El poder de les paraules

evidentment no se´n té quan hi ha ressentiment
amb ferida oberta, i tot i que sabem que veurem mel dolça quan la busquem... ens costa donar el primer pas...
Si el teu protagonista ja l´ha donat, enhorabona!

Tan díficils d'articular i en canvi, tan fàcils de transcriure molts cops.
Ja l'havia llegit, i tot i no haver vist la peli, em quedo amb la poesia de fons, amb l'estructura perfectament eixida i amb aquesta prosa que et pessiga.
Un relat carregat de paraules silencioses que arriben al lector com un diapassó.

angie

No hi ha res millor que poder fer les paus amb un mateix. Perdonar-se a un mateix potser és del tot impossible en molts casos. Sovint, les culpes es guarden dins la consciència que arrosseguem i mantenim fora de l'abast de la mirada dels altres.
Les paraules, només les paraules...
És cert, hi ha casos on no hi ha lloc per cap mot,
només hi ha espai pel silenci. Un silenci que no es mut i expressa una impotència, la de no poder reeixir, i esdevenir conversa o diàleg per arribar a conèixer la realitat íntima d'un altre ésser.
Potser els silencis són petits fracassos que deixem passar, doncs el fet de pensar-los o verbalitzar-los ens fereixen quan ens retornen un record d'un dolor esmorteït, però dolor al capdavall.
Hi ha una cançó que es diu "El llenguatge inarticulat del cor" que s'adiu molt al teu text, que el comprèn i fins i tot, el canta en la seva melodia.

Després de llegir el teu relat potser me'n desdic de veure la pel·lícula de la Coixet aquesta nit.
Has canviat el mot "secret" per un altre, encara amb més força: "poder". Sí, senyor foster, molt bon títol.
N'ets conscient del poder de les teves paraules? De com les tries i enllaces? De com transmets els sentiments? De com t'ho fas per atrapar el lector a la xarxa que extens amb tanta subtilesa?
Podria recórrer als tòpics de dir que la teva prosa és molt fluïda, propera, treballada. El cas és que sóc la catorzena comentarista i ser original, en aquestes circumstàncies, pots comprendre que no és gens fàcil.
De tota manera penso que quan a un lector se li representen -perquè els està veient, olorant o palpant- uns personatges i un ambient descrits amb tanta cura és que alguna cosa està passant. L'autor ha tocat la fibra al seu lector: l'ha remogut, l'ha intrigat, l'ha fet riure, l'ha fet plorar.
A mi m'has deixat bocabadada transmetent tanta sensibilitat, company. El poder de les meves paraules és el que és, però si alguna cosa tenen de bo és el de la sinceritat.
Bé, què més et puc dir? Doncs, que m'ha encantat llegir-te, així de senzill.
Una abraçada.
Mercè

L'essència poètica de la pel·lícula, això és el que m'ha semblat a mi. Un relat de gran sensibilitat i bellesa, tot i la duresa de les imatges. Un text ben trenat, els paràgrafs van saltant com una càmara que fes una mirada sobre els moviments, els gestos de l'un i de l'altre, i que, alhora, ens mostrés els sentiments, ara els d'ella, ara els d'ell.
La frase que es repeteix, molt encertadament, arrodoneix el text i li dóna ritme.

Una abraçada,

Xantalam

PS El Ferran ja m'havia recomanat que llegís alguna cosa teva, però noi, la manca de temps no em permet llegir ni comentar tant com voldria. Quan he vist el post al fòrum he pesat d'avui no passa... Hi tornaré, sempre que pugui!

I a més .. aquest relat forma part del conjunt de relats emprats per la meva última creacio!! jejejeje. t´animo a trobar-lo..

Una abraçada, compaaaaany!!

Joan.

d´aquest teu relat, voto per la seva renaixença. Si més no, per alguna cosa el tinc a prefertis. No te l´havia comentat, com he fet amb molts d´altres, però rebuscant per la meu bagul l´he trobat i ara em decideixo a fer-ho, doncs crec que mai es tard i aixi anire fent amb tota la resta de relats que a mi m´agraden. (com aquest) Endavant foster, és un relat magnific i entendredor. Felicitats!

Joan.

En un moment de malaltia o accident,
despullat de les mentides i falsetats de la vida....
Quan l' ùnica connexió amb el mon,
es una persona,
quea mes, et cuida; les paraules ho sont tot:
son imatges, llum, música...

I si la persona que et cuida,
fuig d' un passat que aclapara,
com una cicatriu eterna;
llavors es fàcil trobar-se els dos cors.

Avet

...i a tot el que faci falta.

Acabo de veure la peli, el poder de les paraules...sembla pura ironia, mira si tenen poder, que no sé ben bé què dir...moltes idees i molts matisos sobre els que reflexionar entre ahir i avui.

I sobre el text, jobaritx! ho remates del tot... encara que adaptéssis el text per al repte, són fragments de la peli descrits en paraules, amb màxima cura i al mínim detall... què més es pot demanar?

Em quedo amb el detall de la repetició de la frase "només les paraules" que cohesiona el text i li dona, si cap, encara més sentit.

Nanit, estimat
BOditA

Com ja veig que t'ha dit tothom, jo també hi he trobat un símil amb una novel·la, concretament amb el pacient anglès. No puc opinar sobre la pel·lícula de Isabel Coixet perquè no l'he vist. El que si puc dir-te és l'he trobat molt bo, detalls tendres, intuïtius que donen una gran personalitat al text. M'agrada el teu estil.
Salutacions.

...preciós.

Una abraçada!

El teu relat recorda la peli "la vida secreta de la palabras" d'Isabel Coixet.
Em va agradar molt aquesta peli i ara m'ha agradat molt el teu relat doncs m'ha sapigut transmetre les mateixes emocions.
Les teves paraules saben fer arribar a qui et llegeix els sentiments que es generen en el personatge.
Deixa'm recomenar-te si no l'has vist una altra peli de la Coixet "Mi vida sin mi" . A mi em va marcar molt.

i, encara què pequi d'ignorant, conec les pelis però no he tingut ocasió de veure-les. Per tant, no en tinc cap d'influència; m'agrada el relat, a la manera d'una exposició de sentiments aliens al narrador

Com ja s'ha dit, és inevitable que al llegir el teu relat vinguin al nostre cervell escenes de la pel·li de la Coixet. Em vaig emocionar molt al mirar-la, i és difícil aconseguir això en un relat tan breu. En alguns paràgrafs de la primera part aconsegueixes transmetre una certa emoció, el final m'ha deixat una mica freda. Trobo que el relat està molt ben escrit, però crec que podria transmetre més. La lectura del text no se m'ha fet massa fluida, el ritme no m'ha acabat d'agradar, la veu narrativa no aconsegueix donar prou profunditat a les escenes. Les pel·lícules de la Coixet són evidentment emocionals, i és per això que li dono tanta importància a l'emoció que aquest text m'hagi pogut donar.
És la meva una opinió personal i subjectiva -com totes, clar-.

Destaco
- "d'aquell retronar llunyà però inacabable -com una mala consciència que no descansa-".
No només aconsegueixes una bella imatge, sinó que porta a imaginar ferides que ambdós personatges poden arrossegar. Són les paraules que més m'han agradat del relat.

T'he llegit uns quants relats i tots em semblen bastant visuals -m'agrada-, es nota la teva afició al cinema.

Una abraçada.

A mi m'ha recordat "El paciente inglés". Molt bé. Quin llenguatge neeen, sembles tot un llicenciat jejeje.


Gemma

Veig que has penjat el text en la teva pàgina, doncs aquí et deixo el comentari.
Primer de tot deixa'm dir-te que has aconseguit allò que habitualment es diu d'una pel·lícula quan és una bona adaptació d'un llibre: transmetre l'essència, en aquest cas de la pel·lícula.
Mentre llegia el text he vist inevitablement les escenes. En poques paraules expliques la complicitat dels personatges, creada a través de les mateixes paraules, però també a través dels silencis.
En els dos primers paràgrafs (un per cada personatge) ens descrius les ànimes turmentades i l'estima que necessiten, però també la por immensa que els ha aïllat del món que els envolta. Et diré que, particularment, el primer paràgraf el trobo d'una gran bellesa poètica.
Un cop presentats la Corinne i l'Allan (Hanna i Josef a la peli) ja estan a punt per oferir-se mútuament allò que els crema, i entres en el joc de la pel·lícula, en els diàlegs que mica en mica van ficant-se en la seva intimidat, fins a despullar-los del tot, quan ella li acaba mostrant tot el seu dolor.
No se si recordes l'escena, però quan Hanna li explica la seva història mentre acosta la mà de Josef al seu pit farcit de cicatrius, la càmera no gosa mirar-la. La Coixet ens ofereix pràcticament tota l'escena a través dels ulls cecs i plorosos de Josef. Només ens mostra breument el rostre de Hanna. El que ens està explicant és tan dur, tan personal, tan íntim, que per respecte no tenim dret a mirar-la directament als ulls.
I tornant al text (ja me n'anava), m'agrada com marques l'evolució de la complicitat entre ells dos amb la repetició de I durant tot aquell temps, les paraules, només les paraules...
Després d'aquesta senzilla frase els personatges estan una mica més a prop.

Al final te'n vas de la pel·lícula per exigències del repte, però ho lligues prou bé.
Evidentment el text té un problema (per dir-ho d'alguna manera) que tu i jo sabem. Haver vist la pel·lícula condiciona totalment la reacció del lector. Jo sóc incapaç de llegir-lo sense tenir-la en compte, però si va guanyar el repte i el jutge no l'havia vist, doncs diu molt a favor del text.

I un parell de coses puntuals.
De la peli recordo els contrastos entre el silenci i la calma de les escenes entre ells dos a l'habitació i el soroll que desprenien les escenes d'exterior, la pluja, l'estridència d'algunes cançons... potser per ficar-nos en la pell de Hanna, un personatge solitari i silenciós (amb problemes d'oïda), però amb una ànima turmentada, i per tant, molt sorollosa. Tot això ho veig una mica en el primer paràgraf, però també em sembla que li he donat massa voltes.
En el sisè paràgraf el Ell, per la seva banda potser m'hi sobra, comences parlant d'ell i acabes parlant d'ell, per tant si t'ho menges potser te més coherència. Però com et dic, potser és que li estic donant massa voltes.

I ja callo, que m'he embalat massa.

Salut,
manel