Cercador
El petó
Un relat de: josep casanovas olmosHan passat els anys i encara visc enganxat als seus llavis. Qui ens havia de dir que aquell petó d'amor arrossegués tanta passió i tant d'orgull.
Ens divertia molt inventar desafiaments entre llençols nets i somriures adolescents. Érem ingènuament joves. Un capvespre ens varem jugar un petó.
Des de llavors que mai parlem. Ens alimentem a través d'una palleta compartint saliva i dents. Tenim un fill en comú que sols veig de reüll. El que al principi era un joc, es va convertir en un suplici. Ens varem estimar massa.
Ella és molt tossuda i jo també. Li vaig proposar una juguesca; un petó indefinit. Mai penso perdre la posició; però ella tampoc. Perquè una juguesca, és una juguesca... Quin desastre!
Comentaris
-
TORERO! TORERO![Ofensiu]aurora marco arbonés | 27-03-2010 | Valoració: 10
Minirelat genial i original i gens banal i horitzontal. No sé si es poden dir més coses amb menys paraules. Potser sí, però jo no en seria capaç. Això de mirar el fill de reüll em fa molta pena. No podries desenganxar els llavis dels teus protagonistes per a que atenguin a l'infant "comme il faut?" Va, home, fes un esforç i allibera'ls del suplici.
Petonets
Aurora
l´Autor

43 Relats
114 Comentaris
39020 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85