Relat molt breu, però, personalment, una brevetat plena de sentiments.
Moltes gràcies, perquè relats que amb tan poc diuen tant... m'omplen.

Felicitats.

Relat molt breu, però, personalment, una brevetat plena de sentiments.
Moltes gràcies, perquè relats que amb tan poc diuen tant... m'omplen.

Felicitats.

Moltes gràcies Raül pel teu comentari al meu relat !!
Estic molt d'acord amb el que em vas dir, que ens convencem de que som feliços com a obligació, que molts cops no ho som però ens obliguem a ser-ho per sentir-nos millor i 'enganyar' el nostre subconscient i creure que ho som,en alguns moments, quan realment no.

I recorda, les nostres mans soles no poden moure el món... però, poden moure molt.
Així que... felicitat , encara que sigue limitada ! =)

Hola Joan! Et vaig contestar al meu relat, i suposo que no ho hauràs vist !!
Moltes gràcies per la teva valoració.
Cada cop que rebo una crítica, sigue negativa o constrictiva, m'omple.
Vaig voler fer un hipotètic cas de una consulta. Si pegues un tomb als meus relats, t'adonaràs que més que relats , per a mi, és una via de desfogament.

Moltes gràcies pel comentari, m'ha fet molta il·lusió.

Moltes gràcies Joan.
Cada cop que rebo una crítica, sigue negativa o constrictiva, m'omple.
Vaig voler fer un hipotètic cas de una consulta. Si pegues un tomb als meus relats, t'adonaràs que més que relats , per a mi, és una via de desfogament.

Moltes gràcies pel comentari, m'ha fet molta il·lusió.

Moltes gràcies Joan.
Cada cop que rebo una crítica, sigue negativa o constrictiva, m'omple.
Vaig voler fer un hipotètic cas de una consulta. Si pegues un tomb als meus relats, t'adonaràs que més que relats , per a mi, és una via de desfogament.

Moltes gràcies pel comentari, m'ha fet molta il·lusió.

Tinc 19 anys i vaig estar ingresada al Clinic de Barcelona també, amb una psiquiatra, la "Teia", així es deia. Vaig viure situacions molt semblants, però un poc més radicals.
M'ha agradat molt el relat, però encara més, m'agrada veure la valentia que li has ficat per poder escriure'l. Jo vaig fer el meu treball de recerca de la meua experiència personal. T'ajuda molt.

Molts d'ànims per seguir endavant, les dos sabem q la vida, val la pena.

Em sento molt identificada amb el teu relat... no exactament, però, si et llegeixes algún dels meus relats són molt semblants, fins i tot escrivint.
Pot ser perquè som d'edats semblants, sóc del 1992.
Un fet de la meva vida també em va marcar molt i em va fer ser qui sóc, per a lo bo i per al dolent... vaig estar ingressada a un hospital un mes, i amb la malaltia 4 anys... vaig tenir anorèxia-bulímia.
I no hi ha RES més preciat que, aixecar el cap i adonar-te que hi ha gent que t'estima, i t'estimarà sempre; passi el que passi... I sí, és cert, és la realitat, i així és la vida, hi ha gent que marxa...aquesta gent? ella mateixa et fa veure amb els seus fets que no, no val la pena...

Des d'un poblet molt petitet, cap a una illa petita.. una forta abraçada .

Un relat molt bonic i amb molt de sentiment amagat.
I ara, jo et diré una cosa ... no deixis mai de veure-la somriure... =)

Què bonic... !

m'havies de fer un poema???:S xq?:S
un petó

"Un altre dia, si ho creus convenient, et faré arrivar un poema que vaig escriure , amb llàgrimes als ulls, després d'una discusió amb el meu fill quan tenia disset anys.
Ara l'experiència i l'edat em fan veure les coses amb prespectiva i serenitat."



espero el poema q hem vas "prometre" :D

Exacte! ho has captat!
És quan més ràbia fa, quan veus que ho necessites, necessites el puzzle sancer, però, les peces que més t'importen no hi són.
Gràcies, persones com tú són les que m'alegren el dia!
:)

... m'expliques el teu super comentari que m'has deixat?jeje
un petó!

La història és més que real, és la meva vida! jeje
moltes gràcies per firmar guapa!
i m'ha sorprés el de la taca, ja que tb he estat a Egipte i no en sabia reS!