Fica'l tu

Mai havia odiat tant un dia, mai havia desitjat que el món s'acabés un diumenge... mai havia sentit tanta decepció al aixecar-me. I un altre cop aquella desil·lusió... aquell mig somriure assassinat per la realitat. Mai havia desitjat que aquelles patètiques llumetes de Nadal s'esvaïssin deixant-me en la foscor.
Que la llum s'apagui, que la calor es mori, que els somriures desapareguin, que aquell fred es torni inaguantable, que visquem en la foscor per l'eternitat sense haver de mirar-nos al mirall...
Un altre cop aquella cara.
I un altre.
I un altre.
Estic farta.
Que no despertem mai més... que aquell somni profund no deixi de ser mai més profund, que les llàgrimes ens inundin... i que la tristesa deixi de ser efímera.
Que ja no desitgi que la lluna sigui plena, que no vulgui que arribi la tardor, que descansem per l'eternitat esclafats per la nostra culpabilitat.
Jo sóc el meu propi botxí.
I un altre cop a fer mal... desencadenat per l'avarícia, trenca els plats, trenca-ho tot... no vull deixar res intacte. Que es morin els dofins, que no existeixin els unicorns, que els nens petits deixin de creure en els Tres Reis Mags, que la màgia s'esgoti i que les nenes ja no vulguin ser princeses. Llencem-ho tot. No ens fa falta. Ja en tenim prou amb la nostra pròpia hipocresia.
Que no hi hagi res que ens faci aixecar-nos pel matí, que s'ennueguin amb els tortells de Reis, que s'ofeguin amb el cava. Que el món s'acabi a les dotze. Que no hi hagi cap d'any. Que el món s'autodestrueixi abans que el destruïm nosaltres fent-nos mal els uns als altres. Que al Pare Noel li agafi un atac de cor, que aparegui la grip dels rens, Que hi hagi un curtcircuit i que es cremin les cases amb llumetes al balcó, que ja no hi hagi regals per ningú, que els nens no plorin al veure la seva mare morta, que desapareguin les tombes i que, en el seu lloc, hi hagi un abocador de cossos. Que Déu s'oblidi de nosaltres, que inventem una cosa pitjor que els diners, que desaparegui la raça humana.