9 mil·límetres

Mirant fredament la pistola carregada se m'engarroten els dits, no per l'espurna esperançada del dubte sinó per les ganes que se m'emporten a un altre espaitemps. La miro i l'anhelo, tan freda i mancada de sentiments, tan mortal i profunda. Sincera. Repasso mentalment totes i cadascuna de les raons impertorbables que reposen en ella, la pistola amb més motius. Tinc tants arguments en aquesta pistola que fins i tot podria disparar-se sola, amb una mà transparent, perfectament racionalitzada pels meus actes.

Podria assemblar-se a la meva ànima, que destrossa això i allò. Et destrossa a tu.

La culpabilitat és la pitjor arma, s'aferra en les entranyes com un am gegant, que et va estripant la pell a poc a poc i pots sentir aquell dolor gemegant de la carn quan es desprèn.
Podria prémer el gallet i els petits trossets de cervell caurien com la neu en els nostres caps, pintaríem les parets d'un roig amarg acabat de collir. I provaríem les primeres cireres d'estiu, mig amargues però amb la impaciència del hivern.

No gosaria a detindrem, massa ganes i pensaments justificats. Podria mantenir la millor conversa amb la pistola però el final seria el mateix.

Podria prémer el gallet i ballaríem sota les sirenes de l'ambulància, els dits ja no estarien engarrotats i podries respirar profundament, sense vent, ni sol, ni pluja, ni neu...només la boira Lleidatana que torna un diumenge d'estiu, per recordar vells temps, on el cafè era, segurament, una de les coses més importants del món.

Et faré una llista de raons, així m'estalviaràs les meves ànsies corrompudes, la velocitat de la bala m'aixafarà el crani i s'il·luminaran els llits, els costats esquerres dels llits.

9 mil·límetres.