Supervivents

"...Les ferides ens han forjat, veure els ulls de la mort ens ha deslliurat de la temor primigènia. Som profundament valents. Ara podem ser nosaltres mateixos, tan se val perdre: vivim de propina..."

Això és el que sóc jo , una suervivent. Et trobava a faltar i he arribat a aquest relat que tant s'identifica amb la meva realitat.
Intento cada dia anar fent el meu camí però a vegades es dificil , sobretot quan les persones que haurien d'estar al teu costat no creuen en tu. Un camí ple de ferides i a la vegada de moments tan bells , tan intensos que al evocar-los et donen força per aguantar , per anar tirant a l'espera de temps millors.
Allà on siguis t'envio una abraçada per sempre Marleta.

Thaïs

Hola, he vingut a fer una visita a la teva pàgina. Me n'he adonat que, al cap d'unes hores de llegir i comentar els reptes, el teu encara em ballava pel cap. M'ha encantat descobrir-te, t'aniré llegint... i sí: ens encaparrem amb el què tenim deixant de banda sovint el que podriem aconseguir. Salutacions!!

Supervivents, si, no hem de parar mai de caminar, sense por,que és la nostre gran enemiga, la causa de quasi tots els mals. Si no lluitem per nosaltres mateixos, no ho farà ningú. I sobretot viure d'acord em el nostre sentir.
Bon relat de denuncia.

Una abraçada
Naiade

sí, vivim de propina i el camí l'hem de fer sols.
Em sap greu que l'encertis tant de ple, m'hauria agradat un món de somni, quelcom estúpid i banal,
però la realitat és com és i no la podem canviar.

petons preciosa!

I tant, que ho és!
Allò que desitgem ens ho hem de treballar. I com que som profundament valents, podem
atrevir-nos amb aquell somni que somniàvem de petits...

Acabo de llegir-te per primera vegada i ja em sento identificat amb la teva filosofia vital. Sí, Marla, perdre és viure una vida sense sentit. És ser víctimes de les regles del joc que ens impos els altres. És haver nascut a Iraq, a Afganistan, a Àfrica... Sí, Marla, lluitem. Lluitem.

... i una vida sense sentit seria no intentar de fer realitat els teus somnis individuals.

Potser sí. Però moltes vegades topem amb una cosa que podem modelar al llarg de la vida però no canviar, que és la personalitat. I a voltes aquesta és insegura, poc llançada, o simplement conservadora.

I moltes altres vegades, aquest nostre camí individual topa amb una realitat que ens deixa poc marge de maniobra, perquè com que hem arribat a aquest món en una mena de paracaigudes, no és el mateix que et deixi caure en el sí d'una família benestant o que ho faci en el sí de la més absoluta de les marginalitats.

M'agrada aquest teu crit vitalista, aquest aprofitar per exprémer el nostre ésser al màxim (carpe diem) i el puc compartir en molts moments de rauxa, però penso que en resum si actuem essent fidels a nosaltres mateixos ja no perdrem, si és que acceptem que en el període vital hi ha vencedors i perdedors. De fet, podríem dir que tots en som de supervivents o, millor dit, que no n'hi ha un de sol en aquest curtíssim parèntesi que anomenem ‘vida' entre l'infinit passat no-res i l'infinit futur no-res.

Salut,

Roger

fins quan?, fins que ja no podem més.
Que el camí sigui llarg.

petons.

...que això és la llei del més fort, o la del més intel.ligent, o com un dia a Las Vegas. Tant se val. Jo crec que hem nascut per morir. Si t'ho proposes bé, cap objectiu és despreciable.