegada enrera la por - el principal enemic -. Les ferides ens han forjat, veure els ulls de la mort ens ha deslliurat de la temor primigènia. Som profundament valents. Ara ja podem ser nosaltres mateixos, tan se val perdre: vivim de propina. Quin és aquell somni que somiaves de petit? Atreveix-te. Si perdem com a mínim ho haurem intentat. Però què és perdre? Perdre és viure una vida sense sentit, acceptar un joc on la baralla pertany a l'altre i està marcada. Som molts. Però estem callats. El camí és personal, el sofriment a pagar també. Però - és només una hipòtesi - tenim tota l'eternitat per reposar. Ets selecció natural "els més forts són els que sobreviuen". Tenim poder. Com et deia, és un camí individual.

Ho trobo lícit.

La teva rosa deu ser invisible als ulls d'alguns. D'altres la percebem com un llampec: perillosa i bella per haver nascut d'entre les tenebres*

Puc reconèixer-me en les teves paraules. Potser tindrem tota l'eternitat per reposar. Ben mirat potser no és mala idea això d'inventar-nos de nou. El meu món és millor quan et llegeixo i et percebo tan viva*

Sempre acabem sortint de la foscor, i mentre, sempre és recomanable imaginar paradisos (i buscar la manera de sortir de la foscor).

Moments per a no oblidar.