Julieta

Julieta es mirava el sostre empal·lidit, tan endinsada que els ulls li tornaren blancs. Reflex acaronat per la llum trista que entrava, difosa, per la finestra, en forma de petits rectangles on la llum moria i renaixia multiplicada.

Pensava en mots roents que li havien deixat la gola estripada, s'havia ennuegat tants cops amb les seves pròpies paraules que just havia decidit callar per sempre.

Ni una sola paraula sortí pel seu pinyó, mai més. Es dedicà a ensinistrar la seva mirada i a enfortir el llenguatge corporal. Ja no defraudaria a ningú.

La pluja agonitzà frissosa d'esperança, fruí com un llençol sadomasoquista desitjosa de més. Julieta estimà un últim cop les gotes de pluja abans de tancar-se a cobert.

Havia esquinçat tants cops el seu esperit que es prometre no purificar-se mai més en ella.

Julieta morí castigada.

Per ella mateixa.