OLOR DE FIGA

Un relat de: tresdons
La veïna surt de casa ben d’hora. A quarts de sis ja sento petar la porta de baix. És una dona d’uns quaranta, viu sola, no té canalla. Diuen que el marit la va plantar. Jo em moriria si el meu home marxés. Però la veïna sembla una dona forta. Torna cada dia si fa o no fa a la mateixa hora. Coincidim. Jo surto a comprar el pa per a fer l’esmorzar a en Joan. En Joan vol l’entrepà amb pa del dia, diu que amb pa d’ahir no val res. I a mi, ja veus, no em costa gens baixar a buscar-lo. Així veig la veïna i la fem petar una miqueta. Ella torna suada, amb les malles d’anar a caminar i les bambes ben plenes de fang. Ens creuem al portal i ens aturem a xerrar una mica. Galta vermella i amb els cabells ben agitats, m’aguanta la porta del carrer i em deixa passar.
— On has anat avui?—Li demano.
M’explica que ha anat fins al castell, pel camí del pantà de Can Maspill passant per Mansa. És un corriol que fa força pujada. Fa temps que no vaig fins al castell, però diria que triga massa a fer el recorregut.
— I tornes pel mateix camí?
M’explica que no, que la tornada la sol fer per la pista del Pí Gros i que després baixa fins a Gassala. Igualment triga molta estona, se la veu en forma a la veïna. S’acomiada amb un gest de cap, després es pentina la trena amb els dits. Puja les escales i jo surto al carrer.

Al forn, hi ha una cua llarguíssima, l’última és la Maria de Cal Xic, li prenc la tanda i ens saludem. Som de la mateixa colla. De canalla es fan les colles, sense massa criteri ni res, la mainada s’ajunta per carrers o per l’escola i ja està. Aquí va així. Tota la vida amb la mateixa colla, no importa si t’hi fas o no. Serà la teva colla fins que et moris. No som amigues.
— T’he vist xerrant amb la veïna. Que fa la pobra? —Em demana amb quotidiana impertinència— I segueix: — No és la mateixa d’ençà que l’home la va abandonar. S’ha aprimat molt aquesta mossa. Deu haver perdut quinze o setze quilos pel cap baix. Ja em toca, records a en Joan.
La Maria de Cal Xic encara viu a casa dels pares, és conca.

Avui no hi és al portal, és estrany sol ser puntual com un rellotge. Des de la cua del pa la veig acostar-se, ve pel camí del pantà de Can Maspill. Deu haver capgirat la volta, ha de ser ben avorrit fer sempre el mateix camí. En Joan ja ho diu, repetir és avorrit. Per vacances cada any anem a un lloc diferent, ell no entén aquesta gent que es compra una casa de segona residència i sempre estiueja al mateix lloc. Nosaltres no en tenim de segona residència i no és perquè no la puguem pagar, perquè de quartos hi ha. En Joan en guanya prou de diners. Té una molt bona feina a la fàbrica. No som rics, com els de Maspill. Però toquem caler. A força de suar, diu. Que mira que n’és de pencaire en Joan. Cèntims en tenim. I això que en Joan no ve d’una casa forta com els Maspill que remenen camps i terres de pastura. Fem plegades el trosset que hi ha del forn fins a casa, la vorera és estreta i la veïna camina de pressa. Vaig fent saltirons per mantenir-li el ritme. La veïna mig somriu.
— Et veig contenta avui. —Apuja les espatlles enigmàtica i somriu obertament. —Si, si que estàs contenta. No has fet el camí de sempre avui. T’he vist tornant pel sender del pantà de Can Maspill. — Assenteix amb el cap i torna a somriure. Als cabells hi duu borrissols de molsa entrelligats. I va més bruta de fang que cap altre dia. La samarreta esquitxada de verdor li fa evidents els mugrons erectes, com ditets de nen petit. En Joan i jo no hem tingut mai nens, a mi m’hagués agradat, em sembla. Els ulls li espurnegen. M’ha fet sentir incòmoda i li explico a en Joan tot parant la taula.
— Doncs no hi parlis més. Deixa-la estar aquesta dona no hi és tota. Saps què, demà esmorzaré al bar, així no caldrà que vagis a buscar el pa tant d’hora. Però ves-hi. No suporto menjar pa d’ahir.
—Marxo! —Crida des del replà.
Surt d’hora. Va al bar. Mandrejaria una mica. Però em llevo, em fa no sé què, que en Joan sigui a la fàbrica i jo sense fer res. Amunt! Se’m fa tard, arribaré al forn i ja hi haurà cua. Obro la porta i se sent olor de bosc, no de fems com cada dia, de bosc bosc. D’humitat i de figuera, d’herba acabada de tallar. A mitja escala em creuo amb la veïna. Puja vigorosa els esglaons, vermella i amb les grenyes enganxades a la cara. Ni trena no duu.
—Hola — esbufega.
—Hola hola maca, on has anat avui?
Però ja no hi és. Mal educada. La de Cal Xic m’explica que han robat al celler d’en Cidru, es veu que deixaven els diners amagats sota el taulell. —Per mi que deu ser aquell moro que varen llogar.— Diu. — Jo no soc racista.— segueix— ja ho saps, però a qui se li acut, si tens botiga has de contractar a gent del país. Els moros son de poc fiar t’espanten la clientela. Ja em toca rei, records a en Joan.
Arribo al portal i obro la porta, un intens perfum de flors i aigua fresca m’acompanya fins al replà de dalt. La sento cantussejant dins del seu pis. Canta bé la punyetera, mai abans no l’havia sentit cantar. Està contenta. Al vespre en Joan diu que la Maria te raó, que aquests estrangers no porten res bo al poble. Ni al poble ni enlloc, perquè a la fàbrica també tot son problemes. Feina és el que donen, feina i prou. Ha arribat cansat.— Demà marxo d’hora tenim batuda. No m’esperis per dinar— diu. Apaga el llum i es gira d’esquena. No li he explicat res ni de les cançons ni de l’olor d’herba. I això que no m’ho trec del cap. No el vull atabalar amb tonteries. Pobre, tan treballar. Normal que estigui de mala lluna. A mi m’agradava cantar, crec. Una escalfor intensa m’omple l’entrecuix. Tanco els ulls.
En Joan ja no hi és. Espero que no en mati gaires, tenim el cofre ple a vessar. No m’agrada gens el senglar. Ni cuinar-lo ni menjar-me’l. Goita, ja canta. No crida, cantusseja baixet però jo la sento. La mare sempre ho deia que els de Can Blanc tenim molt bona oïda. Sento també les seves passes acostant-se a la porta. M’apresso a obrir. Ens trobem al replà. Em saluda amb la ma. S’entafora els auriculars i baixa les escales al trot. La segueixo però vaig massa lenta, quan soc a baix la veig trencant per la cantonada del carrer del Pou. No hi ha ningú a la fleca es nota que és dissabte. Surto amb un pa de pagès girat sota del braç. Enfilo pel sender del pantà de Can Maspill. Em convé estirar una mica les cames.
Està ben diferent aquest camí. El tancat quasi ni es veu amb totes les bardisses. És clar. Deu fer més de deu anys que no hi passem per aquí. No hi venim des de que els Maspill van posar-hi el filat i el cartell de propietat privada. Ara només l’obren per festa major, per les ballades de sardanes a la Font del xumet. En Joan no hi va voler anar-hi mai més. —Aquests es pensen que el poble és seu— va dir. I no hi vàrem tornar mai més. I mira que a mi m’encanten les sardanes. Fan poble.
Costa de caminar, deu ser pel fang i començo a estar un xic cansada. Aquest pagès girat em pesa, que deu fer? Tres quarts de quilo ben bons... M’hauria d’haver posat unes altres sabates, no es pot sortir a caminar amb les càmping, és clar que tampoc no m’ho pensava que sortiria a caminar. Ha estat una rauxa. En Joan diu que haig de ser més previsora, que sempre faig igual, que em descuido les coses. — nena, ja t’has tornat a descuidar d’això i d’allò— mai acabo d’encertar-la del tot. Soc un desastre. No m’agrada que em digui nena. No m’ha agradat mai, ni quan era una nena.
Aix. I ara què? No recordava la riera. Trobo que va prou plena d’aigua. I ben neta que baixa. Diria que puc saltar-la si agafo una mica d’embranzida... Treure’m les càmping ha estat una bona idea, millor creuar-la així amb passes petites i sense fer gaires peripècies. Que en Joan m’ho diu sempre, que ja soc gran per segons què. Ell és diferent, encara que em porta set anys, està àgil; perquè a la fàbrica, vulguis o no vulguis, exercici en fa. A més a més amb la cacera, doncs clar, està valent.
Ostres quina sensació mes estupenda, els dits se m’han quedat quasi blaus, però no vull treure els peus de l’aigua. Potser s’està fent un xic tard, però tan fa. Total en Joan no arribarà fins al vespre, em sembla que va dir que no vindria a dinar... No, no vindrà. Espectacular, simplement espectacular. No recordava que creixessin aquestes flors al marge de la riera, son increïbles, tan grans i tan obertes, els pètals vermells i vellutats sembla que convidin les abelles al festival. I ho saben, ho saben perquè hi ha un munt d’abelles. Es barallen per llepar els pistils, si fos una abella em sembla que jo també m’hi barallaria. Son ferms i gruixuts, palpiten, esclaten i regalimen de tan plens. Em deixo anar, suaument recolzo l’esquena sobre el llit de molsa que tinc darrera, em receb i m’hi enfonso. És humit i em posa la pell de gallina. M’esgarrifo i obro els ulls. Una immensa figuera m’aixopluga. I em penetra una olor dolça que em remulla i m’omple els llavis de saliva.
A l’hora de sopar truquen a la porta, és la veïna, porta un rodó girat sota el braç, una mica brut de fang.
—Sents, fa olor com de figues.— li dic a en Joan tot llescant-lo— Em sembla que a partir d’ara aniré a caminar una mica cada matí.
I ell diu;
—Collonades.

Comentaris

  • m'agrada[Ofensiu]
    Atlantis | 19-04-2022

    com escrius. Amb un llenguatge molt planer però ric i àgil. El relat diu més del que és llegeix?

    Et seguiré

  • Que bo![Ofensiu]
    Ibeth | 18-04-2022

    M'ha encantat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

tresdons

2 Relats

4 Comentaris

428 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor