L’ENTREMALIADA CRÒNICA DEL MEU AMIC TORERO

Li deien el “Tiznao” per culpa d’una taca de naixença que li envoltava l’ull dret. La seva figura harmonitzava a la perfecció amb el tarannà xulesc que manifestava tot sovint a la sorra. Era un bon home, que voleu que os digui. El seu art era reconegut per tot el món taurí. Li plovia ofertes i sostenidors a totes les places on rematava la feina. Les dones li tenien una admiració boja pel descarat paquet dels atributs que duia entre les cames.

Aquella tarda, va executar la millor de les feines. Un brau de cinc-cents quilos amb el nom de “Polèmic” es va rendir a les seves veròniques de mestre consagrat. Quan va acabar la feina es va disposar a matar al toro. Un silenci nerviós va travessar les esteses de sol i ombra. El “Tiznao” va agafar l’espasa i va apuntar al llom de l’animal. El toro, esgarrapa’n la sorra amb las potes no li treia l’ull de sobre.

De sobte, en Manuel que així es deia, va deixar caure l’espasa i la capa. La gentada va creure que era un acte de coratge massa temerari i va esclatar amb una gran ovació. Però el “Tiznao”, va introduir la mà de matar a la bragueta i va treure un revòlver del calibre quaranta-cinc. El públic va emmudir de cop. Va apuntar al cap d’en “Polemic” i va disparar a sang freda. Tothom es va quedar glaçat. El toro va caure en rodó.

El van arrestar per homicidi. Li van caure sis anys. Quan va sortir de la trena ja no era el mateix.

No fa molt, me’l vaig trobar pel carrer fet un pollós i em va explicar que el pitjor de tot, va ser la pèrdua innegable de les seves admiradores i amb llàgrimes als ulls, em va confessar que mai més tornaria a trepitjar una plaça.
Quan li vaig preguntar per què ho va fer, va escopir a terra i amb la veu esquinçada va deixar anar per la boca:
Aquells malparits em van escarmentar; no volien canviar una tradició tan ferma. No m’ho van permetre, tot i que la pistola era de fogueig i que el brau va morir de l’esglai.