NO ET TRENQUIS

Encara visc arrelat a la rauxa, deia jo en un poema, intentant d’allargar fins on calgui les ganes de viure. Temps i saó són la meva pregària, afegia. Vull sentir el trau dels dies a l’esquena / vull viure al ras, deixant que el cor esclati, tot just això.
No encara, esdevé el crit, gairebé un prec, que ens encoratja a seguir endavant, per gaudir i fer gaudir, per viure intensament encara.

Res no detura l’ànim del coratge,
ni els esquelets que el torb del rude hivern,
al cap del temps, li llega al meu paisatge.

M’he sentit identificat amb el teu poema i, com has pogut comprovar, el rerefons del que dius és molt present als meus escrits.

De totes maneres, demanar-li a una branca d’alzina que es doblegui i es vincli, o que es corbi, es blegui i fins i tot que s’agenolli, és una súplica plena de convenciment i d’esperança. Sempre hi haurà temps per deixar-se tallar i escalfar, feta brasa, altres vides necessitades d’amor.

Un bell poema, certament. L’enhorabona, Aurora!

Raül

Tu si que no has de trencar-te encara. Abans has d'escriure molts mes versos
que necessiten sentir els que estimes i t’envolten, i després quan ens hagis afartat a tots plegats, cossa gaire be impossible, a les hores, trenca't si vols.

els arbres podem entendre i sentir moltes noves sensacions.
Meravellós poema
Salutacions
Josep

Una preciosa metàfora de la vida , estimada Aurora.
Recomanat per a llegir-lo quan ens abandonen els ànims.
Preciós, preciós , preciós !!!
Una forta abraçada.

mai. Bonic i no sé si desesperat però suau missatge sobre alguna cosa que es troba fora del nostre abast.

Salisalut!

Dic això perquè, veient la resta de comentaris, crec que ja m'ho han dit tot. Per tant només em resta adherir-m'hi per complet

OoOoh!

En llegir avui els teus versos, benvolguda Aurora, ha estat com si et sentís declamar-los!
He imaginat el teu posar, he deduït els teus gestos, i en concentrar-me, m’ha semblat escoltar la teu veu, la teva cadència personal en cadascú d’ells, i el silenci ple de força després del punt i final.
Serà perquè era molt a prop teu la darrera vegada que et vaig veure i sentir llegint poesia...
Serà perquè aquest poema parla amb veu pròpia quan el llegeixo.

Preciós, preciós, preciós!!!

T’envio una abraçada de les que no trenquen res, ans al contrari espero,
Unaquimera

Moltes vegades la vida sembla que vol trencar-nos. Bon missatge. Visca i Gràcies.

Alzina, perdona que no t'hagi escrit bé. Conec un amic que es diu Alsina de cognom i m'he comfós. Alzina, sigues forta, com l'Aurora!

Aleix

Aquesta magnífica poesia em fa pensar en una cançó de bressol. La teva lletra serviria perfectament per a ser musicada. I així, la branca de l'alsina no es trencaria pas. Les notes d'una bona veu farien que aguantés millor. Parlar a les plantes o cantar als arbres, segur que va bé! El pas dels anys també és vida. L'alsina centenària ho sap prou bé. Una forta abraçada Aurora.

Aleix