S’han anat

Ja han marxat!... S’han anat. M’han deixat sol. Haig de donar-me pressa amb el guix. Cada dia em castiguen a restablir les parets esquinçades. Els meus pares creua’n que sóc jo, però jo no tinc ungles perquè me les mossego. No m’acostumo a la solitud.
A les tardes, quan el sol entra al menjador; encara ho porto bé, però quan la foscor es fa ample, tot canvia. Llavors comencen a sentir-se grinyolades i corro embogit a amagar-me al dormitori. Al principi creia que els sorolls provenien dels veïns, però resulta que ells també marxen. Em deixen indefens en un edifici solitari de deu plantes. Les tardes las passo amagat a sota el llit esperant que tornin.

Quan tots se’n van, em roben l’alè; m’entren pertot arreu i m’esgarrifen. Em fan venir fred, molt de fred… De vegades m’acaricien suaument les mans i em fan tremolar. Són molts els que es passegen al meu voltant. I mentre llisquen arran de terra, esgarrapen les parets i recorren les habitacions amb el silenci esmolat de les seves ungles.