chin-chin

Crec recordar, que quan estava molt molt contenta les paraules no aconseguien sortir de la meva boca, es quedaven encallades a la gola i en comptes de ser expulsades relliscaven suaument i queien al cor.

I ja no és el mateix ja que ara em sobren. Amb la tristesa els sentiments reviscolen i les paraules cobren vida amb ells, ja no és tan difícil expressar sinó que surten a dojo els versos trists que em fan plorar.

Deixo entreveure les musaranyes que ronden els meus ulls i em submergeixo un altre cop en les meves agonies, que teixeixen i desteixeixen els seus abismes, sense deixar-me veure mai el final. Si hi ha final.

M'enfilo mirant sempre avall, per veure si així em marejo i caic. I per recordar-te. Avall sempre estàs tu. Saludant-me a vegades o donant-me l'esquena. Asseguda, de peu, o simplement transparent.

Semblen mil anys però a la vegada semblen dies. Com si fos ahir en un altre món, un món en el qual puc tornar i sentir els focs artificials des de la meva habitació, esmorteïts per la persiana baixada.