Ens hem desconnectat massa de la natura. Tornar a observar-la i veure la íntima relació que necessitem mantenir amb ella és del tot precís per poder salvar-la i salvar-nos.

P.D.
Moltes gràcies pel teu comentari al meu relat "Ales d'il·lusió". He estat en un període de sequera a l'hora d'escriure i en realitat aquest poema és la lletra d'una cançó que he composat fa poc. Espero tornar a trobar la vena que em faci agafar el bolígraf més sovint.

M'ha sorprès la teva mirada sobre aquest tema pel què moltíssima gent estem presocupats. Una visió des de dins posant sentiments i pensaments a objectes inanimats que que hem allunyat de la nostra vida per inservibles.

Felicitats i una abraçada.

Poca cosa més puc dir llegint aquest poema teu tan ben trobat.
L'esperit que ronda a tot aquell que, de tant en tant, té la necessitat d'expresar allò que en diem sentiment.
M'ha recordat l'esència d'un escrit meu titulat "La frase". Estaria bé poder-ho comentar algin dia.
Enhorabona pel teu poema.

Hi ha un partit que acusa als independentistes de viure a Màtrix. No sé jo si no hauriem de començar a pensar que els que hi viuen són ells.

Només hi ha un qualificatiu pel que estan fent amb els processos del 20-S i l'1-O. Mentida injusta.

Vivim uns temps en els que l'immediatesa goberna la vida de molts. El que passa fa un dia ja és vell. Espero però que la injusticia mai ens sigui indiferent, tal com diu la cançó, i no oblidem que tenim persones a la presó per defensar idees.

P.D.
Moltes gràcies pels teus comentaris. sempre m'animen a seguir.
:

Sí no haguessim rebut tantes consignes de moralitat catolico-represores, no hauria estat tot ple de l'erotisme natural que mou els nostres instints? Que no per ser instints són perniciosos, com ens han volgut fer creure sempre.

Lliurar-se al plaer serà una cosa més de les que haurem aprofitat de fet de viure. Mentre el nostre plaer no causi dolor ningú altre.

Molt sensual i sugerent el teu escrit.

Una abraçada.,

Jordi

P.D.
Gràcies per les teves paraules, que intueixo sinceres, al meu escrit "Mira'm les mans"

Entenc que portes a terme una lluita vital amb alguna malaltia que t'està limitant les teves capacitats. Ets molt valent d'explicar-ho tal com ho fas. I amb l'ánim que demostres en aquestes línies segur que en sortiràs guanyador d'aquesta guerra contra la foscor.

Moltes gràcies pel teu amable comentari al meu poema "Mira'm les mans". Has captat molt bé la meva intenció en escriure'l.

Per una vegada estem d'acord en aquest tema. El problema és que s'està escampant arreu la voluntat de que els oprimits no puguin aixecar les veus i que es quedin arraconats en el seus espais petits sense que es posin d'acord per ajuntar les veus i que sorgeixi un gran clam.

Enigmàtic, Sí. Al menys a mi em resulta enigmàtic el dibuix de les rodetes. Què haurà volgut expressar amb aquell dibuix?

El que no ho és gens d'enigmàtic és l'ús que fa aquell que té el poder d'imposar la seva voluntat i el seu criteri a qui està en condicions d'inferioritat en quan a poder efectiu de poder dirigir la seva existència. Sense control sobre el dominador aquest l'exerceix de forma despòtica i autoritària.

La història ens demostra que ha estat així sempre fins que, de alguna manera o altra, s'han pogut imposar controls sobre el controlador.

Que despòtics som els humans.

Una abraçada.

Malauradament Aurora, la injustícia clama pels seus drets a tot el món. El cas de casa nostra és un més de tants que veiem dia a dia en les notícies. Jo estimo la meva llengua, i la defensaré allà on calgui i de la manera que calgui. Mentre mantinguem la voluntat de que es preservi ningú ens la podrà arrabassar.

Una altra història és la política. Espanya actua amb el consentiment de tota Europa. Si ho mirem des d'aquesta perspectiva ens podem adonar de que no hi ha un interès per que a les persones se'ls hi respectin els drets, ni tan sols els més bàsics. Tot es un mercat monetarista que defuig les responsabilitats que haurien de tenir els governants i que haurien de ser procurar el benestar i el respecte pels seus ciutadans.

Jo no vull marxar sense veure un món més just.

Una forta abraçada Aurora.

Crec que no t'havia llegit abans.

Ha estat una agradable sorpresa. M'ha agradat molt com exposes les incerteses d'haver portat al món un nou membre de la comunitat humana. Tots els pares, o tots haurien de fer-ho, ens plantegem preguntes de com serà el pas dels nostres fills per aquest món incert. I malgrat no tenim respostes certes sempre podem intentar adreçar el nostre "petit arbre" en la direcció que estiemem que l'afavorirà més en el ser creixement.

Una abraçada.

Jordi

Realment m'ha commogut el teu exercici de posar-te a la pell del que deu sentir i pensar qui es troba en la situació que, crec, pocs desitgem ni per les persones de les que, sense anomenar-les, tots sabem que parles ni, com és natural, per a nosaltres mateixos.

No deixes de sorprendre'm noi!

Una forta abraçada.

Jordi

Venim d'on venim, estimada Aurora, i arrosseguem llasts que provenen d'èpoques que haurien d'haver estat oblidades fa molt de temps. A mi no em va sorprendre la reacció que vam viure l'ú d'octubre. És més... m'ho esperava.

Davant de tanta "sensraó" (permetem aquesta traducció literal del castellà) cal mantenir-se ferm en les pròpies conviccions. De totes maneres vivim en un món on la injusticia campa pels seus drets (vaja quin contrasentit, oi?). La força ens ha de provenir del nostre intererior, del propi convenciment de que podem, entre tots, fer una societat més justa. LLavors si aquesta comunitat es diu Catalunya o Utopia tant m'és. Jo sóc fruit d'una terra, d'una gent, d'unes vivències. La meva llengua m'ajuda a expressar-me però si hagués nascut al japó parlaria japonès. Entens?

P.D.
A la meva pàgina de presentació hi tens el meu correu. M'encantaria tenir aquesta conversa amb tu. Estic segur que seria molt agradable i certament fructifera. Escriu-me i segur que trobarem la manera de poder conversar cara a cara.

P.D. de la P.D.
mira... aquí la tens perquè ni l'hagis de cercar. jajajaja
jordiabellan@gmail.com

Saps Aurora, com jo ho sé, que la història de la humanitat s'ha escrit en base a guerres, que les nacions s'han construït també amb la conquesta per les armes.

S'està obrint aquí en aquest petit país una nova via, una nova manera de voler fer cas a les aspiracions de molts dels que hi vivim. Malgrat que són molts els que així desitgen trobar per part d'aquells a qui se'ls reclama que se'ns escolti un bri de comprensió i actitud de voler escoltar que cau en la incomprensió més tossuda i una sordesa absoluta, també en són tants altres que no és això el que desitgen.

És un camí llarg el que s'ha de recòrrer perquè s'obrin els cors i les ments i es comenci a parlar del que cal fer amb tantes aspiracions frustrades. I sobre tot cal que siguin molts més els que cridin que volem marxar que els que diguin que ens volem quedar.

Serà una cursa de fons en la que la mentalització i la disposició a arribar fins la meta serà la que farà que es pugui guanyar aquesta lluita.

Entenc molt bé el que expliques en el teu relat perquè jo mateix m'he sentit com ho descrius.

Simplement arribà un moment en que una idea se'm va fer palesa. I és que és molt difícil millorar el món sentint-se infeliç. Tot es fa més feixuc i farragós de portar endavant. Que la felicitat es contagia i obre portes impensables. Felicitat és força i no té perquè ser inconsciència. Felicitat és admetre, que no acceptar, que no vivim en un món ideal però que el podem millorar ni que sigui mínimament.

I sí! d'acord que hi ha qui viu sense voler mirar el patiment aliè, però si, com a mínim, alegren els moments de qui tenen a prop ja estan fent alguna cosa bona.

P.D.
Moltes gràcies pel teu comentari. M’alegra molt que t’hagi arribat. Ës sincerament el que penso i com vull viure.