Històries ocultes

No entenia el fracàs tot i els meus esforços. Havia seguit tots els preceptes bàsics del bon escriptor: llegir, veure món, beure alcohol, beure més alcohol i passejar per tot arreu amb una llibreta a la mà, posat intel·lectual i observan-t’ho tot, amb una mirada profunda cap endins, com si intentés enfocar al centre del meu propi cervell. D'acord, potser els meus referents eren més romàntics que pràctics. Malgrat tot, estava convençut de què per força, jo havia d'estar especialment dotat per a la literatura. Potser perquè havia sentit a dir, en alguna tertúlia, que els millors escriptors acostumen a ser éssers turmentats des de petits, a causa d'algun trauma o malaltia, o per haver sentit de prop el rebuig d'una societat que no els entenia. Aquest últim era el meu cas. Si, ja sé que qui més qui menys s'ha sentit diferent, sobretot a l'adolescència. Però és que jo ho era: —Un nen massa sensible—, li deia la mestra a la meva mare. I aquest era un comentari amable. El que em deien els meus companys a classe, no ho repetiré pas aquí. Bullying i homofòbia en dirien ara. Aleshores només eren coses de nanos.

Així doncs, vaig pensar que haver lluitat des de petit contra la meva pròpia naturalesa, per sentir-me integrat en una societat que em menyspreava, per força em donaria el bagatge necessari per escriure una novella d'èxit. Això... més els viatges, l'alcohol i aquella mirada assajada, una vegada i una altra, davant del mirall, amb el meu abric llarg, el meu fulard de ratlles i la meva inseparable llibreta. Però tot això, a part de portar-me a la ruïna econòmica i a algun centre de desintoxicació, no em va servir per res. No va ser fins ben entrat el segle XXI, que algú va llegir un dels meus articles. Aquest algú era ni més ni menys que en Blai Miralles. El director de sèries tan anomenades com: "Els visitants del planeta blau" o "Caty i Letty a Nova York"

Quan vaig despenjar el telèfon de mala gana a la redacció i vaig sentir la seva veu, va anar de poc que no em desmaio. Al principi no el vaig reconèixer, em vaig limitar a escoltar aquell to profund i segur. Aquella dicció perfecta, marcant les oclusives amb aquella sonoritat rítmica, quasi hipnòtica, articulant cada paraula com si la volgués dibuixar. El seu rostre se'm va anar reconstruint mentalment darrere de cada mot que sorgia de l'auricular; Llavis molsuts, perilla incipient i aquell clotet inconfusible just al mig del mentó. Uf!... Vaig sentir un calfred i els meus ulls verds es van obrir desmesuradament, al mateix temps que la gola se m'estrenyia. Volia concertar una entrevista amb mi per col·laborar en una nova sèrie. Crec que em vaig enamorar d'aquella veu de forma instantània. Òbviament vaig acceptar l'entrevista i posteriorment la feina. L'home va resultar ser un paio molt irritant, però la meva admiració per ell, era quasi patètica. Tot i així, l'estreta col·laboració que vam haver de mantenir al llarg d'una bona colla d'anys, va convertir la nostra relació en alguna cosa molt especial, tot i ser conscient que els meus sentiments no serien mai correspostos.

Jo admirava. la seva seguretat, la gestió magistral de tots els seus projectes i la manera com captava a cada moment el que el teleespectador li reclamava i com aconseguia reproduir-ho, per tal de fer pujar l'audiència sense malmetre la qualitat dels continguts. El que m'irritava d'ell, però, era precisament aquesta perfecció. Era d'aquestes persones que sembla que la pols ni els toqui i facin el que facin sempre tenen èxit, cauen bé i són magnífiques. Encara que un cubell de merda els caigués a sobre seguirien impertèrrits gairebé sense ni despentinar-se. D'altra banda ell admirava la meva imaginació per dissenyar noves trames i sabia molt bé com motivar-me per crear els guions més histriònics. Va ser aleshores, entre tot aquell excés de creativitat i bon rotllo, que vaig conèixer a en Miquel, un jove escriptor amb molt de talent, que m'adorava i a mi m'encantava com em mirava embadalit amb aquells ulls de xocolata. Realment s'havia cregut, pobre ingenu, el paper de bohemi independent que m'havia creat. Vam sortir junts un temps, en secret, encara que la meva homosexualitat era més que evident per molta gent, jo no havia sortit oficialment de l'armari. No sé si va ser per aquest motiu o potser és que es va sentir estafat, el cas és que es va buscar algú més jove.


Jo en aquella època ja havia abandonat la idea de convertir-me en novel·lista, fins que un dia, en Miralles va trobar la meva vella i atrotinada llibreta, mentre buscava la grapadora als calaixos del meu despatx. Era una tarda que jo havia plegat d'hora, per anar al metge. La mala vida i l'edat, perquè negar-ho, començaven a passar-me factura. El cas és que, en aquella llibreta hi escrivia tota mena de bestieses des dels vint anys i no em pregunteu perquè, però no me'n podia separar. A les tres de la matinada em vaig adonar que me l'havia deixada a la feina i vaig anar a l'oficina a buscar-la.

Tot era fosc i tranquil a l'oficina. Vaig caminar a poc a poc, pels passadissos deserts, fins al meu despatx. El calaix on desava la llibreta era obert i buit. En sentir una remor vaig mirar al meu voltant, intentant distingir alguna cosa entre la penombra i vaig veure una escletxa de llum, sota la porta del despatx d'en Miralles. M'hi vaig acostar sense pensar-m'ho, donant per fet, que s'havia quedat treballant fins tard i en obrir la porta, els vaig trobar a tots dos, mig nus, estirats l'un sobre l'altre al sofà de pell negra del luxós despatx. Les claus de l'oficina, que encara eren a la meva mà, em van caure a terra distraient als amants de la seva acalorada tasca. En Miquel en veure'm, es va aixecar d'un bot i tapant-se amb una samarreta arrugada, intentava de forma maldestra recollir les seves pertinences escampades per tot el despatx mentre balbucejava alguna cosa, que no em vaig molestar ni a escoltar. M'intrigava més l'actitud d'en Miralles, que observava l'escena tot divertit, com si fóssim al plató. Quan ja en va tenir prou de veure al pobre Miquel desfent-se en excuses, es va aixecar, nu de pèl a pèl, sense perdre ni un bri de la seva natural elegància. I es va dirigir cap a la taula rodona del seu despatx, on reposava aliena a tot, la meva vella i exhausta llibreta oberta per una de les últimes pàgines.

Aleshores va, em posa la mà sobre l'espatlla i em diu: —M'he passat tota la tarda sense poder parar de llegir-la! És el millor que has escrit mai — vaig agafar, perplex, la llibreta, mirant-la com si no l'hagués vist mai abans i de sobte el meu entorn em va semblar normal —Però si només són pensaments inconnexos, sense cap mena de sentit —Vaig replicar.
—Que va!, llegeix-la. Aquí dins hi has abocat la teva ànima. —Va dir amb fredor, allunyant-se de mi mentre s'anava cordant una camisa blanca immaculada.

Vaig deixar-me caure en una de les confortables cadires del despatx d'en Miralles i vaig decidir llegir aquell tros de fardell relligat. No entenia pas que hi havia vist en Miralles en aquell grapat de textos deformes. Així que em vaig desconnectar del món i em vaig posar a llegir aquells relats, oblidats, del meu propi puny i lletra. A les primeres línies del text tot era molt confús, però a mesura que anava llegint, aquella amalgama de lletres, anaven prenent forma. Una forma desconeguda per mi fins aquell moment. Sense saber-ho, havia estat escrivint una història amb: presentació, nus i desenllaç, una novel·la única i inèdita que havia restat oculta, a ulls del seu propi autor. Una història escrita a cegues durant vint-i-cinc anys, producte de l'alcohol i les drogues. Una història escrita, des de la negació més absoluta del meu propi jo. Mentre anava passant les pàgines i anava deixant que les llàgrimes rellisquessin per la meva galta arrugada, anava prenent consciència de qui era jo i d'on podria haver arribat, d'haver-me concedit, tan sols, un xic de confiança.

El sol ja entrava impertinent per la finestra, quan en Miralles es va presentar novament al despatx. Em va trobar ebri i plorós com un nen petit. Crec que no vaig deixar ni una ampolla sencera, del seu moble bar. No va dir res, em va agafar per les espatlles i em va dur, amb certa dificultat fins al pàrquing on tenia aparcat el seu cotxe. Em va fer seure al davant i em va portar a casa. Un cop allà, em va desvestir a poc a poc, descordant amb delicadesa cada botó de la meva camisa, acaronant els meus braços cansats, amb tendresa, mentre deixava caure suau la tela. Em va posar el pijama amb infinita paciència i em va ficar al llit. Acotxant-me com un bebè. Després em va fer un petó als llavis, va seure als peus del llit i em va dir:

—l'hem de publicar, t'ajudaré a revisar-la—
—Però perquè fas això?— Vaig preguntar recuperant-me a poc a poc
—Perquè jo tampoc sóc “gay"—