Cercador
El temps d’un semàfor
Un relat de: Iona- Compartir:
Espero distreta. El semàfor està vermell.
Fins que la veig. A l’altra vorera, una nena em crida l’atenció. Els mitjons vermells calats, el vestit de tirants de quadrets, un parell de polseres de plàstic desgastades, també vermelles. Cabells curts, perquè creixi fort. I res d’arracades, això ja ho decidirà quan sigui gran.
Soc jo. No en tinc cap dubte.
El cor em fa un bot. Somric, per dissimular el desconcert. Ella, tímida, em torna el somriure mentre s’arrapa a la mà d’una dona gran que té al costat. La miro millor. Hi ha alguna cosa en ella… Un gest, una mirada. M’és familiar, però no aconsegueixo situar-la.
Què hi faig, de petita, amb ella?
La dona aixeca la mà per aturar un taxi i llavors ho veig. El braçalet.
Em miro el canell. És el mateix. El que em va regalar el meu marit quan ens vam prometre.
Ella em mira, i aquesta vegada el seu somriure és ple, càlid. El semàfor es posa verd. Faig un pas endavant. El taxi s’atura. Elles hi pugen i, abans que la porta es tanqui, em diuen adeu amb la mà.
Quan arribo a l’altra banda del carrer, el cotxe ja ha desaparegut.
Mitja hora més tard, estic estirada a la llitera del ginecòleg.
El so m’envolta, m’embolcalla. Un batec, nítid, constant. El batec del meu fill. O potser de la meva filla.
Ja no em cal mirar enrere ni endavant.
En aquest moment, soc immensament feliç.
Fins que la veig. A l’altra vorera, una nena em crida l’atenció. Els mitjons vermells calats, el vestit de tirants de quadrets, un parell de polseres de plàstic desgastades, també vermelles. Cabells curts, perquè creixi fort. I res d’arracades, això ja ho decidirà quan sigui gran.
Soc jo. No en tinc cap dubte.
El cor em fa un bot. Somric, per dissimular el desconcert. Ella, tímida, em torna el somriure mentre s’arrapa a la mà d’una dona gran que té al costat. La miro millor. Hi ha alguna cosa en ella… Un gest, una mirada. M’és familiar, però no aconsegueixo situar-la.
Què hi faig, de petita, amb ella?
La dona aixeca la mà per aturar un taxi i llavors ho veig. El braçalet.
Em miro el canell. És el mateix. El que em va regalar el meu marit quan ens vam prometre.
Ella em mira, i aquesta vegada el seu somriure és ple, càlid. El semàfor es posa verd. Faig un pas endavant. El taxi s’atura. Elles hi pugen i, abans que la porta es tanqui, em diuen adeu amb la mà.
Quan arribo a l’altra banda del carrer, el cotxe ja ha desaparegut.
Mitja hora més tard, estic estirada a la llitera del ginecòleg.
El so m’envolta, m’embolcalla. Un batec, nítid, constant. El batec del meu fill. O potser de la meva filla.
Ja no em cal mirar enrere ni endavant.
En aquest moment, soc immensament feliç.
Comentaris
-
Curt, rodó i amb ànima.[Ofensiu]forever | 04-04-2025
Buf... m’ha encantat com tot comença amb un gest senzill —esperar en un semàfor— i acaba amb una revelació tan gran, tan emotiva. El moment en què la protagonista es reconeix de petita és màgic, però encara ho és més quan entén qui és realment la dona. I el final… com si el temps s’aturés per un segon. Curt, rodó i amb ànima.
-
Somnis paral.lels[Ofensiu]Rosa Gubau | 28-02-2025 | Valoració: 10
Un somni fet realitat. Tenir un fill, és un gran regal que et permet viure el present amb tota la intensitat.
Un relat intrigant i creatiu.
M'ha agradat molt.
Enhorabona i bon cap de setmana Iona.
Rosa.
l´Autor
91 Relats
347 Comentaris
37310 Lectures
Valoració de l'autor: 9.69
Biografia:
Durant el confinament vaig provar això que en diuen escriure i ves per on em va agradar. Ara, novella en el món de l'escriptura, vaig fent, desfent i aprenent.El meu blog: Despullant sentiments de Iona A Instagram: @lecturesxgaudir