tu

Pensava que el geni de la teva veu pariria el crit solemne de les mentides. Sempre vaig saber endinsar-me en la teva ment i desxifrar els petits missatges ocults que cridaves amb la boca tancada. Just abans de parlar sabia que diries, i els teus llavis recorrien les teves galtes fins arribar a les orelles...on es quedaven dies i dies.

Et vas treure la camiseta blanca i et vas amagar...esmunyint-te pels melics del meu cos, repassant desesperat la mesura dels teus dits...que per molt violents que fossin mai ho van arribar a ser massa.

Les ànimes bessones sempre van estar representades per nosaltres, mai vaig arribar a separar-me de tu. Per molts cops que em digui a mi mateixa que ja no formes part de mi, quelcom per petit que sigui restarà sense ni tan sols pansir-se en les meves ungles.

En les meves ungles sempre estaràs tu, d'aquelles nits on es gratava endins.

I les llànties amb genis màgics mai van aparèixer, ni les pestanyes amb desitjos van prendre vida, i el que pensàvem que ens donaria la vida, ens la va treure.

Així que suposo, que per molts matins que vegi, sempre sempre seré jo aquella que em torni la mirada al mirall, encara que potser si tanco ben fort els ulls...el dilluns em desperti i ja no sigui jo.