Teoria de la torrada trencada

Jo?
També ho podria dir: a les mascarades sé qui és qui per les sabates. I, malgrat tot, no menystinc l’afany amb què cadascú s’ha dibuixat la careta. Arquetips de fireta? No. Un és llop i l’altra, caputxeta. Rapinyaire i rateta bufant fort la caseta.
Ens maleïm sovint i, en canvi, amb una bona collita omplirem el món de caixes; i, si l’emplenem de tantes caixes, haurem d’encabir-nos en una per sortir-ne.
Benvinguts a la competència.
Podria sortir i caminar, plantar-me davant d’un edifici buit que tothom té per abandonat.
Entrar allà on sembla que ningú no hi treballa i, un cop dins, assenyalar amb el dit les ombres dels operaris. El dit del cor és massa curt per resseguir la meva, però sí la d’altri. Ombres de dones i d’homes —si l’ordre t’escau millor— embotits en uniformes. A les cintes transportadores discorren caixetes de la mida d’una llentia. «Llàgrimes de gas», hi diu el cartell de sobre la porta.
Dempeus a la vorera, t’ensenyaria les motocicletes amb què les repartien, totes de col·lecció. En lloc d’amorrar-me a un tub d’escapament, podria riure si veig que el teu nom —damunt del meu i seguit de tants d’altres— és a la llista d’encàrrecs pendents de lliurament. Potser demà.
A riure també n’he après. Però no riuria.
Podria obrir la porta de casa teva o la de qualsevol altre i oferir-te un somriure ben ample. Entrar i fer com si res. Tenir cura del jo i de tu.
Podríem jugar plegats al joc dels entrellats fins a desvetllar l’art combinatori pel qual qui vol curar la carn crua és una ruca. Podríem convenir, llavors, que els títols no expliquen res i deixar de jutjar les cobertes. Potser, aleshores, t’humitejaries els llavis i ens avindríem. Anar més enllà... poc ho voldríem.
Obriria la porta i somriuria. El faria molt i molt bé aquest paper. Començaria amb un com si res.
Com si res, conec una dona que ha mort dues vegades. Una mare que, amb cada revifalla, ha dubtat si apressar-se a viure o lliurar-se a les escorrialles. Fills que han traspassat dols de dos en dos, sense enterrar cap cos. Nens, que somriuen i saluden, morts de por, els del replà de davant. Veïns que un dia van gosar empènyer la porta de casa i ferir la mare. Morta de feridura.
Voldria sortir cada vespre i caçar el llop que va ficar la pota massa endins. Allà on és prohibit passar. Abraçar germanes que no li van veure les orelles a temps. I eixugar les llepades, llefiscoses, allà on no tocava. Germanes, per sempre tocades.
Nenes massa properes que vaig veure créixer. Es feien dones mentre obrien i tancaven calaixos plens de receptes fins que, fartes de caramels, van perdre el senderi a les cases de bojos.
Pagesos que, amb mitja cama al clot, feien parar boja l’àvia.
Pareu aquesta boja!
Jo també podria retreure’t que no tens cor. Negar-te l’ànima, oferir-te un taüt esgarrinxat i esperar, fins que aixequessis el cap. Quan diguessis que tot és qüestió de proposar-s’ho! T’hi afegiria, i de no defallir.
Però, quan arribo a casa, et cuso un vestit llampant i, si els teus ditets no atansen l’anella de la cremallera, t’ajudo a tancar-la. Tanquem-la plegats, que jo tibo i tu t’encongeixes.
Tanco i cuso i, calgui o no, faig el sopar, sense ovacions.
Podria ser el mirall quan l’escarni t’esquerdi el vidre. No hi ha un jo si no el vols veure. Penjat d’un sol cargol voldria mirar-te i empolainar-te. Una mica d’ombra als ulls i, a les galtes, dibuixar-hi uns estels de purpurina. A cada banda del mirall, tots dos somriuríem.
M’afaitaria i et diria que, sense roba, també ets de bufona. Podríem sortir a ballar i tu sempre em marcaries el pas. Bigotuts o barbamecs, nosaltres carreguem un pèndol que ens desequilibra; això ja se sap, i en fas senyera.
Caminaríem fins a casa i hi entraríem, una mica cruixits, sí, però ja hi seríem.
Ho capgiraries tot fins a trobar el cul socarrat d’una olla. Me’l passaries pel davant dels morros i, amb un gest amable m’atansaries un fregall d’acer: «Que quedi ben polida.» La fregaria ben fort. M’hi deixaria la pell i en trauria, una a una, totes les capes de greix i de brutícia. Una horeta i uns mil brunyits, calculo. Amb cada gratada retria homenatge a Edwin Cox. Lamentaria que enlloc —a cap poble o ciutat prou coneguda— ningú li hagi erigit un monument. Un homenatge a l’home que, amb un simple garbull de tirabuixons minúsculs, ens commina a gratar fins a arribar al fons de tanta crosta.
En acabat t’ensenyaria el cul, tan llampant que t’hi veuries i, darrere, el meu somriure. I ja hi seríem. Tu m’assenyalaries unes taques petites a la camisa i en faries ressaltar uns plecs petits de la butxaca. I, per reciprocitat, amb la planxa roent els allisaries. No m’aixeques la camisa.
Contingències de l’ofici: en lloc de butxaca, nafra i, a sota, encara un cor que tens per roc. Quina poca gràcia. «Massa cru», diries.
Als homes us manca cura —sempre us ha mancat una lletra—. I el ruc també en trauria l’entrellat mentre couries cada batec a la planxa.
M’hi pixo i ho frego.
T’ho refrego?
Llavors començaria a malfiar-me del batec de cada mot, desconfiar-ne tant fins a tenir la certesa que l’encarno. Encarnada amb la paraula, llançaria enlaire pamflets impresos amb tots els «jo» possibles, Clarice. T’esmentaria de resquitllada i no em caldrien gaires lletres.
Faria veure que és l’atzar, i no pas per penúria, la raó per la qual hem sucat amb tomàquet tantes torrades. I em diries que és qüestió de sort que unes s’estovin i, flonges, admetin tot el que s’hi vulgui posar al damunt i, d’altres, dissortades, amb un frec semblant i la mateixa polpa, s’escrostonin.
Llancem els daus!
Quan de totes les torrades només en quedaran engrunes, els comitès d’experts començaran a deliberar. Amb paciència i un polsim de sort redactaran informes conclusius. Argüiran mil raons per les quals es trenquen les torrades: la qualitat de la farina; les llesques massa primes; un pa massa sec; l’oli abans de fregar; un tomàquet verd; massa força en el gest o poca traça, s’ha de sucar en superfície llisa; el termòstat de la torradora; la marca de l’electrodomèstic...
Acaben de publicar, en una revista d’alta volada, la «Teoria de la Torrada Trencada».
Arrogar-me el dret d’assenyalar que no tenen cor?
Jo?
Mai no ho faria.
Veig les sabates de les ànimes. Somric i dissimulo. Fingir és el meu antídot. No voldria pas perdre el senderi a casa dels bojos o perdre’m pels passadissos de la dels innocents. Em faig l’orni i ometo que, dins meu, hi habiten tots aquests mons impossibles.

I escric, només, allò que sé que us agrada:
Carme pren el sol ajaguda al pedrís, amb el rosari a la mà i un roser ben esporgat que ha crescut dins d’una torreta aclivellada. Li han dit que, així, li sortiran menys canes. Fa anys que el fang va començar a esberlar-se. Però, la tija ha aprés a dibuixar un camí damunt del mur d’on neixen corriols en totes direccions. Branques, fulles i flors fan paret, s’ajacen a les esquerdes...