Si la fotografia no hi fos, t’imaginarien. Són els teus relats i els teus poemes el que et retraten millor. Tot i això no és quedat malament... Punyetera.

Sssshhhhttttt…. Silenci, l'Aurora pensa. Quan l'Aurora pensa és tremenda. En què estarà pensant? Ni se us ocorri entorpir els seus pensaments. Aurora… Estàs aquí?... Aurora! Aurora!... Està filant, està meditant.
-Deixa-la! No la molestis més.
-Si no la molesto. El que passa és que em té intrigat.
-No veus que pensa en el seu futur?
-Estàs segur?

Carai!! Aurora, et superas poema a poema. Només puc dir que m'agrada molt i que aviat ens faltarán paraules per expresar aquets comentaris. Te les estàs quedan totes!!!! Punyetera!!!

Un poema deliciós. Sona com una petita joia musical. Si fos fruita seria una maduixa, un préssec, un gra de raïm i un grill de taronja. Uns postres dolços i sucosos com aquest poema.

Moltes gràcies Aleix, tot un plaer.

Tu si que no has de trencar-te encara. Abans has d'escriure molts mes versos
que necessiten sentir els que estimes i t’envolten, i després quan ens hagis afartat a tots plegats, cossa gaire be impossible, a les hores, trenca't si vols.

El poema amaga un sentiment de por a perdre el que s'estima, s'aferra amb paraules molt ben triades perquè res canviï i que tot segueixi eternament. Escrit amb mestratge com no podia ser d'una altra manera. Un plaer llegir-te.

Pot ser la boira persistent que cala l'ànim o pot ser la que amortalla la nostra societat. Per sort, sempre arriba la tramuntana.

Personalment quan arriba la tardor em poso uns taps per no sentir la seva crida. Però no sé com s’ho fa, que sempre acaba per ficar-me dins el bagul de roure ple de fulles mortes. Tan s’ha val, si es poden llegir poemes con aquest.

Mentre llegia aquest relat, no entenia per què si havies perdut l'O, la fessis servir per escriure. Però després m'he adonat OH! Que no era l'O d'Ona, ni tampoc la O de la María... Era l'O d'Hòstia quant amor que hi poses!

Aquesta tragicomèdia horitzontal amb perfums d'estiu, escrita des dels sentiments de la resignació i de la ironia, és com una cervesa fresca, servida en copa gelada. Tot un plaer per llegir i gaudir. ¡Salut!

Reconstruir-te. Cimentar les teves estructures i créixer cap a les altures. Com un edifici sense fissures és aquest poema, senyora arquitecte de les paraules i dels sentiments.

Això és ben bé un regal de reis. La Gladis necessita una revisió de les ulleres amb urgència i gairebé una altra del psicòleg. De totes maneres ella és feliç així i gràcies a ella surten relats tan entranyables com aquest. La seva personalitat podria ser una mina de relats. Per favor conte més històries de la Gladis, estic segur que a ella no feria res.

No sé si estrenes el nou racó, però si és així caray! Quina entrada més triomfal! De fet ja era hora que deixessis algun text. Molts t'enyoren, uns altres t'admiren i alguns et veneren. Després de llegir el teu poema em fan venir ganes de llegir més i escriure menys. Serà perquè ets mestra? …O serà perquè ets poeta?

Gaire bé tots en tenim de aranyes a casa. Jo en tinc dues que fan servir las potes per tocar la guitarra y per tocar las tecles del ordenador. No han teixit mai una teranyina que valgués la pena y em passo el dia caçant mosques per alimentar-les. El teu relat es un cau de idees envers aquets bitxos. Me agradat molt i he gaudit de la seva lectura, però la pròxima vegada que toquis aquets tema, tindré a mà un pot de insecticida a punt per si de cas. Oi que me'n entens?