Glopades de sol.

Glopades de sol.

El so de l’ esglai tremolós que s’esberla contra las roques, em parla tot sovint. Les gavines piulen embogides sobre les onades de sang. El sol m’ agosteja la pell i m’enfonsa lentament al clot de la sorra calenta. Vull ser com el sediment roent i vermell que voreja la teva closca, que pels matins dels temps et mulla i et cou l’ escorça, i per les nits glaçades t’esmicola deixant pellofes de pols vermella sobre els paisatges del teu cos.
M’enfonso i em deixo liquar com ho faria la pluja damunt la platja. Esponjós i joiós del teu alè, que roman ajagut sota els fangs; jo et regalo l’ànima i la por dels més febles perquè esquincis amb mossegades de foc els seus anhels i portis l’ angoixa dels seus patiments darrera la foscor.
Deixa tremolar la terra, només un mos. Que es sentin els crits desesperats de la basarda, que flueixin els mots dels atrafegats i que la tristor s’empassi d’una glopada allò que no tornarà mai.
Tan se val viure enterrat que despert. Són els somnis i les paraules qui remunten els instants eterns.

Les esquitxades m’acaronen el seny mestre dormo el repòs de les aigües. El vent s’ha fet valent i la son s’enlaira com un estel de rialles.
Sóc al bell mig de la platja, xop de gentada i amarat pel resplendor dels teus blaus. Miro al cel fent glopades de sol i em deixo menjar per la dolçor de la mandra, mentre cau la tarda encisadora de l’estiu.