SOMRÍS PENJAT DEL TEMPS

Un relat de: aurora marco arbonés
SOMRÍS PENJAT DEL TEMPS

Mai no li vam dir abuela
a l’àvia Antonia
No li vam fer un petó,
ni vam tocar sa pell,
ni ens va dur de la mà
ni ens va bressolar el son.

Sa presència era imatge
en blanc i negre,
una núvia amb somrís
penjat del temps,
al costat del padrí
vestit de noces,
el butxacó guarnit
d’un blanc de vol.
En cadira de boga,
tibats els cossos,
amb servei de cafè,
que fa senyor;
al fons, l’escalinata
de suaus matisos
i columnes pintades
sobre el paper.

Mai no li vam dir abuela ,
mes era a casa
de la forma que viuen
tots els difunts:
pel record del pare,
la llengua solta
després del dinar absent,
rere el diari.
En sabíem el viure
i el tarannà
cada mot que deia,
els seus refranys,
el caràcter gruixut
de gent de franja
que ha d’esquerar els fills
i estirar el sou.

Mai no li vam dir abuela,
a l’àvia Antonia,
mes ella ens contemplava
en el vells retrats,
més i més consumida
pel mal dolent,
amb els ulls enfebrats
de desconsol.





Comentaris

  • quinretrat!, magistral![Ofensiu]
    teresa serramia | 04-05-2011

    Aquesta és la imatge de qui se cenyeix a allò que s'espera d'ell i ofega, potser, els sentiments per convertir-se en màquina de les normes imposades..
    En fi, no sé si ho entès ben bé, però això és el que em suggereix.
    Una gran abraçada..., aurora. Fins aviat!!

  • Permanent en el temps[Ofensiu]
    nuriagau | 20-04-2011 | Valoració: 10

    Ja saps que em costa llegir poesia i, molt més encara, fer-ne un comentari amb cara i ulls. Aquest però és d’una lectura agraïda i assequible, el lector s’emociona amb les sensacions que t’evoquen aquella fotografia.

    Trobo molt encertat el títol que has escollit.

    Ens seguirem llegint,

    Núria

    M’has fet recordar les fotografies antigues que havia vist a casa dels avis, tot i que no recordo cap de penjada de cap familiar que jo no hagués conegut. Aquelles crec que estaven als àlbums i a les carpetes que m’agradava tafanejar.

  • El temps llunyà es fa present[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2011 | Valoració: 10

    El temps llunyà es fa present llegint aquests versos tan sentits...
    El retrat de la núvia, tot i ser en blanc i negre, agafa per moments una mica de color i sobre tot, fondaria i relleu...
    uns mots que van sonar fa temps, molt de temps, ressonen ara amb veu pròpia i formen, per breus instants, un refrany que parla del camp, de les collites o els animals, ...
    I per tot plegat, els que et llegim també sentim a sobre aquella mirada que va viure en un altre temps, en el que endevinem per tots els detalls que ens has ofert.

    Jo també tinc, Aurora, retrats com aquest en la memòria, penjats en la paret de casa dels avis, mirant la nostra vida moderna amb una saviesa estranya i amb una mena d'indiferència resignada...

    T’envio una abraçada nova, acabada de fer ara mateix,
    Unaquimera

  • Poema que fa emocionar-nos[Ofensiu]
    Marc Freixas | 10-01-2011

    Un reguitzell de mots i versos i paraules i tot...
    que fa emocionar al lector
    per com ho diu
    i perque ets tu qui ens ho expliques
    a traves del poema.
    Felicitats Aurora.
    Una abraçada ben literaria.
    Et convido a llegir "Entre silencis"
    a veure que et sembla.

  • Encisador poema [Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 09-01-2011 | Valoració: 10

    Sovint les fotos d’avantpassats ens porten records, però hi ha vegades que el temps se’ls ha endut amb d’altres familiars defallits més recentment. Aquets retrats però es queden entre nosaltres recordant-nos això, que en un temps passat visqueren també per donar-nos vida.
    Felicitats Aurora per aquest poema encisador
    Una abraçada
    J.Lluís

  • els records que no moriran[Ofensiu]
    Fada del bosc | 03-01-2011 | Valoració: 10

    Jo mai vaig conèixer l'avi de part de pare, morir quan el pare era petit, " d'un mal dolent"... n'havia sentit a parlar molt d'ell, eren històries que hem repetien però que jo mai em cansava de sentir, tan mateix no tenia cap imatge, cap fisonomia per vestir amb tot el que m'havien explicat, fins que un dia els "tiets" em varen donar la fotografia de noces dels avis... i era ell, com el cas de l'àvia Antonia mai l'hi vaig dir avi ni l'hi vaig agafar la ma però ara, la seva presència era una imatge amb blanc i negre.

    El teu poema m'ha agradat molt, és un poema ple d'emocions contingudes.

  • Estimació[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 03-01-2011 | Valoració: 10

    Estimo de tot cor a aquesta "abuela" que perfiles tant humanament.
    Sóc avi de dos netes i sento el teu relat dins meu. Gràcies, Aurora.

  • M’ha agradat molt el teu poema,[Ofensiu]
    Xantalam | 01-01-2011

    a l’avia del retrat de noces, a la desconeguda, però tanmateix sempre present d’una forma o altra, en les veus que la recorden, en la imatge d’una fotografia. Magnífic poema, enhorabona!

    I molta felicitat per al nou any, una abraçada.

  • un bon poema[Ofensiu]
    joandemataro | 29-12-2010 | Valoració: 10

    que expressa sentiments que hem tingut molts, sobre tot els que portem més anys a la vida, ben expressat i amb un punt de dolcesa. Et felicito
    una salutació nadalenca des de mataró
    joan

  • Recordant els records[Ofensiu]
    Núria Niubó | 29-12-2010 | Valoració: 10

    En arribar les Festes Nadalenques , inconscientment els records dels essers estimats que ja no hi són, és desvetlles. En aquest poema ens parles d’un record dels records.
    Un retrat molt fidel, tant en la descripció detallada de la foto, com en el tarannà de l’àvia, que vares conèixer només per històries compartides.
    Un poema amb tota l’essència d’una enyorança i uns records clars i emotius.

    Et felicito Aurora, pel teu saber fer i per haver-nos regalat aquest preciós poema, en aquests dies en que tots serem a taula, els que hi seiem i els que tenim dins el cor.

    Que tinguis un ESPÈNDID ANY 2011!!

    Una gran abraçada,
    Núria

  • qué bonic![Ofensiu]
    Oluronbi | 29-12-2010

    ....m'he quedat amb un sentiment difícil d'explicar. Buidor per l'absència que tu bé descrius de l'àvia Antònia, que per moments sembla que la poguem conèixer al llegir-te i que sense ser, sentim la seva presència i, alhora, m'ha semblat veure a l'avi repetint els refranys de l'àvia, un cop parada la taula...
    penso que amb aquest poema queda ben reflectit el respecte que li teniu.
    M'ha encantat llegir.te.

  • Hola, poetessa[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 29-12-2010 | Valoració: 10

    Feia dies que no passava pel teu racó (no sé què faig amb el temps, que cada cop en sé menys de distribuir-lo). Però bé, ara et volia parlar del teu poema, que m'ha fet venir el record d'imatges en blanc i negre, posats una mica rígids per la manca de costum a ser fotografiats, entorns de "casa del fotògraf", i rostres a voltes desconeguts però alhora amb coneixença de la seva personalitat, de les seves paraules, a través del que ens han explicat d'altres amb els que van compartir vivències. És evocador el teu poema, suau i planer, tendre fins i tot en allò que no diu però s'intueix. D'aquells que sorgeixen quan la mirada dona pas al record i el pensament és capaç de lligar una petita història sense que li calguin gaires mots.
    Una abraçada, Aurora.
    I bon any!

  • Molt bo[Ofensiu]
    Naiade | 28-12-2010 | Valoració: 10


    Un poema d’aquells que et deixen emprem-te. Una descripció acurada que et porta a entendre els sentiments profunds que t’ha empès a escriure’l. Comparteixo sensacions al mirar les fotos dels meus avantpassats als qui encara que no hagi conegut, mitjançant detalls com els que tu descrius, sembla talment que visquin dins meu.

    Una forta abraçada i Bones Festes

  • Quina entrada més triomfal! [Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 28-12-2010 | Valoració: 10

    No sé si estrenes el nou racó, però si és així caray! Quina entrada més triomfal! De fet ja era hora que deixessis algun text. Molts t'enyoren, uns altres t'admiren i alguns et veneren. Després de llegir el teu poema em fan venir ganes de llegir més i escriure menys. Serà perquè ets mestra? …O serà perquè ets poeta?

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250810 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.