Cercador
la llavor
Un relat de: josep casanovas olmos- Compartir:
La llavor
Era un hort urbà. D’aquells que té la gent al balcó de casa seva. Res substancial, només era un caprici insignificant. Tot just ocupava dos metres quadrats de superfície amb un pam de profunditat. El sustentava amb dos contenidors de xapa que es recolzaven sobre uns cavallets de fusta.
Hi plantava tomàquets, pebrots i qualsevol cosa que es mengés.
Cansat de plantar sempre el mateix, un dia se’m va acudir plantar una cosa que no fos una planta convencional. Algun cos orgànic que es pogués reproduir. Tot i que sabia que el resultat seria absurd. L’únic que obtindria seria l’oxidació d’algun metall o la desfeta que el temps i la humitat fa en tot allò que no es menja. Vaig estar diversos dies dubtant l’elecció entre diferents objectes. I per fi em vaig decidir. Plantaria un llibre.
Estàs boig, em va dir la meva dona, com se t’acut plantar un llibre? No tens res més a fer?, com què?, li vaig preguntar: Com rascar-te la panxa, em va respondre amb mala bava. No tenia raó de cap de les maneres, necessitava saber que passaria si enterrés un llibre, bé, millor dit, si plantava un llibre. Perquè raonant una mica, un llibre no s’enterra, s’amaga. Però si s’espera un resultat molt més fructífer, aleshores es planta i s’adoba. Amb què s’abona un llibre? Em preguntava. Amb informació? Amb fantasia?
Però com volia adobar, si res d’això era tangible? Quina mena de llibre podia plantar? Un llibre d’assaig? Una novel•la potser? I si plantava un llibre en blanc? Un llibre en blanc era perfecte. El llibre per si mateix, resoldria el text. Era una cosa que se me n’anava de les mans... Però en realitat no podia plantar un llibre. El llibre era el fruit d’una feina. S’havia de plantar la llavor d’un llibre. La llavor era l’essència. Quina era l’essència tangible d’un llibre? No podia plantar cap idea. Necessitava plantar la llavor d’un llibre que pogués regar i adobar. Un full? Un tros de tapa? Una paraula escrita en un paper? Potser un signe d’admiració? No, la resposta sempre era; no. Perquè el fruit d’un llibre era al pòsit que havia deixat de manera palesa al meu cap. Aquí era on havia de buscar, just al pòsit sofert que deixava un llibre dins del coneixement.
El problema, que semblava de fàcil resolució, es va complicar massa quan no hi havia manera de recordar quin va ser l’últim llibre que vaig llegir.
Aleshores va ser quan vaig estar a punt de plantar un mòbil.
Era un hort urbà. D’aquells que té la gent al balcó de casa seva. Res substancial, només era un caprici insignificant. Tot just ocupava dos metres quadrats de superfície amb un pam de profunditat. El sustentava amb dos contenidors de xapa que es recolzaven sobre uns cavallets de fusta.
Hi plantava tomàquets, pebrots i qualsevol cosa que es mengés.
Cansat de plantar sempre el mateix, un dia se’m va acudir plantar una cosa que no fos una planta convencional. Algun cos orgànic que es pogués reproduir. Tot i que sabia que el resultat seria absurd. L’únic que obtindria seria l’oxidació d’algun metall o la desfeta que el temps i la humitat fa en tot allò que no es menja. Vaig estar diversos dies dubtant l’elecció entre diferents objectes. I per fi em vaig decidir. Plantaria un llibre.
Estàs boig, em va dir la meva dona, com se t’acut plantar un llibre? No tens res més a fer?, com què?, li vaig preguntar: Com rascar-te la panxa, em va respondre amb mala bava. No tenia raó de cap de les maneres, necessitava saber que passaria si enterrés un llibre, bé, millor dit, si plantava un llibre. Perquè raonant una mica, un llibre no s’enterra, s’amaga. Però si s’espera un resultat molt més fructífer, aleshores es planta i s’adoba. Amb què s’abona un llibre? Em preguntava. Amb informació? Amb fantasia?
Però com volia adobar, si res d’això era tangible? Quina mena de llibre podia plantar? Un llibre d’assaig? Una novel•la potser? I si plantava un llibre en blanc? Un llibre en blanc era perfecte. El llibre per si mateix, resoldria el text. Era una cosa que se me n’anava de les mans... Però en realitat no podia plantar un llibre. El llibre era el fruit d’una feina. S’havia de plantar la llavor d’un llibre. La llavor era l’essència. Quina era l’essència tangible d’un llibre? No podia plantar cap idea. Necessitava plantar la llavor d’un llibre que pogués regar i adobar. Un full? Un tros de tapa? Una paraula escrita en un paper? Potser un signe d’admiració? No, la resposta sempre era; no. Perquè el fruit d’un llibre era al pòsit que havia deixat de manera palesa al meu cap. Aquí era on havia de buscar, just al pòsit sofert que deixava un llibre dins del coneixement.
El problema, que semblava de fàcil resolució, es va complicar massa quan no hi havia manera de recordar quin va ser l’últim llibre que vaig llegir.
Aleshores va ser quan vaig estar a punt de plantar un mòbil.
l´Autor
43 Relats
115 Comentaris
35885 Lectures
Valoració de l'autor: 9.86