"He aprés a viure
amb allò que em queda de tu,
allò que vas deixar enrere,
allò que mantinc jo ara
per no poder-te oblidar,
amor, esperit perdut endins meu."

Perfecte. És que al final l'únic que ens queda és aquell record, que vulguem o no, s'ha apoderat de nosaltres.

Quin magnífic relat, trucido!

els elogis en aquest poema sobren...però et ben juro que aquest poema m'ha arribat a l'ànima, és un dels poemes més preciosos que he llegit mai, enhorabona :) m'has fet saltar un parell de llàgrimes i tot!!

gràcies per aquesta meravella

molt identificada, m'agrada la última imatge...però penso (i això és totalment personal) que no hem de permetre que cap record es faci borrós, els hem de mantenir vius, encara que sigui terriblement dificil.
M'ha agradat moltíssim, de debò.

Un petó i bona sort, et continuaré llegint!

m'ha encantat el fragment final, no em de deixar que la nostalgia mori mai...mai.
Un petó, et continuaré llegint!

no serà així però moltes vegades penso que és impossible desfer-se de l'enyor. Hi ha coses que calen massa en l'ànima...i quan t'has acostumat tant a quelcom és fa eternament difícil oblidar-se'n, com si allò mai t'haguès influenciat. Hi ha coses que ens han marcat massa...
Crec que l'enyor forma part de nosaltres, sense l'enyor no hi hauria records.

Enhorabona per aquest relat...

Una abraçada.

m'encanta com has descrit aquest instant, un sol segon...He llegit aquest relat pel matí...i cada cop que he creuat mirades amb algú pel carrer he pensat en el que has escrit!
La meva ausència es a causa de molts exàmens! D'aquí poc tornaré a publicar quelcom...
Que tot vagi molt bé.

No miris enrere.

pel teu consell, l'intentaré seguir :)
M'ha agradat aquest sonet teu, molt veloç i lleuger...com una fletxa que se't clava. I que queda a dins.
Un petó

veus com una cançó pot arrastrar-nos al passat més desitjat i com els humans som capaços de fugir a altres realitats, sempre creades per nosaltres i que ens destrossen.
Molt bo.
Un petonàs.

preciós.

la serenitat que transmeten tots els teus relats. Amb poques paraules, i sempre les adequades, expresses perfectament tot allò que hi ha dins teu. Tens bona mà pels sonets.

Un petó

he estat llegint bona part dels teus relats i sento com tots emanen un sentiment de dolor, decepció, melancolia que està present temps rere temps...i que no se'n va.
Merci pel teu comentari...crec que tots hem sentit algun cop aquest odi a tot, quan ja no podem més.
Una abraçada.

puc tocar com et sets o et senties quan vas escriure aquest relat, quan ets massa dèbil per continuar però massa covarda per fer que tot s'acabi. (podria ser que tots aquest sentiments haguessin sortit de la teva imaginació...però desafortunadament penso que no, que tot això ho has viscut de veritat, bé, si m'equivoco rectifica'm)

Bona sort i salut! :)

sense cap dubte conèixer aquest nord que tan bé descrius.

Un petó :)

de buscar ser feliç, i quan trobis allò que et fa feliç...no ho deixis escapar mai.
M'ha agradat moltíssim, la meva enhorabona. Un petó.

M'ha agradat, i si he de ser sincera m'has fet plorar! Coses com aquestes mai s'obliden...si això t'ha passat a tu de debò espero que et milloris, encara que sé que costa.
Un petó.