L'oblit

Parles molt verament del moment polític que vivim, passos enrere, una situació que ni en els pitjors mal somnis hauríem pogut imaginar!!

És molt bo, que té una espontaneïtat molt agradable i amb molts bons sentiments en la societat.
M'ha encantat llegir-ho.
Una salutació...
Rafael Molero

Els ulls 'vivíssims' de les dones empresonades m'interroguen constantment.
Des d'una absoluta honestedat, aquestes dones han estat obedients al manament del poble; l'estat que s'auto-defineix com lliure i de dret, però que realment és un ens repressiu que continua allò 'atado y bien atado', les ha condemnat per això mateix, per donar viabilitat a un dret en un país (España) que no l'entén i ni tan sols el considera (semblen no haver aprés de la història, quan els recorda com va acabar allò de Cuba, per posar un exemple d'incapacitat per al diàleg i d'absència de generositat.
L'Estat espanyol constitueix un problema que passa per damunt i no reconeix que encara té sobre la taula l'antic 'problema d'España'; el caire tan superb és incompatible amb el dret dels 'seus' territoris (tant els costa dir 'nacions') a l'autodeterminació.
Estellés va dir que no s'és res si no s'és poble i jo crec que des d'aquesta consciència de poble és des d'on sempre ens hem de visualitzar i projectar; per tant, les dones de què parles estan, quant a posicionament, en el camí veritable i des d'ací entenc la seua tragèdia dins d'España. L'Estat repressor té aquesta ferramenta consistent a esborrar i fabricar oblit, l'amnèsia que ens fa objectius fàcils i fràgils i ens ho pren absolutament tot.

Quan publicares el poema, les paraules em sacsejaven d'una manera semblant a com m'ha passat al llegir l'últim poema que has publicat. Però em centre ara en aquest. Després d'haver-lo llegit unes quantes vegades no puc deixar de pensar-lo des dels ulls d'aquestes dones i del que realment representa la seua lluita, el seu sacrifici silenciós en nom de la llibertat de tots, la seua fortalesa interior, que també és la de tantes persones acusades de rebel·lió, però que no tenen res a veure amb la promoció de la violència.
He sentit el mareig, els dubtes, la passa enrere... que segurament tenen, tens i tenim; l'he sentit dins la pròpia estructura del poema, confeccionat a base de plans i de flaixos; també com un focus opressiu que fa pampallugues sobre una realitat o com onades de sentiments del color de la sang, amb tot el protagonisme que guanyen els gestos mitjançant la força del llenguatge emprat, amb moments-mots de ràbia i de feblesa intrínsecament humans. Així és com ho he interpretat.
M'ha colpit perquè sóc demòcrata i perquè sóc de l'Horta Nord i, per tant, dels Països Catalans. Em sent integrada dins d'un projecte que creix, pese a qui pese.

P.D. I no t'oblides d'escoltar 'Mans Manetes L'Alguer Paraules, cançons i veus de minyons', encara que ja imagine que estaràs al corrent.
I les meus disculpes pel comentari tan llarg.

... declaració ferma i contundent.



Sergi : )

Vivim uns temps en els que l'immediatesa goberna la vida de molts. El que passa fa un dia ja és vell. Espero però que la injusticia mai ens sigui indiferent, tal com diu la cançó, i no oblidem que tenim persones a la presó per defensar idees.

P.D.
Moltes gràcies pels teus comentaris. sempre m'animen a seguir.
:

un poema que cal llegir i rellegir per copsar-ne el sentit. Encara que a la primera llegida ja he entés per on anaves. l'he trobat sublim, una petita joia que cal assaborir, dius més del que sembla.
Felicitats poeta

Certament, un poema que costa de copsar el significat, el que vol transmetre.
No obstant, a mi m'ha agradat molt perquè l'adjectivació i el vocabulari són grandiloqüents en el sentit que volen expressar fets transcendents i et transporten a pensaments onírics dels quals no en saps ben bé el significat però que et comuniquen quelcom que et sacseja l'ànima. M'hi he trobat com quan escoltes música dodecafònica, que d'entrada sembla un garbuix de sons però que, a mesura que avança, et va captivant i et deixa un excel·lent regust de boca.
Aleix, agrair-te els aclariments, però no et reprimeixis mai d'escriure encara que el resultat et sembli capciós, que fer rumiar els lectors sempre és estimulant.

La poesia és un gènere que considero fora del meu abast.
És un art d'expressar amb poques paraules un ventall vertiginós d'emocions, i al mateix temps, un art on la simple dansa dels mots, posats amb precisió i exactitud, m'embadaleixen talment com el mecanisme d'un rellotge de corda... petit, exquisit, delicat, precís.

És el que em passa quan et llegeixo. Sento l'encanteri d'aquesta conjunció entre l'art i el coneixement.

Moltes gràcies.

Connectar els nostres solcs profunds amb els dels altres és quelcom que aconseguim poques vegades. Si ho aconseguíssim sovint seríem en Margarit. A la resta d’aprenents se’ns ha de felicitar per la tossuderia d’intentar-ho. Com jo faig amb el teu poema.

Error: volia dir els pares dels fills, no els fills dels pares.

Hola! Aurora del matí, guaita si és reciproca nostra estima, que quan escric un poema sempre em et tinc en compte a l'hora de donar-li el vist-i- plau. Per cert, no conec Lleida, em plauria molt que si mai hi vaig, que preguéssim tots dos un te literari en algun cafè emblemàtic de la capital ponentina. En qual al nostre soci relataire, Aleix, no he volgut donar-li un consell en el sentit d'alliçonador, nooo! i ara!... Pobre de mi que sóc un humil aixafa-terrossos. Solament he volgut donar la meva opinió influenciada en aquell moment per una creïlla "podrida" que em vaig trobar rere la nevera l'altra dia. Feia dies que sentia pudor i no sabia pas d'on procedia. Doncs si peco, entre altres coses de perfeccionista" i ara tinc un poema nou que em porta pel camí de la desesperació. És per això que els meus fruits maduren tan a poc a poc... L'Aleix, encara que sigui un mestre, paraules teves, tu saps que, com a docent que has estat molts anys, que els profes o mestres sovint aprenen quelcom dels alumnes, com els fills també dels pares. Jo darrerament tinc comportament sinó de vell xaruc, si de conco "cinquanton". i això em fa ésser un xic susceptible i teclós a tot. Però que resti clar que jo a l'Aleix, no te'l "toco", sinó que te'l sacsejo per a que llenci llurs millors llavors literàries. Salut, NIl.

Nil, guapo, ja saps que t'estimo molt, però no et permeto que donis lliçons a un mestre de la poesia. Si ell vol posar "podrida" és perquè ho sent així. I no és per res, però en aquest país de podridura n'hi ha per donar i per vendre.

Nil, corasón, veig que no escrius massa. Ets tan perfeccionista que fins que no et decideixes a publicar ja han caducat tots els iogurts de la nevera. No t'ho pensis tant, que tu vales mucho!

I en segon lloc, felicitats per un poema tan ben construït, amb tocs lírics que reflecteixen, en síntesi, el teu pensament i el teu sentiment envers els nostres presos polítics. Cada paraula és un concepte que té sentit, que aporta una informació valuosa en el conjunt del poema

Com ja saps, jo ja he deixat una mica el poema líric per a dedicar-me al poema reivindicatiu, adient per a ser llegit, amb veu alta, en una plaça on hi ha molta gent de totes les edats. Pretenc que el missatge arribi a tothom, per la qual cosa he de prescindir de la metàfora i d'altres imatges literàries. Per això em dóna gust llegir un poema concentrat, amb imatges potents que em retornen a la poesia pura.

M'encanta llegir-te, Aleix. Un record afectuós

Perdoneu si no queda clar, però el poema vol reflectir l'oblit dels presoners i, sobretot, de les presoneres polítiques. Vaig llegir una entrevista a l'exiliada Meritxell Serret, parlant de la seva amistat amb la Dolors Bassa i pensant en tot el que deia, pensant també amb la Carme Forcadell, vaig escriure aquest poema. Vol denunciar la falsedat de bona part del discurs españolista, les mentides que el corrompen, el podreixen, i l'oblit de les dones, un cop més. A vegades un escriu i creu que els altres ja l'entendran. Ho tindré en compte. Gràcies.

Com diu la nostra companya relataire Montse, el poema és un xic confós pel que fa a la seva significança. De primer et fa una idea preconcebuda del que tot ell vol transmetre, però en els darrers versos et remet a una altra suggerència. Passa a vegades que l'autor del poema ho té tan assumit internament que pensa que els altres ho captaran a la primera. De totes maneres és un bell poema, mots melodiosos. Únicament jo hagués preferit que no aparegués la paraula podrida, perquè la trobo que és difícil de pair a l'oïda. Que tal substituir-la per corrompuda, nidorosa? I per deixar enrere aquesta critica constructiva, et diré que sempre espero els teus poemes en candeletes, perquè marquen la diferència. Salut, Nil.

Aleix,
Primer he pensat que el teu poema parlava dels migrants que marxen en barques cercant un futur millor, sense equipatge, sense res més que la seva memòria i la paraula per transmetre als que vindran després. Oblidats, és més, voluntàriament ignorats, pels que ja ho tenen bé.
Però ara dubto... No sé si parles de quelcom més, de política, que se m’escapa. Perdona...