LA CLOTILDE

Un relat de: aurora marco arbonés

El dia 5 de Maig, en commemoració del segon aniversari de la nostra imprescindible i apreciada rentadora, l'Eutímia, em van portar a casa un espècimen emparentat amb els artròpodes, de la família dels Pholcidae i de l'ordre dels araneae. Ras i curt: lo que vulgarment anomenen una aranya comuna. Què en farem d'aquest animaló? em vaig preguntar, astorada. Com que no em va semblar adient posar-la en una gàbia o en el jaç del gat, la vaig instal·lar amb tota comoditat en un racó del sostre de la cambra més fosca i llòbrega de la casa. Allí va prendre possessió de l'espai, va desfer maletes i es va aposentar sense sentir-se gens forastera. .

Ja des del primer dia, la Clotilde, que així li vam posar a l'aràcnid, es va convertir en l'alegria de la nostra llar. Era neta i polida, i eixerida com ella sola. I treballadora ... com la que més. Es llevava en trencar l'alba i filava, filava i teixia, teixia, fins a completar el torn de les vuit hores laborals, segons el conveni col·lectiu del sector del tèxtil, per cert, ara en perill segons la Reforma Laboral, acabada d'encetar pel Govern. Això sí, els dissabtes i diumenges, festa. En un tres i no res, omplia la raconera de fastigoses teranyines grisoses on s'estampaven les mosques i mosquits tafaners que s'apropaven a veure què feia la nova llogatera de la casa. Per aquest motiu, i amb gran alegria per la nostra part, la Clotilde no ens costava ni un cèntim d'euro en manduca i, a més a més, no se l'havia de portar al veterinari ni treure-la a fer les caquetes al carrer. La Clotilde era un sol de bestioleta.

Quan havia acabat la seva feina, es despenjava del trespol i, amb les seves vuit potetes locomotores, zris zras, zris, zras, em seguia per tota la casa sense deixar-me ni a sol ni a ombra. A mi se m'omplien els ulls de llàgrimes en veure tanta fidelitat i afecte en un amimaló que era tot goig i bonhomia. Als capvespres, fèiem unes manetes de pòquer i sempre em guanyava ella perquè sempre es treia un as d'alguna de les seves potes. A més a més d'aquestes qualitats, la Clotilde era silenciosa com un ratolí d'església. Per la nit, pujava delicadament al nostre coixí i no feia ni xerrit ni merrit.

Un dissortat dia, va entrar per la terrassa un mascle pocavergonya de dubtosa família, el Tancredo, que la va començar a festejar amb els seus grans i vistosos pedípals, i la va ensarronar deixant-me-la prenyada. Ara que ella tampoc es va quedar manca perquè, un cop acabat el fornici, se'l va cruspir en un tres i no res. El resultat d'aquesta fetxoria va ser el naixement de quatre aranyetes: la Pepi, la Pili, la Paqui i la Puri, tan bandarres com son pare i encara més mantes que ell. Es llevaven a tres quarts de quinze i fugien d'estudi en quan veien alguna feina per a fer. La mare les aviciava i els hi donava tots els capricis. Només en sabates, les factures li pujaven un pico. I elles s'hi repenjaven de valent. Fins que un matí malastruc, en tombar de l'estiu, la pobre Clotilde va anar estirant les seves vuit potes, una rera l'altra, i s'hi va quedar. Com el vam plorar, el pobre animaló...! Se'n en anava el cor en sospirs...! Les filles, en veure que se'l hi havia acabat la bicoca, es van instal·lar cadascuna en un racó del sostre i, seguint l'edificant l'exemple de la laboriosa mare, van fer mans i mànegues per a guanyar-se les garrofes filant i teixint com a descosides. I allí les tinc, penjades d'un fil en la cambra més fosca i més llòbrega de la casa. No baden boca però, com la malaurada mare, fan força companyia.




Comentaris

  • Mascotes...?[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-12-2010 | Valoració: 10

    La veritat, a mi mai se m’hagués ocorregut tenir una aranya per mascota, però tens raó en quant que no fa falta treure-la al carrer a fer les seves necessitats. Com sempre, treus suc d’allà no n’hi ha. Ja he vist que la Unaquimera te’n demana una... jo no, jo el que et demano és que continuïs escrivint que nosaltres et continuarem llegint


    Una abraçada Aurora, una abraçada!


    —Joan—


  • Ets genial, Aurora![Ofensiu]
    nuriagau | 07-12-2010 | Valoració: 10

    Quina imaginació que tens, quina manera tan brillant de jugar amb les frases fetes i les expressions iròniques, quina... Ho deixo aquí.



    Ens has ofert un conte molt divertit, de veritat. Amb una veu narradora molt enginyosa ens vas relatant els fets de manera que el lector va considerant creïbles els esdeveniments i consideracions més inversemblants.



    Ai, l'Eutímia. Jo també, la recordo. Crec que va ser el primer relat que et vaig comentant.



    Ens seguirem llegint, eh?



    Núria



    PS: A veure si, en un altre moment, li proposo a l'Arnau que se'l llegeixi.

  • Injecció d'optimisme[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 26-11-2010

    "Hi ha dies que l'ànima no pot mantenir-se en peu i necessita recolzar-se en algú".Aixó és una frase de una obra de teatre que vaig interpretar quan era jove " Las tres perfectas casadas" de Alejandro Casona.
    Jo, quan tinc un dia un xic tristot, ( el novembre és, per a mi, , un mes fatídic) vaig a cercar el bon humor de l'Aurora Marco i amb relats com aquest de La Clotilde fa miracles en el meu estat d'ànim.
    Gràcies per ser-hi, estimada Aurora.
    Una" super-abraçada"

  • Naiade | 25-11-2010 | Valoració: 10

    Quina gran imaginació que tens i quin relat més divertit. Mira que les aranyes amb fan molt fàstic i els tinc mania, però desprès de llegir aquest relat tan tendre, inclús m'he enamoriscat de la Clotilde , llàstima que és morta, no serà d'indigestió d'en Tancredo? Bé les filles no les voldria pas, semblen de la mena de les que els tinc mania.
    Felicitats Aurora per tenir una imaginació tan gran
    Una forta abraçada.

  • Proposició ( honesta! ) a l'autora/propietària:[Ofensiu]
    Unaquimera | 06-11-2010 | Valoració: 10

    Estimada Aurora:
    Després de llegir la història de la Clotilde,
    de conèixer les seves qualitats ( boníssimes en qualsevol animal de companyia! ), les seves aventures i desventures, i la situació actual de la seva progènie,
    et faig saber que estic disposada a adoptar a qualsevol de les seves descendents, que segons ens dius ( i per a mi, la teva paraula és dogma de fe, ja ho saps! ) s'assemblen en molts aspectes a la seva progenitora.

    Si no tens res a dir, jo m'inclinaria així de cp per la Pili, però resto oberta a una altra decisió/elecció teva al respecte, si la consideres més oportuna per la raó que tu consideris adient, ja que ara com ara tu coneixes les bestioles millor que jo.

    I dit això, només em cal afegir que m'ha encantat el relat i que he passat una molt bona estona llegint-ho... bé, sincerament et confeso que han estat un parell d'estones, perquè ho he rellegit, ansiosa de tornar a fruir de cada gir i detall ;-)))

    Gràcies, guapíssima, i fins aviat ( això espero! )!

    T'envio una abraçada eixerida, silenciosa i delicada com la mateixa Cloti,
    Unaquimera

  • M'has atrapat![Ofensiu]
    Núria Niubó | 27-10-2010 | Valoració: 10



    Qui ho diu que les aranyes no són animalets de companyia?
    Em meravella amb quin amor ens descrius el bon saber fer de la "Clotilde", li saps trobar totes les gràcies i m'encanta quan dius "dorm delicadament al nostre coixí"
    Un relat engrescador, amb xispa, divertit.
    Com la teva Clotilde, vas teixint les paraules i nosaltres tot llegint ens hi enganxem molt de gust.
    M'agrada especialment l'últim paràgraf quan ens descrius de manera tan emotiva la mort del animaló, i com les filles passen a ser les vostres fidels aranyetes.
    Tens l'art de saber trobar valor a lo insignificant , fent-nos passar una molt bona estona.
    Els teus relats són terapèutics Aurora!

    Una llarga i càlida abraçada amb el caliu de la tardor .

    Núria

  • aracnofòbia[Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 25-10-2010 | Valoració: 10

    Gaire bé tots en tenim de aranyes a casa. Jo en tinc dues que fan servir las potes per tocar la guitarra y per tocar las tecles del ordenador. No han teixit mai una teranyina que valgués la pena y em passo el dia caçant mosques per alimentar-les. El teu relat es un cau de idees envers aquets bitxos. Me agradat molt i he gaudit de la seva lectura, però la pròxima vegada que toquis aquets tema, tindré a mà un pot de insecticida a punt per si de cas. Oi que me'n entens?

  • Rec...ons, xicona![Ofensiu]
    rnbonet | 23-10-2010

    Faula? Metàfora? Realitat? Legenda? Història? Misteri esotèric? Conjur mediàtic? 'Alabum, alabam'?

    Siga el que siga, m'he fet un fart de riure!

    Salut i rebolica!

  • Gràcies per provocar el meu riure[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 22-10-2010 | Valoració: 10

    Tinc ganes de conèixer a la Clotilde i potser també a la parella. Ja,ja,ja,ja,
    Un Relat molt divertit i original.
    Enhorabona !!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1946 Comentaris

233200 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.