Buit

El dia moria tímidament. En un cel de lava eteri, incandescent. S’aixecà entre la pols, buscant-se en el reflex d’un riu mut. Cercava amb insistència la bellesa d'uns ulls sincers per aquella ocasió. D'un verd esperança intens com les ganes de viure... Es va posar un nas afilat, ni petit ni gran. Un nas amb caràcter, astut i audaç. Els llavis els va prendre molsuts i delicats, amb expressió jovial. Per cordes vocals va triar la seda, resistent però suau i flexible. Per entonar una veu tendre. Els cabells foscos i forts coronant un crani ovalat de dimensions perfectes. Unes orelles petites i arrodonides emmarcant el conjunt. En aquella ocasió es va decantar per un cos atlètic però menut, sense grans pretensions, d'aspecte àgil i lleuger. Mans petites però fortes. Cames llargues i esveltes.

I va sortir a l’arena sense escut. Precipitant-se a l’abisme sense xarxa, sabent-se immortal. Reconeixent-se en l’avidesa del desig aliè, i sense saber que aquell desig insà ho devoraria tot. No importava. Com no importa als indiferents la pena dels altres. No importava perquè ningú habitava la buidor d’aquell cos. Només un cos buscant plaer... Prou plaer per omplir aquella buidor immensa amb l'efímer pessigolleig d’un petó robat...

Aquella indiferència va atraure els depredadors. El cor bategant, els pensaments a mil, les angoixes en alça... Que olorant a carnassa no van dubtar a estripar el vellut de la seva pell. Un torrent d'adrenalina recorre aquelles venes de lloguer. Retiren ferotges cada muscle, fins a arribar a les entranyes. Els seus ulls ja no hi veuen, les seves oïdes, no hi senten, la pell incapaç de captar cap senyal sensorial. Ni tan sols l'olor és percebuda per aquell nas tenaç... però tots els sentits hi són. Sinestèsicament presents. Van jugar amb aquell cos fins a saciar-se. Abandonant-lo després a la seva sort. Com una joguina trencada i inservible.

Aquell cos desposseït de dignitat provava de recompondre aquell desastre. Com cada matí. Intentant un cop més cercar la resposta a un pregunta desconeguda. I com cada matí, es fondria entre la terra per renéixer de nou la nit següent. Buscaria un nou físic amb què lluitar i amb tota seguretat tornaria a ser devorat. Arrossegat, una vegada i una altra, per l'eterna rutina i l'implacable pes de la frivolitat.