ISTMES

Cap home és una illa
resa una ínclita frase.
Certa tal vegada. No ho sé ja...

Me’n fa dubtar el que a diari veig.
Potser no devem ser-ne d’illes,
Però no serem istmes potser?

Connectats a una “realitat”,
per així anomenar-la,
per una estreta franja
de, diguem-li... “consciència”,
també per un nom posar.

Als trens, on sovint viatjo,
munts de gent silent.
Tots amb la mirada baixa
dirigida a una pantalla.

En un precís angle el braç
per posar el lluminós artefacte
a l’alçada d’una mirada
que no caldrà aixecar.

Juguem, contestem missatges, ...
Pretext per a no desviar els ulls.
D’aquesta forma s’evita,
d’altri, la fortuïta mirada,
si es donés el cas.

Crec que istme és el mot adient
Cerclats d’un mar d’ones invisibles
per tot arreu menys per una,
tampoc visible, dita connexió.

Un oceà ple de distraccions
o notícies, tant se’m don,
com el mar ho és de peixos.

El peix candy-crash,
el pop whatsapp,
el tauró youtube,
l’anguila twuitaire,
la balena spotify,
la medusa googlera, ...

I així tota una rica fauna
que nodreix la fam de fugida.
I fugir... De què i per què?
Potser hom fuig d’un mateix.