La merda d'una mala època (o els temps passats)

Et sents com la merda, ets, la merda. T'han passat tantes coses, que ja no saps distingir entre el que és veritat i el que no ho és. Veus que tot el que tenies no era més que fum, se t'escapa de les mans.
Et sents paranoica, penses que tothom té alguna cosa en contra teu, que no caus bé a ningú, perquè no ets prou llesta, no ets prou maca, prou simpàtica, no ets prou per a ningú.
Et veuen com una freakie, et miren com si estiguessis boja, però sents que ho estàs, i no els ho retreus.
T'agradaria tornar enrere i ser una nena, ser una nena tota la vida, no adonar-te de res, que l'amor sigui un joc "que totes les ferides es curin amb mercromina".
Et preguntes perquè l'amor t'ha tractat tan malament, o és que tu l'has vist massa maco i no era el que semblava sinó que només era el que era? És que tampoc saps què és l'amor. Mai has tingut un amor de veritat. El dels teus pares, però vols algun altre amor, un noi, una persona que t'estimi perquè sí, que t'accepti tal com ets. Però es que tu no ets una persona acceptable, la gent no vol a ningú com tu, lletja, tonta i paranoica, quasi esquizofrènica.
Ningú vol una persona que no sap ni qui és, ni que vol, ni que pensa, ni que li passa. Tampoc et vols a tu, no t'agrada com ets, lletja, tonta i paranoica, quasi esquizofrènica.
Vols llençar-ho tot per la borda, perquè res t'ha anat bé, res t'ha funcionat, et diuen que no pots fer-ho això, que és fugir, però, i que? És el que vols...
Voldries morir-te, però no ho faràs, perquè tampoc ho faries. Hi ha coses que no et vols perdre, per molt que et vagin malament les coses.
Però tampoc tires endavant, no saps que fots en aquest món, no hi trobes el teu paper, ets un destorb.
Lletja, tonta, paranoica, quasi esquizofrènica.
L'institut tampoc et va bé, veus que no funciona, però passes, no et dona la puta gana d'intentar-ho, de posar-te a fer feina, de madurar, de treure la força que necessites, però és que tampoc la tens, si no la tens, d'on la trauràs?
Veus que tot va tan malament, que no creus que pugui millorar mai.
T'has quedat bloquejada i no en pots sortir.
T'ha aïllat, i per culpa d'això ho estàs perdent tot, necessites un psicòleg, però com li dius a la teva mare? Et dirà que no ho entén i li hauràs d'explicar tot.
Que no ets forta.
Que no vals.
Que ets tonta, lletja, paranoica, quasi esquizofrènica.
L'únic que t'omple una mica és la música, les classes, et relaciones amb persones amb qui no necessites profunditzar, són companys de classe i prou, t'ho passes bé amb ells fent el que t'agrada i punt, no necessites res més.
La única pega és que s'acaba, i ja no tindràs res on repenjar-te.
L'instrument vas triar és tan difícil, que et fa plorar, l'acabràs odiant, però no vols. Ja t'estàs odiant a tu mateixa, no vols odiar un instrument.